Alberto Díaz parla sobre El llarg dinar de Nadal

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Com t'arriba a les mans el text d'El llarg dinar de Nadal?
Jo formo part de la companyia La Ruta 40, formada per l'Albert Prat, el Sergi Torrecilla i jo mateix; no som una companyia al uso, no girem al voltant d'un dramaturg o director, som tres actors, posem en marxa els projectes que ens vénen de gust i tot està al servei del projecte. No treballen sempre els mateixos ni busquem textos per a nosaltres tres, muntem el que volem i a partir d'aquí, disposem l'equip. En aquest cas, és un text que l'Albert (Prat) feia anys que havia descobert i tenia al calaix. En un primer moment, l'havia de dirigir ell, però per circumstàncies diverses no ha pogut ser, jo tenia més temps per dedicar al projecte i vaig assumir-ne la direcció. El text ens va fascinar des del primer moment, proposa aquest engranatge escènic sobre el pas del temps, no havia vist ni llegit mai res de semblant. Ens hauria agradat poder-ho fer des de l'escenari, però hem comptat amb un equip fantàstic i estem molt contents de què s'hagin sumat al projecte amb els temps que corren i les condicions que es poden oferir en projectes com aquest, que és bàsicament autoproducció. I en un teatre de 50 localitats i amb set actors en escena, la sostenibilitat és complicada. Per sort, ha anat molt bé de públic i ho hem pogut fer més o menys sostenible.

I superant les expectatives inicials...
És el cinquè espectacle que fem i no havíem tingut mai aquest punt de petit fenomen dins de la temporada, el boca-orella ha funcionat molt, Twitter en va ple, la premsa s'ha bolcat, molts mitjans ens han fet reportatges, no estàvem acostumats a captar tant l'atenció, en aquest sentit, estem molt satisfets. I sobretot, perquè el públic surt encantat i les crítiques també han sigut molt positives. És un projecte que ens estimem molt, hi creiem molt en aquest tipus d'espectacle.

Com et vas plantejar la posada en escena d'un text on tota l'acció es desenvolupa al voltant d'una taula?
A nosaltres ens agrada el teatre d'actors i d'històries, una cosa artesana i de petit format, és el que ens defineix. I aquesta obra està absolutament centrada en l'actor i el text. El seu autor, Thornton Wilder, deia que quan va escriure el text, als anys 30, va ser tota una revolució perquè situa el pas del temps d'aquesta manera. Ell ja proposa prescindir de que hi hagi menjar a la taula, les portes del naixement i de la mort, però per fer-la ara havíem de renovar aquests codis d'alguna manera. Volíem reduïr el joc escènic a allò essencial. Ell deia que volia despullar el teatre de tot el que era accessori perquè el text agafés una volada molt més forta i centrés l'atenció de l'espectador i nosaltres hem treballat en aquesta línia. És un gran exercici de convenció teatral i és fantàstic veure com la gent s'emociona, és evident que tot és mentida i aquí més que mai. És un grup d'actors de 30 anys que canvia d'edat perquè sí, fan un petit moviment i ja creen la il·lusió del canvi d'edat, o la gran convenció que suposa creuar una porta negra, que significa que mor. Al principi, tenia por que els espectadors es quedessin amb el joc de forma, que sedueix molt, la gent entén el mecanisme del pas del temps, se sent intel·ligent i li agrada, però no esperava que arribessin a punts d'emoció com els que ens hem trobat, gent que es passa mitja funció plorant. Wilder deia que era l'obra on s'havia trobat reaccions més dispars. Hi havia dies que s'instal·lava com una cosa molt dura i d'altres, que era una festa.

Vosaltres també us hi trobeu?
Està en funció del tipus del públic. Quan ve gent més jove, riu més i fins i tot, en moments molt durs. En canvi, quan el públic és d'una certa edat, s'instal·la una altra cosa, han viscut més, es veuen les coses d'una altra manera. En un col·loqui que vam fer, el públic deia que estava més a prop de la porta negra que de la blanca, i la sensibilitat és una altra, les coses es reben d'una forma diferent quan has viscut la pèrdua, les frustracions del pas del temps, de no fer el que volies fer, ho veus reflectit en els personatges. És també la història de la casa. Al final, acaba l'obra i tornaria a començar perquè la filla s'ha mudat a un altre lloc i s'hi ha traslladat la mare. I això es perpetuarà pels segles dels segles, les fórmules i codis de conducta.

El text original és de 1931, heu hagut de fer alguna actualització?
El text és tal qual. Sempre sorgeix el dubte de si deslocalitzar-lo, però vam pensar que no valia la pena perquè és una història prou universal i em semblava ridícul acostar-lo aquí. La història és molt americana, hi ha una manera de fer, de relacionar-se, una certa fredor en les relacions humanes que no és tan mediterrània.

