Sergi Belbel parla sobre Fedra

Entrevista realitzada per Ángeles Castuera

 foto: David Ruano

Vas fer Fedra per tancar aquell capítol de traducció que vas obrir durant la carrera, o perquè a l’Emma li havia quedat el cuquet per fer-la després de Barcelona?

-Quan de jove vaig fer aquesta obra a la Universitat, jo ja vaig notar alguna cosa. Hi ha obres que t’agraden, i jo amb aquella vaig notar que em removia alguna cosa. Aleshores, en l’època de la Universitat, va ser una cosa inconscient que va quedar allà. I quan et poses a fer teatre professional, tu no rescates un material així si no hi ha l’estímul d’algú.Una actriu que t’ho demana, per exemple. I sí, va ser l’Emma Vilarasau qui va rescatar una passió que jo tenia soterrada. Difícilment si ella no m’ho demana, jo hauria tingut la iniciativa de fer Fedra.
Per a mi, va ser com tancar una cosa. No és que quedés alguna cosa oberta, perquè no era teatre professional. Jo no incloc aquella traducció en el meu currículum professional. Fins ara, és clar. Ara, retraduïr-la sí que m’ha servit per adonar-me de la meva evolució.

Perquè... Vas començar de nou?

Tota nova. La feina que havia fet la vaig mirar en acabar. Aleshores vaig comparar i crec que només vaig trobar un vers que fos igual.

Què ha estat més difícil: la traducció, o posar-la en escena?
Són feines molt diferents, tot i que estan relacionades. La traducció ha estat molt complicada. Traduir alexandrins amb alexandrins, mirar que el llenguatge fos entenedor, que era una de les obsessions de Racine quan va escriure l’obra, no pervertir gaire la sintaxi, que a l’espectador li arribés de manera directa, separar-se una mica de l’estil rimbombant, tenint en compte que el ritme ja ho és, una mica… Em va costar molt la traducció.
I la posada en escena és més agraïda perquè hi intervé més gent. Perquè tens una idea, la contrastes amb un altre, i treballes amb l’actor. La dificultat més gran de la posada en escena és que no estem acostumats a fer aquest tipus de teatre: primer, pel gènere. La tragèdia costa, se’n fan molt poques. Una cosa que els francesos tenen molt assumida, aquí no la tenim tant. Per tradició o per manca d’hàbit.
I també hi havia una altra dificultat en el vers.

Aquest risc el tenies assumit
Tots sabíem que no era fàcil. Quan l’Emma m’ho va proposar, ella mateixa em va dir: ”és una bogeria, una cosa diferent, arriscada”. I més en un teatre com el Romea. Però a mi l’obra m’apassiona, no podia dir que no.

Has volgut actualitzar Fedra?
No m’ho vaig plantejar en cap moment. Sé que hi ha gent a qui això no li agrada, però a mí la cosa clàssica m’agrada. Si ho hagués volgut, hauria fet una versió nova del text. La meva aposta era Racine, l’alexandrí, l’obra tal qual és. L’obra té alguna cosa que es resisteix a tocar-la per mi. L’altra opció de posar-ho en l’actualitat no em demanaria fer Racine. Hauria pogut agafar aquella Fedra i totes les Fedras que s’han fet -la d’Unamuno, la d’Espriu, la d’Eurípides, la de Séneca, la de Racine-, i fer-ne una de nova. Però per a mi era com fer un tribut a Racine. I també està el ritme de l’alexandrí, que a mi m’encanta. El ritme, la cadència, aquesta mena de cor bategant… Els personatges es fan l’amor, s’odien o es maten a travès de la paraula. I això té un punt de sofisticació espectacular. Racine sona exactament igual per un vident que per a un invident. Escoltant només, t’adones de tota la potència. Que l’home hagi arribat a desenvolupar l’art de què tot passi per les paraules, és emocionant.
I escoltar Fedra amb els ulls tancats, tot un exercici.

L’espectador troba els quatre elements a escena: foc, terra, aigua, aire...Tot plegat és molt físic, natural.

Aquesta va ser pràcticament l’única indicació que vaig donar a l’escenògraf, Max Glaenzel. La carnalitat. Com que tota l’obra està molt continguda en les paraules, a l’embolcall on hem de fer-la passar hem de privilegiar els elements bàsics: la terra, perquè és una obra mítica, parla de mitologia. Els personatges són columnes, no tenen aristes. Són personatges tràgics: el desig, la culpa, la innocència, la puresa, la malastrugànça, l’amor mal portat… I jo vollia que fos orgànic.
Per això vam acordar que el palau era la platea i que els personatges sortien a un exterior agreste, abrupte, com d’illa mediterrània. Hi ha el Sol, que és essencial, és l’avi de Fedra, i significa la pulsió interior. La paraula “foc” és de les més nombroses del text de Racine, ”foc” podia voler dir foc, sol, sentiment d’amor, sexe, lligam. És l’art de la polisèmia.
L’entorn també és així: simple, agreste.
El sol presidint és també una metàfora: és mític. Fedra diu en un moment donat: “el cel és ple de parents meus, no em puc amagar enlloc”. Té aquest vessant metafòrica que il·lustra aquest sentiment seu.

