Pau Miró parla sobre Terra Baixa

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Com et trobes ficat en aquesta aventura?
L'Aurora Rosales, la mà dreta de Lluís Pasqual al Lliure, sabia que el Lluís Homar buscava un dramaturg i director i li va parlar de mi. Vam quedar amb el Lluís (Homar), em va explicar el projecte i ràpidament vam sintonitzar. Vaig veure que ell necessitava fer aquest projecte i me'n vaig enamorar. El que em va atrapar va ser el perquè i des d'on ho volia fer. M'hi vaig llençar de seguida.

Quins eren aquest lloc i aquestes raons que et van enganxar?
Aquesta necessitat, aquest vehicle que era l'obra, una obra que ha acompanyat el Lluís en tota la seva trajectòria. Terra Baixa és aquesta oposició de forces entre la part lluminosa i la part més fosca, i aquesta lluita que planteja Guimerà també se la planteja el Lluís com a persona i la planteja dalt de l'escenari. Només aquest fet de despullar-se, sense fer teràpia ni pornografia, voler parlar d'això i explicar-ho a la gent em va semblar que era un punt de compromís molt interessant.

Quan parles del punt lluminós i el punt fosc et refereixes a l'oposició entre la terra alta i la terra baixa?
Guimerà crec que volia parlar d'això. Hi ha el Sebastià, aquesta mena de cacic que podríem etiquetar amb la part més fosca, la ingenuïtat del Manelic i la part més víctima de la Marta. I com l'autor és tots els personatges i com el Lluís també ho és. La lectura moderna que en fem nosaltres és aquesta, no estem fets d'una sola peça sinó que som contradictoris, tenim una part fosca i una de lluminosa, som víctimes però també som botxins. I tot això, veure l'obra concentrada en una sola persona em fa pensar en la complexitat de cadascú.

Heu introduït una vessant més psicològica, doncs...
L'original ho porta tot cap a la part més passional, més animal. La nostra va cap a la part més espiritual sense deixar d'explicar l'obra, però hem deixat de banda el melodrama i ens hem centrat en la disputa que hi ha dins de cadascú.

Quin ha estat el punt de partida a l'hora de fer l'adaptació del text per a un sol actor?
El que ràpidament es va detectar és que la història de Guimerà és molt vigent, però la seva teatralitat ha quedat antiga, amb tots els respectes. Es tractava de no servir la teatralitat que ell proposa, sinó trobar-se una altra que fos nostra, una nova coherència. Havies d'inventar-te unes regles per les quals no resulti estrany que el Lluís, de cop i volta, deixi de ser la Marta per convertir-se en el Sebastià, calia trobar aquesta fluïdesa i normalitat. I això s'aconsegueix traient-li convencionalitat a les escenes, pensar més en el fons de l'escena, en el que es diu i no en la forma.

Per aquest motiu heu apostat pel poc artifici en els canvis de registre?
Hi havia dos camins, construir els personatges collant-los molt, i estaríem una vegada més fent l'obra del segle XIX, o pel que hem optat, crec que fent-ho amb molts actors o amb un de sol jo tendiria no pel melodrama ni la hiperconstrucció, sinó per la proximitat i la veritat. Això no té res a veure amb què ho faci un sol actor, sinó amb una teatralitat més pròpia dels nostres temps. No cal construir estereotips, podem filar més prim i fixar-nos en l'ànima dels personatges. L'important de la proposta era que ens centràvem en el Lluís. És ell que es vol obrir, que vol explicar aquesta complexitat que hi ha dins de cadascú, aquestes parts oposades que tenim. I no cal construir a ningú, sinó partir d'un mateix, d'una sola veu. És una unitat amb perfils psicològics que el tenyeixen.

En aquesta mateixa línia, heu apostat per una escenografia senzilla però efectiva...
Tot plegat va a parar al mateix. No podíem fer una escenografia naturalista perquè la proposta no ho és. És més aviat una lluita entre dues realitats, una civilitzada i més freda, i la part de la natura. No cal res més per explicar la història. Per a mi, el Lluc Castells ha aconseguit fer gairebé una instal·lació, hi ha algunes imatges on hi ha molta bellesa, a part de ser útil. Com a director, m'ha resultat molt fàcil muntar-ho perquè l'engranatge que proposa hi ajuda molt. És una escenografia igual que la proposta, molt austera, no cal carregar les coses ni il·lustrar-les, només hi cal l'essència. Pot semblar senzilla, però no és simple, hi ha l'essencial.

Com se us va acudir escollir la Sílvia Pérez Cruz per a la música?
Això és cosa del Lluís, ell va fer l'equip. A tothom li va explicar aquest compromís amb l'obra i des d'on la volia fer i tothom ha tret el millor de si mateix, perquè ell també ha tret el millor d'ell mateix en aquest projecte. Li va demanar a la Sílvia que fes una cançó que fos com un leitmotiv, només una, però que anés apareixent en diferents moments de l'obra. I de cop i volta, ve el gran talent de la Sílvia, que explica, amb una altra dimensió, el que no cal posar en paraules, tot i que la cançó té lletra. Emocionalment ens porta a una altra dimensió. Per si la proposta i el treball del Lluís no fossin prou, de cop i volta, fa un viatge i amb la cançó apareix tota l'emocionalitat continguda.

Què t'ha resultat més difícil, com a director, en aquest projecte?
El principi. El Lluís va venir amb la idea de fer Terra Baixa ell sol i la pregunta és 'com es fa, això?', i després de picar molta pedra, l'hem aconseguit respondre. Trobar una dramatúrgia coherent, on ningú no es perdi, però que alhora sigui particular. Per a mi, tot ha sigut molt fluid, ha sigut un procés de treball molt lúdic, molt divertit, amb molt de plaer, però on hem treballat molt tots els aspectes, dramatúrgia, direcció, interpretació, hem anat traient coses per quedar-nos amb l'essencial, aquesta és l'aposta. No és fàcil, és teatre, no és televisió. Últimament en el teatre s'abusa una mica de convertir les escenografies i muntatges en platós televisius. Això és teatre, és una proposta amb un llenguatge particular, t'agradarà més o menys, però és teatre i té uns codis propis del teatre, no són codis televisius ni naturalistes. El repte ha sigut que això fos fàcil i que el públic, tant el que coneix l'obra com el que no, gent que li agrada més el teatre i gent que no hi va sovint, pogués veure la proposta i la pogués seguir.

Perquè escolliu el teatre Borràs?
Això també és cosa del Lluís. Ell és productor de l'obra i tenia ganes de fer un espectacle popular, sense que això vulgui dir abaratir, ni baixar el nivell ni el llistó, popular perquè arribi al màxim de gent possible. I dins del paradigma de teatre popular, un d'ells seria el teatre Borràs. I per acabar-ho de reblar, com recorda el Lluís, el teatre Borràs té aquest nom per l'actor Enric Borràs, de qui el seu personatge més famós va ser el Manelic. Però l'aposta del Lluís des d'un principi era el Borràs. A més, des d'un teatre privat tens una llibertat que de vegades no tens des dels públics. Estem parlant de subtilitats, però hem treballat al nostre ritme, fent un treball d'orfebreria, cosa que no es pot fer amb els tipus de produccions més estàndard, aquí hem gaudit de tota la llibertat del món i això es valora. Al teatre Borràs hi fan de tot i jo crec que està bé que aquesta proposta estigui allà. És una proposta de qualitat, amb un punt de risc. Chapeau pel Borràs i pel Lluís.

Tria entrevista