Quim Masferrer parla sobre Temps

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Com sorgeix la idea d'un monòleg sobre algú a qui li queden 90 minuts de vida?
Com tots els espectacles que jo he escrit, a partir d'un caos, d'unes ganes de dir coses, però que no saps com explicar. Partia d'una certa indignació social pel moment, per la crisi i també perquè ens volen fer creure que hi hem arribat nosaltres quan realment, els responsables són els que rescaten. Sovint, són temes molt populars, difícilment em veuràs fer un espectacle sobre aeronàutica o alta política internacional. Son coses meves, dels meus amics, la meva família. Buscava un personatge que tingués la màxima llibertat per criticar i dir-la grossa. I en quin moment algú tindria llibertat absoluta i l'espectador li deixaria criticar a qui volgués? Algú a qui li queden 90 minuts de vida. En un procés tan terminal és el moment de màxima llibertat per fer i dir el que vulgui. El públic el deixa fer i al mateix temps, ningú ja no el pot denunciar, està de tornada de tot. És l'excusa per poder parlar d'allò que tenia de forma caòtica i que havia d'ordenar perquè l'espectador ho pogués entendre.

Com ho has fet per sortir del Quin Masferrer i construir el personatge?
Hi ha molta editorial. No necessàriament les coses específiques que tracto m'han passat a mi, però sí que tracto contradiccions que m'han passat. Hi ha coses molt meves i d'altres inventades, però l'essència és un tema que m'ha passat i que tenia ganes de tocar. En certa manera, aquesta pregunta tan bèstia de què faries si et quedessin 90 minuts de vida que espero que ni tu, ni jo, ni cap dels lectors de Teatralnet s'hagi de respondre mai, el teatre et permet jugar-hi i això és extraordinari. No m'ho vull haver de respondre mai, però vull jugar-hi. El verb jugar m'apassiona, arribar als 40 anys i poder seguir jugant és extraordinari. He intentat posar-me en la pell d'algú que crec que només es pot respondre això si realment s'hi troba de veritat.

Aquí és on entra el personatge...
En certa manera, he intentat no caure en la frivolització. Quan tinc una idea al cap, ho comento amb els amics i la família i veia que amb aquesta pregunta, es tendia a caure en la frivolització. Em deien que farien una bacanal, sexe durant 90 minuts. Ho estàs dient de veritat? De debò que miraries un 5-0 del Barça-Madrid? Vaig intentar que el joc fos seriós, a veure què passava. Hi ha moments de molt d'humor, molta crítica, però també de molta por, de contradicció, de poesia, i això és al que hem jugat. Moltes contradiccions del personatge són contradiccions meves, poso exemples de què ell no creu en Déu, però s'hi aferra. Jo no sé què faria. Ell vol saldar un tema familiar amb un cosí, és una situació fictícia, però tots tenim un tema familiar penjat i volem marxar d'aquesta vida havent-lo resolt. Volia tractar aquestes coses. I t'adones que no ets gens extraordinari. El que et passa a tu, quan ho comparteixes, veus que ens passa a tots. No som gens extraordinaris, som força ordinaris.

Aquest text, tot i tenir molt d'humor, suposa un canvi de registre en la teva trajectòria, com a autor i com a actor. Com ha anat aquest gir?
Era un repte. Tens una manera de fer, d'entendre el teatre i de dir les coses, però cada proposta nova intentes perfilar-la una mica més i fer aquesta marca més gruixuda. I el pas ha estat precisament aquest, molt avesat a tocar la comèdia, posem-hi tragèdia i fem una tragicomèdia. Veig que no sabré fer-ho sol i em decideixo a buscar algú amb qui, amb la seva complicitat, puguem jugar i perfilar aquesta manera de fer. I de seguida vaig pensar en Ramon Fontserè.

Va ser el primer nom que et va venir al cap?
Sí. Vaig fer una llista de gent amb qui m'agradaria treballar, sent agosarat, i a mesura que m'anessin dient que no, els tatxava i passava al següent. El Ramon Fontserè ha sigut per a mi un referent, vaig descobrir el teatre amb ell, amb Joglars. La primera vegada que vaig flipar va ser veient-los a ells i em vaig adonar que jo volia fer allò.

Recordes l'obra?
El Nacional. Era una època en què jo havia estudiat turisme, els meus pares tenen un negoci de restauració que semblava que jo havia de continuar, i tenia dubtes de si entrar després a l'Institut del Teatre. I vaig veure El Nacional, on en un teatre vell, un antic acomodador, Don José, vol treure-li la pols i fer un espectacle. Però busca gent que no hagi estudiat teatre perquè vol actors de veritat. I va a buscar a indigents, gent del carrer que no té vicis, res adquirit que els faci caure en aquests motllos que pot tenir algú quan ha passat per un academicisme. Jo vaig veure allò i vaig decidir que no volia anar a l'Institut del Teatre, volia ser autodidacte. A més, en Ramon Fontserè, que encarnava l'acomodador, estava extraordinari. Des de llavors, els he seguit sempre. Avui (18 de setembre) Joglars estrena a Saragossa l'espectacle VIP i em sap molt greu no ser-hi perquè estic aquí. Jo he agafat l'avió per anar a Sevilla o a Madrid a veure'ls. Des que van decidir aquesta bogeria de no actuar a Catalunya, encara que ara han tornat...