Com creus que rep l’espectador el fet que la platea, allà on està situat, sigui el palau, el lloc d’on apareix la Fedra?
Aquesta era l’aposta, una mica. Volia defugir de columnes i atris, de terres de mosaïc. I tot venia motivat pel mateix text, que deia tota l’estona de sortir a l’exterior. I l’organicitat. No podia, per tant, haver-hi un terra pla, ni res geomètric. Tot això sí que hi és, però està a dintre. Hi és, però on ella viu, on ella s’ha tancat. La sortida ho és cap a l’organicitat, la natura, la sensualitat, cap a l’aigua, que és a fira i que purifica… L’Hipòlit es renta després que ella l’ha tocat. Fedra veu Venus a l’aigua. I mor damunt de l’aigua un cop s’ha purificat. En definitiva, els elements bàsics són els que connecten amb la mitologia.

Sentir aparèixer els personatges des del mateix lloc on és l’espectador ajuda a què s’impliquin més en la trama? En el moment en què entra Teseu, jo vaig sentir una remor d’espectadors que auspiciaven el que podia passar després.

Això vol dir que la gent està ficada d’una manera en la història que no ha mirat el programa de mà, perquè allà hi surt: “Teseu: Lluís Soler”. Ja se sap, que Teseu ha de venir. Però tot i així, la gent reacciona. En principi, això és un bon símptoma, tot i que de vegades hi ha espectadors que sembla que estiguin davant de la tele, comentant el culebrot de la tarda. Però és que el Racine també té aquests punts de cops de teatre. A nosaltres ens ha sobtat aquesta reacció, ens fa pensar que s’han ficat molt en l’argument. I crec que això és bó. Demostra que a més del vers, també hi ha un argument, i com està dosificat. Quan sembla que Fedra i la seva confident agafaran tot el protagonisme… pum! Arriba el rei.
I n’hi ha que reaccionen, sí, i comences a sentir: “ui, ara...”
I com que els actors travessen la platea, ho reben més directament.
I no hem d’oblidar que els culebrots agafen coses de les tècniques dramàtiques.
Això és la tragèdia, posar-ho tot al límit. Elevar-ho, com diria Aristòtil. Treure-ho de la realitat i posar-ho en una zona. i és en posar-ho en aquesta zona que de vegades costa d’interpretar.

El vestuari també reforça aquesta idea. Els homes van de militars més reconeixibles a la nostra època. Les dones tenen un aire més grec.
Té una atmosfera grega i una atmosfera bèl·lica. El poder el representen els homes. i una cosa molt bonica que trobo en aquesta peça és que la part política la porten els criats. Són ells els que diuen als amos: “heu de governar, el pais s’ha quedat sense rei”. I els amos responen: “no m’atabalis”. La mateixa Fedra diu: “governar jo, quan el meu cap no em governa a mi?”
La qüestió política, els amos l’allunyen i els criats l’acosten. I el vestuari ressalta una mica això. Té un punt com de romanticisme, però tot i l’aire helènic, no hi ha túniques, però si cabells arrissats. No volia tampoc que fos una cosa arqueològica.

No sé fins a quin punt ha estat difícil per a les actrius, especialment per a l’Emma Vilarassau, manegar-se amb vestits i talons per aquell turó de sorra

A l’Emma l’ajuda, el vestuari. Jo sempre dic que la pulsió de la tragèdia és molt diferent de la d’un drama, si no et ve la lletra pots dir un sinònim i no passa res. O pots balbucejar. Aquí estem en un paràmetre rítmic i formal que has de conservar. de manera que si el vestuari et fa fer uns gestos determinats, grans, que no et deixen per exemple tenir les mans caigudes, en el fons ajuda al to que volíem aconseguir. Pensa que Racine fa portar la Fedra per camins extrems. Apareix gairebé morta al primer acte, en una entrada que és dificilíssima, després en el segon acte la fa reviure, li dóna esperances, la fa gairebé una col·legiala, després torna el marit i li cauen a sobre tota la culpa i la gelosia, i finalment la redempció per la mort. L’Emma ha de passar per tots aquests estadis que són com blocs molt contundents.

Els actors s’han preparat per dir el vers.

Sí. Pensa que el que fan és molt diferent. És un triple salt mortal i no tenim tants referents. No ens ensenyen alexandrí als cursos de teatre, no ens ensenyen a parlar en vers. Tampoc no s’ensenya a les escoles, i a França sí. Això marca una diferència per als nostres actors, no tenim referents i ens els hem d’inventar. I així, han fet una feina d’aprendre el text mecànicament, comptant les síl·labes per fer les sinalefes, per fer les cesures. Hi ha qui diu que no havíem de fer el vers, que el vers és per trencar-lo. Però jo no hi estic d’acord. El vers és molt difícil dir-ho bé, però aquest és el repte. El gran repte.

Tria entrevista