Emilià Carilla parla sobre A la vora de l'aigua

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Un espectacle de metateatre per començar la temporada a l'Akadèmia, comenceu forts...
Aquesta obra la va escollir la Mercè Managuerra, la directora artística del Teatre Akadèmia, va quedar fascinada amb el text quan el va descobrir, va decidir portar-lo aquí i em va proposar que el dirigís. Crec que ella volia agafar allò que havia vist, l'havia commogut i mobilitzat, no crec que tingués intenció de trencar, hi ha maneres més fortes de trencar si vols posar-te fort a l'hora de començar una programació. Crec que és una manera senzilla, divertida i atrevida d'engegar la temporada. Senzilla perquè és un espectacle que no necessita gaire més que un parell d'actors, una taula i dues cadires i això, en els temps que corren, ens va molt bé. I una història que inventen els dos personatges. Tenim un text que parla del teatre, del que nosaltres vivim i amb el que nosaltres vivim.

Com vas encarar la direcció del text?
En el moment en què la Mercè me'l va passar jo també vaig trobar que era una història molt maca i em vaig plantejar què podia explicar a través d'aquestes paraules. No et pensis que ho vaig tenir clar des de bon començament. Són dos escriptors que presenten la seva obra però no només la presenten, la inventen sobre la marxa amb el públic que assisteix a aquesta conferència o lectura. Vaig saber que havia de parlar del procés de crear, de l'estat en què et poses creatiu. De com fas que vinguin les muses i com són rebudes pels que escolten i quin eco produeix en tu mateix aquesta escolta. En el moment en què vaig tenir clar que volia parlar d'això, la cosa va estar clara, només era qüestió de triar els actors.

Vas tenir clar el repartiment des de l'inici?
De seguida vaig veure clar el Francesc (Garrido), el coneixia de quan estudiàvem a l'Institut del Teatre i em va venir al cap. Vaig pensar que era algú que disposava d'aquesta volada. Per a ella se'm van acudir altres noies, però estaven ocupades i vaig decidir que en veuria unes quantes. Hi va haver un moment, a la segona tongada de proves, on vaig saber que li havia de donar a l'Alícia (González Laá), va fer una cosa que no vaig veure en cap altra i vaig sentir que havia de ser per ella. Va volar. Hi va haver un moment en què es va oblidar de llegir i no va intentar ensenyar res, només es va deixar estar amb les paraules. I quan et deixes estar i dius el que hi ha allà, però no pretens ensenyar res, permets que es col·loquin les coses a lloc, es produeix un acte una mica màgic, de misteri, on assisteixes a qui és aquella persona perquè el ressò té a veure amb el seu interior. No va durar gaire, potser ni un minut, però vaig pensar, vull algú que faci això, vull algú que voli.

Sembla que a l'obra hi hagi molta improvisació però probablement, n'hi ha molt poca. Com es treballa un text així amb els actors?
Inventant-ho cada dia. No el text, sinó com entres i escoltant de nou. Hi ha un procés de desaprenentatge diari, el que has de dir és intocable, és la partitura que els autors han deixat i el que has de fer és el treball que hem construït entre nosaltres i que té a veure amb el que som, el que volem explicar i amb el que està escrit. Però allò que hem de fer sempre pot moure's una mica. De fet, els mateixos autors ho expliquen a l'obra, 'depèn de com vostè hagi vingut avui, de qui siguin vostès, això serà d'una manera o d'una altra'. Si assistissis a més d'una representació veuries que hi ha canvis, el que es diu, es diu, el que es fa, es fa, però sempre hi ha un lloc on les coses es mouen, com la vida mateixa. És igual que si haguessis de saludar 24 vegades una mateixa persona, cap de les vegades seria igual. Acceptes que això existeix i et prepares perquè sigui així. Per entrar dins d'aquesta història com si fos la primera vegada. T'oblides del que ja saps que has de fer.

En aquest sentit, potser la interacció i el retorn del públic són encara més evidents...
Això és fonamental per als actors, pel seu estat d'alegria, de sorpresa, d'excitació, saber i veure qui ha vingut a veure'ls avui. Després també hi ha una altra cosa, com estaran l'un respecte a l'altre, aquesta capacitat de sorpresa. Si tens la suficient capacitat de rebre o d'estar obert, pots arribar a llocs una mica diferents. I aquesta subtilesa fa que allò es converteixi en una flor o en una altra, respectant, això si, el que aquells senyors van escriure.

La traducció és un encàrrec vostre, heu estat molt fidels amb el text original?
Jo no he seguit molt de prop el procés de traducció, però pel que conec a la Mercè, crec que sí que hem estat molt fidels. És una de les bases d'aquest teatre, ser fidels amb els textos originals. L'autor ha volgut dir el que ha volgut dir i ho respectaré, després jo podria haver decidit que tallo un trosset o un altre, però aquesta seria una tria meva, encara que no ho acostumo a fer, sóc molt respectuós amb els textos. Si allò s'ha col·locat allà, amb més o menys encert, és una tria del mateix autor i vull acompanyar allò que ha sigut posat allà d'aquella manera.

Així, la barqueta que apareix de tant en tant a l'horitzó no és aportació vostra?
La barca, no, la música és una tria meva per fer d'aquest moment una cosa més especial.

Com interpretes aquesta barqueta?
Ella diu 'la barqueta és el temps que passa' i així és, però jo també crec que és la màgia i l'encant que es crea, i passa quan passa. Si ho pots veure i estàs atent, pots rebre-la i si no, ja ha passat. Tornarà a passar, més tard o més aviat, o no, però has d'estar obert a què allò sigui així.

