Ivan Padilla parla sobre Sunset Park

Entrevista realitzada per Marta Armengol

No s'han fet gaires adaptacions teatrals de novel·les de Paul Auster, com se t'acut assumir aquest repte?
Fa un any, vam estrenar Oceà, d'Alessandro Baricco, al Versus. Era una novel·la que m'havia tocat molt, quan estava a l'Institut del Teatre vaig fer-ne l'adaptació i al cap d'uns anys, la vam portar a terme. Va anar bé, així que vaig voler fer una altra cosa però en aquest cas, primer havia de buscar el què. Quan treballes amb adaptacions literàries, busques autors que t'interessin i Paul Auster m'agrada molt des que vaig llegir Bogeries de Brooklyn pel llenguatge, el tipus de personatges, per aquestes històries on, aparentment, no passa gran cosa, però en el fons, passa molt i hi ha molta humanitat. Precisament, això és el que crec que l'uneix a Baricco, encara que no tinguin res a veure. Vaig trobar Sunset Park, que tractava d'un grup de joves de 30 anys, com la gent de la nostra companyia, i plantejava una situació molt actual. La vaig llegir, em va agradar molt i vaig creure que realment tenia possibilitats de portar-se al teatre.

Va resultar complicada l'adaptació?
Sabia que no es portaven obres d'Auster al teatre, però no crec que sigui tan difícil. És complicat perquè Sunset Park té moltes coses que no poden sortir a l'adaptació per unes limitacions de temps, espai i personatges. Això passa amb totes les novel·les i en el cas d'Auster, hi ha molta narració. Però si quan estic llegint un llibre, m'imagino l'obra, és que alguna cosa en puc fer. És el que em va passar en aquest cas i vaig decidir seguir endavant. La narració està escrita d'una manera que es pot convertir en diàleg o acció. Si em centrava en el diàleg, no sortia una obra de teatre, n'hi ha molt poc, però seguint la intuïció i la manera com jo entenc la novel·la, vaig convertir en diàlegs situacions que no hi són. D'alguna manera, estic traint la novel·la sense trair el que l'autor m'ha plantejat dels personatges. A Oceà hi havia molt monòleg, era més introspectiva, aquí em venia de gust fer una cosa més col·lectiva, amb més diàleg i acció, és una novel·la més urbana, més àgil, i em vaig permetre aquestes llicències. No sé què passaria si Paul Auster veiés l'adaptació...

Saps si li ha arribat la vostra versió?
Ell ho sap, perquè el seu representant a Espanya és qui ens ha autoritzat a fer-la. Vam demanar els drets i no hi va haver cap problema, tot va ser molt senzill. Si ell la veiés hi trobaria coses que no surten a la novel·la, però la gent que se l'ha llegit i veu l'obra, dona el vistiplau, això em fa sentir satisfet. Hi ha diàlegs inventats que em serveixen per explicar coses que surten a la novel·la. Al llibre apareix gent de 30 anys que no arriben a final de mes, sense oportunitats, que han ocupat una casa, és una situació molt actual, però en el fons, ell no està denunciant res, està contextualitzant la història en una actualitat i és el que he intentat fer jo. Posar més pes en els personatges i les seves relacions que no en el fet que han ocupat una casa.

Això és que t'interessava més de Sunset Park?
El context hi és, crea una sensació d'actualitat en l'espectador i això és xulo perquè sents que t'estan parlant d'alguna cosa que va amb tu. De tota manera, el que més m'interessa són els personatges. Si únicament fos una història de reivindicació social, no hauria sabut explicar-la, no s'hagués produït aquest enganxament emocional. Per explicar alguna cosa necessito connectar-hi emocionalment i em sento còmode explicant històries de persones perquè també és el que més m'interessa quan jo vaig al teatre.

Dius que els joves de l'obra encaixaven amb el perfil de la vostra companyia, que més et va atreure d'aquest grup?
El Miles Heller (Dani Ledesma) arrossega un passat, que no explica, però que hi és. L'Ellen (Lara Díez) ha tingut un avortament i l'Alice (Francesca Vadell) té un present que no la fa feliç. Tota aquesta insatisfacció emocional sumada a la social és el que més em va atreure. I segurament, si estigués ambientada a Barcelona o a Itàlia seria una cosa més cap enfora, més trencada, però passa a Nova York i tot és més contingut. M'interessava molt treballar aquesta contenció i la dificultat o el repte de què malgrat que els personatges no mostren les seves emocions, senten i pateixen com qualsevol persona. És una cosa molt americana.

Creus l'obra seria diferent si l'autor fos català o italià?
Crec que sí. Si ho ambientéssim aquí, jo ho hagués enfocat diferent. Com a mínim, per la versió que a mi m'arriba per les sèries de televisió de la manera de ser americana. El mateix problema no es viu de la mateixa manera, allà es reprimeixen més.

