José Pascual Abellán parla sobre Las cosas que faltan

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Com se t'acut escriure una història sobre una parella gai i un ventre de lloguer?
La idea de la paternitat sempre ha estat dins meu i volia escriure sobre la necessitat d'un ésser humà de ser pare. Vaig conèixer parelles heterosexuals amb problemes per tenir fills i vaig començar a escriure sobre això, però després vaig decidir anar més lluny i arribar a personatges al límit, com les parelles homosexuals que no poden tenir fills. He conegut gais que han recorregut a la gestació subrogada a l'Índia o als Estats Units i fa un any i mig vaig decidir que era el moment d'ajuntar-ho tot i escriure l'obra. Concebo el teatre com una finestra al món i als éssers humans i crec que aquest és un dels temes. També va lligat amb parlar del paper que cadascú creu que té a la vida.

Així, el personatge de Martín series tu?
Sí, seria jo mateix. Recordo que a l'estrena, una amiga meva li va dir a l'actor que feia de Martín “¡que bien has hecho de José Pascual!”.

A més de parlar amb persones del teu entorn, et vas documentar per parlar de la gestació subrogada?
En el fons, en aquesta obra estem parlant de moltes coses, de l'adopció, de la gestació subrogada, de la impossibilitat de ser pare, de les situacions límit. Em vaig informar sobre la gestació subrogada, tot i que ja ho coneixia perquè havia estat a l'Índia i me n'havia informat. Em vaig documentar sobre què passa després, les traves legals quan tornes a Espanya, però no per parlar d'això, sinó d'uns personatges que davant de la impossibilitat de fer-ho, recorren a una altra situació extrema.

Resulta una ironia que el personatge que es vol saltar la llei sigui un advocat...
Està fet expressament. Al final, pots tenir la condició professional, intel·lectual que sigui, el que prima és la necessitat. Volia parlar de la necessitat de ser pare, no del caprici ni del somni. Hi ha gent per a la qual ser pare o mare és una necessitat. I Martín (Denís Gómez), tot i ser advocat i conèixer les circumstàncies, s'adona que només li queda una possibilitat de ser pare i, encara que no està ben feta, decideix arriscar. Li hauria pogut posar qualsevol altra professió, però volia jugar amb aquesta contradicció.

A banda d'aquest tema, a l'obra també parles d'allò que ens falta a tots per ser feliços...
A les obres de teatre sempre hi ha dues trames, la general i la concreta. En aquest cas, la trama concreta és la de la lluita de la parella gai per tenir un fill, i la general, que a tots els éssers humans ens falta alguna cosa per ser completament feliços. Si ens va bé en l'amor i en la feina, ens va malament socialment. Sempre hi ha una parcel·la que falla. L'altre dia vaig llegir en el Què fem? que l'obra és un petit homenatge a El màgic d'Oz, són tres personatges que van de la mà i a cadascú li falta alguna cosa. A Laura (Ana Casas) li falta la capacitat econòmica, a Martín la possibilitat de ser pare i a Jaime (Paco Blázquez) la capacitat de prendre decisions, el valor. Encara que l'obra és dura, ells tenen un nexe en comú i això és bo. Si ho posen en comú, un li pot aportar a l'altre el que li falta i amb això, seguir avançant. És una idea que m'agrada explorar i que em fa pensar que el món pot funcionar una mica millor si ens adonem que a qui tenim al costat li falta alguna cosa que nosaltres tenim i que ens resulta relativament fàcil compartir. I a canvi, ell també ens pot donar alguna cosa que ens falta a nosaltres. Però els éssers humans estem molt ficats en el nostre món i no ens adonem què podríem avançar si ens escoltéssim els uns als altres.

Però amb el final de l'obra veiem que sempre necessitarem alguna cosa més...
Als éssers humans sempre ens falta alguna cosa. A mi em falta alguna cosa avui, l'aconsegueixo i sóc feliç, però demà me'n faltarà una altra. La Laura ho diu “les coses que ens falten canvien i són unes altres”.

T'havies plantejat algun altre final?
Jo pensava a fer una obra sobre una gestació subrogada legal, amb una dona d'Estats Units o de l'Índia, amb un procés legal, però el final seria diferent, la dona no podria fer res. I vaig pensar que volia fer veure que no tothom pot accedir a aquesta pràctica. Teatralment, pensava que hi havia més conflicte si la parella està fent alguna cosa no permesa per la llei i llavors, el final no podia ser un altre. És un final obert.

Els teus referents són Tennessee Williams, Arthur Miller, David Mamet i Antonio Buero Vallejo. Què és el que t'aporten i han aportat a aquest text?
La realitat. Són els autors de la realitat. Igual que vaig començar a llegir llibres quan em va caure a les mans Cien años de soledad, vaig començar a llegir i a estimar el teatre quan vaig descobrir Historia de una escalera de Buero Vallejo. També el diàleg, són autors molt dialogats, amb veritats a mitges, m'agrada aquesta idea de què la realitat no és una sinó moltes, el que veiem, el que vivim, el que ens inventem, el que ens expliquen els altres. Tot això miro de reflectir-ho en els meus textos. Sempre tracto un tema però mai des d'una sola òptica. La gent em diu que em poso molt en el lloc de tots els personatges. Quan al final, la Laura fa el que fa, jo no hi estic d'acord, però m'he de posar en el seu lloc, és un personatge al límit. De Mamet m'agraden aquests diàlegs on res no queda gaire clar, on no hi ha grans trames, però sí un conflicte intern dels personatges, portats al límit, i també l'anàlisi concisa que fa de l'interior de l'ésser humà, sense embuts. I de Buero, aquesta fotografia tan salvatge de la realitat. També intento donar-li el meu segell personal. Crec que tots tenim una part miserable dins nostre que hem de treure perquè la vida és molt dura. La vida és un exercici duríssim, de supervivència, per això els personatges van al límit i juguen les seves cartes per aconseguir el que volen.

Les teves obres solen generar debat i polèmica, n'ets conscient a l'hora de posar-te a escriure?
Vull suscitar debat. El tema de la polèmica és una altra cosa. No sé si el meu teatre és bo o dolent, però difícil o incòmode, sí. Amb Locas, per exemple, què significa estar boig? Tenir un diagnòstic? M'agrada posar les coses en entredit i donar-los la volta. Jo vull reflectir aquestes coses que els passen als éssers humans. Posar en escena la misèria no és agradable, és incòmode, però tot això està passant.

Has parlat de malalts mentals, les presons i la paternitat en l'entorn gai. Quin és el proper col·lectiu del qual parlaràs?
Estic a punt d'acabar una obra que es diu La foto de la vergüenza, on viatgem als Estats Units als anys 60 per parlar dels drets civils. Se situa l'any 1957 a Arkansas, on, per primera vegada un grup de nois negres va a un institut només per blancs. L'obra passa quan es retroben dues estudiants 50 anys després per explicar-se què va passar. És una obra sobre el racisme, els drets civils i el dret a l'educació.

Tria entrevista