Deien que aquí no se'ls estimaven gaire...
Per a mi, l'Albert Boadella és l'autèntic referent de director escènic que hem tingut a casa nostra, ideològicament no comparteixo res amb ell. Però m'agrada que puguis arribar a admirar professionalment algú fins el punt d'arribar a dir que és el millor i personalment, no compartir-hi res. És interessant perquè acostumem a barrejar les coses. Cristiano Ronaldo és un gran jugador de futbol i és del Madrid. I per aquest Don José vaig decidir proposar-li la direcció al Ramon i ens hi vam posar de seguida. Ell m'ha ajudat, a través de les seves taules i coneixements, a què l'espectacle entri en el terreny de la tragèdia.

Com ha anat l'experiència de ser dirigit després de fer-t'ho tu mateix en els teus muntatges?
Pots arribar a ser gelós dels teus textos, però des del moment en què cedeixes la direcció entra la paraula negociació. Es tracta de sumar i d'escoltar. Crec que Temps ha arribat a llocs hauria estat impossible que hi arribés jo sol. La complicitat és una cosa extraordinària.

El personatge del temps o de la mort (Agustí Rovira) se surt de la figura arquetípica amb que sovint es representa als escenaris... Això és segell Guerrilla o Fontserè?
Això ja estava en el guió. M'agradava aquesta mena de reencarnació del temps, de la mort, però en el fons, és un regidor d'escena que puja i baixa el teló. En qualsevol espectacle, quan es puja el teló els personatges cobren vida i quan es baixa, moren. M'agradava com a justificació de tot el que passa a escena. El personatge mor al final, s'endreça i l'endemà el tornem a treure. Aquest regidor d'escena vestit de negre, en el fons, és qui mata els personatges, a la vida real seria el temps i la mort. Coses d'artistes...

Per quina raó tries Aigle noir com a la darrera cançó que sentirà el personatge?
És una cançó que m'agradava ja amb la Barbara i amb la Maria del Mar Bonet i em va flipar en Roger Mas quan va fer aquesta fusió amb la Cobla Sant Jordi. Quan preparava l'espectacle, vaig pensar en no tornar a escoltar mai més una determinada cançó. També hagués pogut dir no menjaré mai més gambes... Té una lletra que m'agrada molt, parla de la llibertat, l'esclavitud i l'empresonament. No sé si és la cançó de la meva vida, però m'apassiona i té un punt de tristesa que m'interessava acompanyar-la d'una coreografia amb la cadira i portar a l'espectador a aquesta part més tràgica de la comèdia.

El fet que la gent et conegui per El Foraster, amb un registre completament diferent, et condiciona d'alguna manera?
El tòpic diu que l'espectador és sobirà. Estem d'acord, però m'agrada molt que una part dels espectadors vingui a veure el foraster i descobreixi una altra cosa. De tota manera, Temps és anterior a El Foraster, es va estrenar al Temporada Alta de 2012 i es manté igual, exceptuant algunes dedicatòries d'actualitat, però l'estructura és exactament la mateixa, aquesta cosa tan agosarada del començament, aquesta fredor escènica, ja hi era. No ha pogut venir abans a Barcelona precisament pel programa. Si hagués existit El Foraster, m'hauria agradat fer-lo igual. La reacció del públic m'encanta, que diguin que els ha sorprès tant. Em sap greu si hi ha algú que s'ha arribat a decebre, però a mi m'agrada molt.

Heu repetiu el format d'El Xarlatan, tu sol amb un “partner” d'escena, creus que comença a ser una marca de la casa?
Era la meva primera aventura en solitari i tenia les meves pors. M'ha permès fer Temps, hauria estat impossible si no hagués passat per El Xarlatan, cada cosa que fas propicia que passin coses noves. No sé on em portarà Temps, el que sí que sé és que em moc en funció del que vull explicar i fins ara, el que volia explicar ho he pogut fer sol, amb el meu gran amic Agustí Rovira, portem 20 anys treballant junts. És regidor i el faig fer d'actor, és un actor extraordinari. No sé si l'any que ve tindré ganes d'explicar una cosa on necessiti una actriu o dos companys més, sempre que tot estigui al servei de la dramatúrgia. Fins ara, he vist que el que vull explicar ho puc fer sol. El Xarlatan era una cosa molt solitària, un somiador, un quixot, i a Temps, naixem sols, morim sols, havia d'estar sol.

Tria entrevista