Excepte quan agafen un rifle i comencen a disparar als seus companys d'institut...
Justament seria un dels motius, hi ha tanta contenció que quan es deixen anar, és excessiu. Si Miles hagués estat català, tot això que arrossega ho hauria externalitzat molt més. Els personatges posen molta barrera, no es mostren realment i això és molt teatral. Hi ha una explosió emocional amagada. I precisament el personatge que no és contingut, la Pilar (Bàrbara Roig), a la novel·la és un personatge cubà, no és tan americà com els altres.

Aquest detall l'has obviat a l'adaptació...
Volia dir buscar una actriu cubana i era un problema. Però penso que en l'adaptació ja es veu la diferència entre el seu personatge, molt més explosiu, més feliç, més tranquil, i la resta. Crec que és el que planteja Paul Auster, més enllà de què sigui cubana o no.

En les adaptacions, sovint es modifiquen els referents territorials i culturals, en aquest cas, tenien un pes prou gran com per no canviar-los?
Em feia gràcia introduir tota una cultura diferent. La novel·la és molt americana, el plantejament, el tipus de personatges, i al mateix temps, estàs veient una història ambientada a Brooklyn que podria estar passant aquí. Hagués sigut complicat intentar eliminar el sabor americà; el beisbol, la pel·lícula Els millors anys de la nostra vida. Si fas una obra del segle XIX no fas l'esforç d'actualitzar-la perquè veure que allò que passava fa més de 100 anys té un paral·lelisme amb l'actualitat, li dóna més valor. Per exemple, amb Txèkhov, Miles té molt de Platónov. Quan vaig al teatre, m'interessa que els personatges parlin de coses que puc sentir properes, no importa si estan a Nova York o al segle XIX.

Has suprimit el personatge del pare de Miles per una qüestió pràctica o perquè no t'interessava que aparegués més del que ho fa?
Teníem una hora i mitja per explicar la història i la vida del pare és com una segona part. Amb la mare (Maria Clausó) és diferent, té una conversa crucial amb el Miles, que és transcendental en la seva evolució. Em semblava important mantenir-la. Però el pare té una història paral·lela i intentar mostrar-ho tot en una estona de teatre era complicat, no haguéssim explicat bé ni una història ni l'altra. Del pare només dono les pinzellades que em semblen essencials per entendre la història del Miles.

Aquesta escenografia de cartró, aparentment fràgil però resistent, és una metàfora dels protagonistes de l'obra?
Això del cartró és una vegada més una qüestió de concepte i, alhora, pràctica. En el moment de plantejar-nos l'espai, volíem ubicar les habitacions amb el mínim d'elements per poder passar d'un espai a l'altre sense canvis d'escenografia, de manera que necessitàvem tenir-ho tot en bàsic. I volíem anar més enllà. El Marc Vall, l'escenògraf, em va proposar cartró. És resistent, s'hi poden asseure els actors, dóna sensació de fragilitat, provisionalitat, mudança contínua, però al mateix temps està allà i resisteix, fins que al final, arriben i ho destrossen. I tot allò que ha aguantat fins ara, finalment cau. A més, a l'hora de muntar i desmuntar és molt pràctic.

La música i el so resulten elements importants a l'obra, com us ho vau plantejar?
Quan penso un espectacle, sempre me l'imagino amb música en directe, és com una marca. M'agrada la música en directe al teatre i tinc un músic fantàstic, el Cels Campos, que pot fer qualsevol cosa. Ens entenem molt bé a l'hora de treballar i crear mons. El Cels va venir a tots els assajos i, tant el plantejament de la història com el tipus de personatge li van recordar a una sèrie americana, la mateixa idea amb què jo estava treballant. Ha creat músiques molt urbanes, amb un punt de banda sonora de sèrie. M'interessava una música que ens portés a Nova York, que ens ajudés amb aquest llenguatge cinematogràfic que hem intentat reproduir. Una de les gràcies de la música en directe al teatre és que crea ambients i ajuda als personatges, i en els moments de transició lliga molt. Ens interessava que amb tantes escenes hi hagués un continu i la música ajuda a mantenir-lo i a crear espais.

I l'espai sonor ajuda a recrear els fantasmes del Miles...
És allò que l'immobilitza. Em va molt bé tenir un músic, no volíem només veus en off, el Cels hi posa reverberació, sons, li dóna aquest aire una mica turbulent o fantasmagòric per transmetre la idea que al Miles, a part de guardar-s'ho tot i de mantenir aquesta distància, per dintre seu li passen coses.



Tria entrevista