Heu treballat específicament el tema de les relacions entre els personatges?
Ho hem treballat tenint en compte que és una família americana, pensant en la seva manera de relacionar-se. Pel nostre ADN i la nostra formació, tenim l'energia que tenim i actuem de la manera que actuem, però hem mirat de trobar una rectitud en el moviment, amb l'estètica del muntatge era molt necessari. Hem buscat que el gest fos molt net, molt essencial. Treballem des de la contenció i la rectitud.

Com heu aconseguit aquest envelliment tan ràpid dels actors?
Només a la primera pàgina de la funció ja passen cinc anys. La gran virtut de l'espectacle és que els actors pràcticament no marxen d'escena. En principi, vam pensar en un repartiment més variat d'edats, però després vam veure que no tenia sentit i vam intentar homogeneïtzar la franja d'edat dels actors per poder jugar i mantenir aquest artifici. Era una dificultat no caure en la paròdia. En la veu gairebé no es nota el canvi, només posem una mica més de pes en el desplaçament. La Vanessa Segura ens va assessorar amb el moviment. La idea era fer-ho molt petit. L'altra gran complicació de la funció són els salts emocionals pels quals passen els personatges. No hi ha temps de carregar les situacions, és molt ràpid. Vam improvisar què passa abans de l'escena, allò que no hem vist o del que només hem vist les dues últimes rèpliques. Hi ha salts sobtats. Vam recrear-ho per quedar-nos amb el que ens feia falta. Va ser molt interessant i molt útil pels actors, els donava eines on agafar-se, és una obra tremendament complicada de fer.

L'autor demana vestuari negre i perruques. Vosaltres heu prescindit de les perruques i heu apostat per un vestuari atemporal, però d'època, per quin motiu?
És igual que l'escenografia, marca època. En l'obra passen 90 anys, i amb els actors en escena tota l'estona no podíem canviar de vestuari. L'autor proposava un vestuari de mim, però vam optar per un vestuari que marqués època i amb això n'hi havia prou. La resta, ja ens la imaginem. Igual que la vaixella, et situa en una època i classe social concretes.

Estàs d'acord en que la sala del Círcol Maldà juga a favor de l'obra?
De fet, quan ens vam proposar portar a escena l'obra, la primera porta que vam trucar va ser el Maldà. És un espai que ens agradava, Els Pirates són de la nostra generació, hi ha una complicitat. I va ser l'escenari ideal, perquè l'espai ja és l'escenografia. Nosaltres tenim la taula i les portes, però la resta, els quadres, aquell terra d'escacs fantàstic, et col·loquen en un món. L'obra està feta a mida per aquesta sala. Hem fet gira i ens hem hagut de plantejar si ens emportàvem el Maldà. Al final vam decidir que portàvem la taula, que agafa molta més importància, i dues portes molt més grosses i més presents, que tenen un punt de màgic perquè sembla que flotin, també té molt encant.

Què creus que ha fet que funcionés tan bé aquesta obra?
El repartiment és fantàstic, si no fos per la merda de situació que hi ha ara mateix, la feina està complicada, es produeix molt menys i amb repartiments més reduïts, aquests actors estarien treballant al ritme de fa tres anys. I això ha fet que ens puguem permetre tenir-los nosaltres. Hi ha una complicitat personal i professional. Després, la peça és molt especial, la gent se sorprèn molt, no ha vist res de semblant. D'alguna manera, encisa l'espectador. També el format, és una peça curta, dura 55 minuts, està tot tan concentrat, passen tantes coses, hi ha una identificació amb el que està passant. Una crítica del Marcos Ordóñez deia que era 'uno de los espectáculos más delicados y a contracorriente de la temporada'. Ens va fer molta gràcia perquè nosaltres no considerem que estem anant a contracorrent, potser no fem el que s'espera d'una companyia jove, que pot optar per espectacles més contemporanis. Fem un teatre d'una altra manera, però no volem fer res trencador.

La companyia es diu La ruta 40, nom de la carretera més llarga de l'Argentina, que, segons expliqueu, porta fins a la fi del món. No us poseu límits, doncs?
Més que a la fi del món, ens agradava molt el concepte de que és una carretera que arriba un punt en què no va enlloc. I en aquest camí de no anar a un lloc, anem fent, anem trobant coses. Els nostres espectacles són ben diferents entre sí, hi ha hagut encàrrecs de dramaturgs contemporanis i de la nostra generació, hi ha hagut posades en escena de textos contemporanis però agafats per nosaltres, aquest és un text clàssic, anem buscant coses que ens motivin i veiem que trobem complicitat amb el públic, esperem que segueixi així.

Quins són els futurs projectes de la companyia?
Volíem que la temporada fos més tranquil·la, però no ha pogut ser. Al marge d'El llarg dinar de Nadal, que segueix de gira, estem preparant una coproducció amb l'Albert Arribas, es diu Selecció i s'estrena el 18 de març a La Seca i també tenim un altre projecte per encàrrec d'El Grec, estrenarem una peça, però encara no podem dir quina.

Tria entrevista