Ferran González parla sobre Merda d'artista

Entrevista realitzada per Ángeles Castuera

 foto: Ángeles Castuera

Com arribeu fins a Piero Manzoni i què vas descobrir en ell fins al punt d’inspirar-te un musical?
Com ja ens va passar amb Pegados, que va sorgir d’una notícia que vam llegir al diari, i les cançons van sortir força soles, Merda d’artista va aparèixer d’un comentari que va fer el Joan Miquel Pérez (compositor i director musical de l’espectacle). Estàvem buscant coses reals per poder-les desenvolupar, i el nom de Piero Manzoni va sortir sense que ens hi fixéssim gaire al principi. Em va explicar la història del Manzoni i els pots d’excrements i jo vaig quedar molt parat. Vaig documentar-me més sobre el personatge i em va encantar.

A més, com que Piero Manzoni va morir molt jove, no tenia una biografia extensa a la qual haguéssim de ser fidels. I gairebé de seguida se’ns van acudir els números musicals que podíem fer. Hi ha hagut moltes versions de personatges i trames entrecreuades, perquè tot és inventat. Però la història d’aquest artista ens la vam fer de seguida molt nostra. El punt escatològic va molt amb la manera catalana de ser… pensa en el caganer del pessebre. Ambientar-lo en els anys seixanta i tirar la música cap allà també ens va engrescar molt.

Era gairebé inevitable que sonés una tarantella?.
Volíem que les cançons s’adeqüessin al moment en què apareixien dins el musical, que anéssin amb allò que s’estava dient, però també n’hi ha que les hem introduït perquè volíem un tipus determinat de música. I sí, la tarantella està composada a consciència, així com també una cançó romàntica a l’estil dels solistes italians dels seixanta...Són cançons que evoquen un temps i un lloc però que no són rèpliques de cap altra cançó.

Respecte de la seva estrena a Catalunya durant el festival Grec, la principal diferència amb el muntatge que es pot veure ara a Merda d’Artista és la durada. El muntatge d’ara és més curt i va tot d’una tirada. Us heu adaptat a la demanda del públic?
Des que el vam estrenar a Madrid als Teatros del Canal, ens deien que l’espectacle no podia ser tan llarg com nosaltres l’havíem concebut. I encara que nosaltres el volíem tot seguit de bon principi, els Teatros del Canal ens van demanar que hi féssim una mitja part. I aleshores vam acabar fins i tot allargant-ho més, amb el somni sobre la història de l’art que ara ja no hi és. Les estrenes a El Canal i al Grec vam voler que fossin així. I vam pensar: “si hem de fer de nou Merda d’artista, ja canviarem la versió. I ho hem fet. Deixant el final que volíem, perquè ja ens agrada tal com està, però que no anés tirant tant cap avall. Era un espectacle que agradava més als músics i als actors que al públic en general. Alguns ens han dit que hem eliminat justament el que els agradava més.

Caram! Es podria comparar amb el que li va passar al Manzoni, que sentia que el seu art genuí no l’entenia ningú i en canvi li aplaudien frivolitats…

Exacte! Nosaltres volíem explicar alguna cosa més en aquesta part de l’espectacle i la gent no ho rebia tant. També és comprensible, si fins aleshores havien estat seguint una comèdia, perquè en aquell moment es tornava tot una mica més fosc? Això era el que a nosaltres ens agradava: “sí, és una comèdia però als últims 5 minuts passa aixó”. Finalment, vam decidir mantenir sempre el tó de comèdia però mantenir el final que ens agradava. Perquè el personatge de Piero Manzoni és l’únic a qui no hem volgut ridiculitzar. Ell es presenta aproximadament tal i com era, amb les seves neures i les seves històries, però respectant la seva manera de ser. La gent que hi ha al seu voltant, en canvi, sí que és caricaturitzada.


La rivalitat de Manzoni amb Klein, l’artista… Es verídica?
Sí, els crítics d’art han classificat les obres del Manzoni només com a respostes al Klein. Ell havia fet cada cop coses més boges, així, del tipus estafa. Deia: “faré volar uns quants milers de globus” i després no volava res, i ell deia als espectadors que si no els veien volar, és perquè no apreciaven l’art. Una mica com la història d’El vestit nou de l’emperador. I el Manzoni sempre li responia amb una obra semblant. Van morir amb un any o uns mesos de diferència. En canvi quan hem buscat llibres o documents que parlin de la relació del Klein amb el Manzoni, no n’hem trobat. Es diu que tenen una mica de rivalitat, però no queda tan palesa com l’animadversió que tenia Manzoni per Klein.

També hi ha canvi de repartiment que no ha afectat el ritme ni l’energia de les funcions.
Amb el Jordi (Coll) ens coneixem de tota la vida. Havíem coincidit a l’espectacle Fama, fa deu anys, i fins ara no havíem tornat a treballar junts. Amb l’Anna Alborch no havíem treballat mai però ens va agradar molt a la prova que va fer per al paper de Paola Pisani i quan la Nina (Rosebud) va deixar el projecte, la vam trucar de seguida. I la veritat és que tot ha anat molt bé perquè no han tingut massa temps per preparar el muntatge, dues setmanes, amb skypes Madrid-Barcelona pel mig i tot...L’última setmana ha estat molt intensa i encara que el primer dia va costar una mica, ara tot llisca molt bé a sobre de l’escenari. És molt més fàcil per a ells, perquè tenien les referències. La gent ho rep, això de què estem compenetrats entre tots.

No falten els tocs surrealistes com el de la por que té el personatge de la periodista que hi hagi un atac de llops.
Sí, i quan esperes que t’expliqui quin record fatal de la seva infantesa s’ha convertit en aquest trauma amb els llops, no hi ha una història lògica ni creïble. És que té por que hi hagi un atac, i prou. En lloc de crear-li un problema real al personatge que el faci evolucionar, no li trobem cap justificació. A mi m’agraden aquests tocs d’humor absurd.


Així, la nova versió funciona!!!
Ara que hem estrenat el nou format, no hi ha ningú que ens hagi dit que li agradi més l’altre. Es defineix molt més com una comèdia/musical diferent més a l’estil de Pegados. Amb els nostres gags, amb la cosa metateatral d’entrar i sortir del text...Hem ajuntat una escena i una cançó, ara té un nou ritme… Crec que és un espectacle més rodó. És un musical per a qui no li agraden els musicals. Hi havia molta gent que ens deia que no els agraden els musicals però aquest l’han vist còmodament. Potser és que no els agradaven tots els musicals, perquè n’hi ha de molts tipus. I al nostre espectacle, el que passa és que abans de que l’espectador pensi “uf, ara es posaran a cantar”, ho diem nosaltres: “ara he de cantar això? Doncs no vull”. Això ens apropa molt al públic, amb Pegados ja ens passava. Així la gent s’ho “empassa” millor. A Merda d’Artista hi ha 13 cançons!
Aquest trencar la quarta paret ens permet, per exemple, que si una cançó, la tarantella amb les panderetes, s’assemblarà molt a Nine, nosaltres ho fem evident abans que ho digui ningú. La confiança que tinc amb l’Alícia Serrat, la directora, ha permès que aquesta manera meva d’escriure i de posar-me en contacte amb el públic s’hagi fet ben evident i jo m’hagi pogut centrar en la tasca de posar el meu personatge en peu.

Tria entrevista