Sarah Bernardy parla sobre Viure sota vidre

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Com vas desembarcar en la tasca de dirigir la posada en escena de Viure sota vidre?

Jo no sóc directora, sóc escenògrafa. Havia estat ajudant d’escenografia quan aquest text es va posar en escena al SchauspielhausBochum, a Alemanya. L’hi vaig proposar a la Mireia (Pàmies, actriu de la companyia la Cosa) quan ella buscava textos per fer un càsting i finalment la companyia va pensar que seria una bona idea muntar-la. La nostra idea va ser fer una lectura dramatitzada i presentar-la a directors o programadors en algun espai per veure si podíem convertir-la en obra de teatre. Així vam començar a fer feina de taula: rellegir el text i la traducció, canviar l’estructura… la lectura dramatitzada no es va fer mai però vam presentar la proposta al projecte Croquis, de la Sala Beckett, i ens van incloure després en la programació de la temporada 2014-2015. I allà hi som. Així vaig convertir-me de cop i volta en la directora, teníem teatre i estava fent aquest text amb amics meravellosos que són actors.
No vaig decidir en cap moment ser directora. Va venir de forma molt natural. Vam començar a parlar sobre el text, sobre els personatges i com que jo coneixia el text millor que ningú, hi vaig tenir un altre tipus de contacte.

La part més difícil ha estat la traducció i adaptació de l’obra? El text no és sempre fàcil d’entendre, hi falten verbs i està entretallat. Això és així originalment?
Això passa també en el text en alemany. La manera com està escrit és molt estranya, l’has de llegir en veu alta per acabar d’entendre-ho. Això ha estat una dificultat i un dubte. No sabíem si aconseguiríem fer-lo arribar a l’espectador. La manera d’escriure de l’ Ewald Palmetshofer és molt particular: està plena de frases inacabades i això en alemany és més fàcil perquè en la seva estructura, el verb va al final i encara que no el tinguis, el pots intuir. Això, traduir-lo a un idioma amb una altra estructura és més difícil, tot i que també és el què del text, la seva gràcia. Tu, com a espectador, has de pensar el verb per donar sentit.
A més el mateix autor deixava de vegades blocs de text oberts a diferents interpretacions, no escrits del tot, com si diguéssim. I això era una altra part difícil: no intentar explicar massa, i ser fidel al text en lloc d’interpretar-lo per a l’espectador. En això, potser és on més discussions hem tingut.

Has parlat dels canvis en l’estructura del text. Hi ha moments en què els actors diuen, fragmentat o repetit, el mateix text. Això n’és un exemple d’aquesta modificació?
Pel que fa a l’estructura en escenes, sí és que se’n pot dir així… l’Ewald no en fa. Posa una paraula i un espai, no escriu punts ni comes, Així que les escenes van començar a aparèixer quan analitzàvem els personatges, en el que descobríem entre línies, en el que es deia en els silencis. Pel que fa als monòlegs, vaig treballar amb cadascú per separat, emmarcant cada bloc de text en una atmosfera o emoció. Aquí comença la ràbia, aquí vas a un record, ara estàs molt enfadat explicant això… Ordenar el text s’ha fet sol, en realitat. No he tingut mai un concepte previ dins el cap.
I la manera de relacionar-se dels personatges també ha ajudat a estructurar el text, a marcar la distància justa entre ells, a determinar si s’han de mirar o no… Aquí necessitem una diagonal amb tu al mig, o no. Era tot molt instintiu.