Eres conscient de la sensació de desconcert que provoca en el públic el fet de trobar-se els actors a escena i esperant-los?
No hi rumiava massa en la primera part dels assajos, però quan faltaven uns 15 dies per estrenar vaig pensar que necessitaven públic, és essencial per a ells poder explicar això a algú. I la filla d'una amiga dels actors, després de mitja hora d'espectacle, li va dir a la seva mare: 'quan comença?'. No veus clar què és abans i que després, el temps mort entre un territori i l'altre és molt prim. Em va fer molta gràcia, vaig adonar-me que podia ser molt desconcertant. Hi ha un canvi de llum quan comença la lectura del text, el canvi no vol dir només que comença la màgia o que estan sols, té un un sentit, en aquell moment el públic pot entendre que allò està passant allà i ells són aquí, però crea aquest desconcert i no hi havia rumiat abans.

En tot cas, juga a favor de l'obra...
Em sembla perfecte. Al final, les obres sempre tenen sorpreses i està bé que siguin benvingudes. Ells juguen amb això i suposo que l'Ève Bonfanti i l'Yves Hunstad, els autors, també ho tenien present i també hi van jugar.

En l'obra el públic es troba fent el paper del llac que busquen tots els personatges. És una metàfora del públic que busquen tots els teatres?
Més que buscar-lo, ells han arribat fins allà perquè els sembla el lloc més bonic que hi ha. Com a concepte, és molt bonic que uns creadors trobin que el lloc més fantàstic que hi ha és davant del públic. I ho expliquen amb una història. No podem oblidar que són dos artistes que van a fer el seu acte de creació a un lloc bell, davant del públic, que és on té sentit aquest art, encara que no sé si el públic pensa en això. Jo sí i els actors, també. El que és important és que ells en tinguin consciència. Una altra cosa és que el públic se senti partícip d'això, seria molt important. En una de les representacions on després hi va haver un col·loqui, el públic sí que va estar molt participatiu i parlaven de sentir-se de veritat atrets pel que passava a l'escenari. M'agrada aquesta idea, que els actors se sentin atrets pel que passa allà i el públic se senti atret pel que passa aquí, és com una manera de traspassar l'art, a qui escolta o a qui va dirigit, cap a l'art mateix. Fem art per regalar-lo a algú, i aquest algú el rep i ens retorna la seva impressió, encara que només sigui sense explicar-la, només amb la seva presència, pel fet d'estar aquí tota l'estona. És una mena de mirall. Quan tu em retornes la teva mirada sobre el que jo faig, això modifica com jo continuaré estant aquí. En realitat, això és la vida. En un plànol més profund, significa com decidim viure la vida, amb quina profunditat o amb quina sensibilitat. Com jo estic despert a qualsevol cosa, per petita que sigui, que modifiqui els meus actes o les meves decisions, encara que no siguin algú que està amb mi.

Ara estàs parlant del procés creatiu...
Sí, i que estan allà sota col·locades perquè els actors puguin enfrontar-se a l'obra d'una manera viva i alegre. Si de cop, un senyor s'aixequés i digués 'm'agrada!', que això no impliqués una bretxa dins de la funció, sinó que fos un forat per on assistir a un altre plànol, on es viu això d'una alta manera.

A què et refereixes amb un altre plànol?
Generalment, quan es fa una obra de teatre hi ha alguna cosa a la platea, sigui una tos o un comentari, i no és que sigui una ofensa, però sí que tens la sensació de què 'no estan amb mi'. I perquè tot això que passa a la platea, que em diguin alguna cosa, em tirin un tomàquet, una tos, no pot ser contemplat com un pont que lligui un costat amb l'altre? Perquè ha de quedar separat, perquè ha de ser una cosa que no pertany aquí? Igual que tot el que fem a l'escenari pertany al públic, el que passa a la platea pertany a l'obra. No sabem què els passa a la gent, el cansament que porten, les al·lèrgies que tenen, l'estat en què es troben aquell dia, només sabem que han tingut la deferència de venir-nos a veure. I amb el que vinguin, nosaltres els escoltarem. I amb el que escoltem, els hi farem, i amb el que els fem, i ells respirin i ens retornin, amb el seu benestar o incomoditat o tensió o alegria, això es convertirà en un transvasament.

El personatge de l'autor diu 'Cada vegada que agafem una obra de teatre, al darrere hi ha la història de la humanitat'. Com interpretes aquesta sentència?
Totes aquestes històries que tenen forma, més o menys concreta, vénen d'un lloc on nosaltres ens hem format. És una extensió dels primers actes de les cavernes. Més enllà de les pintures rupestres, segur que hi va haver algun intent d'expressió, encara que no fos pintar. És el lloc on va començar el meu primer intent de dir-te alguna cosa a tu. Crec que això és la punta de tot, el moment en què jo intento dir-te una cosa que sento i que tinc ganes de dir-te-la. Totes les obres, en el fons, no són més que aquest lloc on el primer ésser, encara que no fos humà, que fos una cèl·lula, tenia alguna cosa a dins que volia ser expressada, encara que no es pogués parlar ni pintar. En algun moment, això va començar a bategar i és de molt antic. Crec que el que està dient l'autor és 'estem aquí perquè això ja hi era abans' i d'aquesta manera com ho fem ara és la progressió sofisticada d'alguna cosa que estava molt lluny.

Tria entrevista