Tot i que el text és molt important, hi ha una part al final en què els personatges dialoguen amb el moviment, sense text. Això és una proposta teva?
Sí. Vaig decidir deformar l’estructura que plantejava l’Ewald . El que passa a l’obra transcorre en 24 hores i arriba un punt de la nit en què les guerres entre els tres personatges ja han sortit, ja hi ha els conflictes sobre la taula i si hi ha hagut d’haver converses, les oportunitats per tenir-les ja han passat. I em venia de gust fer alguna cosa perquè els actors parlessin amb el cos, amb les mirades. He intentat fer un contrapès respecte al text treballant els records dels personatges. Cada personatge se’n va cap a dins en aquest moment, reflexionant sobre el que ha fet o no. M’agrada que arribi aquest moment trencador. Hi ha gent que em pregunta: “perquè no poses la música abans, en un altre moment?“ I crec que no, que si abans sonés música l’efecte que produeix aquesta escena en moviment no seria tan colpidor. I cadascun dels personatges va cap a dins i ha sabut trobar la seva forma d’expressar-se. En aquesta part ens ha ajudat el Guille Vidal-Ribas.

La música que acompanya aquests moviments és un fragment de la BSO de la pel·lícula Her, que explica una història d’incomonicació. Com la que experimenten els tres personatges de Viure sota vidre.
La incomunicació és omnipresent en aquest text: en el fet que no puc acabar la frase, en els silencis… Tots tres han compartit pis i temps d’estudis a la universitat, cadascun ha estat embolicat amb cadascun dels altres en una relació que mai s’ha pogut definir, i de cara a la resta de la gent sempre havíen estat una colla. Anaven tots tres sempre a tot arreu i definíen la seva relació amb el món i els altres a partir d’això. Quan es separen, perden aquesta definició i es pregunten: “qui sóc ara jo, en aquest món, sense aquesta amistat?”. I em sembla un tema molt interessant: molts cops et defineixes a travès de persones del teu voltant i t’oblides de tu mateix.

L’obra s’ha estrenat al Círcol Maldà però ara es pot veure a la sala Beckett, complint amb el programa Croquis-BCN. Com han canviat la posada en escena i l'estructura de l'espectacle?
El gran canvi del Maldà cap a la Beckett és l'espai i en consequència d'aixó la posada en escena. El Círcol Maldà com a lloc jugava com espai autèntic on l'obra se situava. El Maldà ja sembla un vestibul d'un Hotel sense afegir-ne cap peca d'escenografía. el públic és molt a prop de l'espectador i sembla que estiguin asseguts a dins del mateix vestibul de l'hotel envoltat de les pintures antigues del baró. Aixó va crear una intimitat i complicitat amb l'espectador que ens anava molt a favor.

La Beckett té altre avantatges. És un espai més teatral, més ample i més despullat. A part de ser un teatre amb més tradició de dramatúrgia contemporània internacional realment dóna lloc pel text i per l'actor que el presenta incorporant el personatge. És com si l'espai posa als actors i al text sobre una bandera i les ofereix al públic. Aqui sí que hi ha aquesta separació entre l'escenari (l'espai dels actors) i la sala (l'espai dels espectadors) i s'instal·la un dialèg entre aquests dos espais.


Creus que l'obra ha madurat? Que les funcions estan més cuinades?
Jo si que crec que l'obra ha madurat, simplement perque amb cada funció i cada experiència amb un nou públic la coneixem més. La possibilitat de poder tornar a assajar algunes escenes desprès d'haver fet 15 funcions era meravellosa, perque hem pogut apretar alguns cargols, hem pogut afegir mirades o no-mirades, justament. El fet de tenir més espai i més distància entre els personatges a vegades ens ha permès crear una altra tensió a dins de l'espai.

Per a mi com a escenògrafa la Beckett va donar l'oportunitat de crear un espai a part del naturalisme del vestibul de l'hotel, un espai més ambigu que permet als personatges també fugir cap als seus móns interiors, cap al lloc des de on fan els monolègs, però també un espai dels records, de la memòria d'aquest passat en comú i dels desitjos, tan el desitjos individuals, com els desitjos comuns com a grup d'amics.

Perspectives de futur per a "Viure sota vidre" i per a la companyia:
El futur de "Viure sota vidre" són (aixó esperem) molts bolos... ja tenim alguns teatres interessat i esperem que siguin encara més per poder fer una petita gira a la primavera l'any que ve...

Tria entrevista