Cesc Gay parla sobre Els veïns de dalt

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: David Ruano

Malgrat el seu títol, l'obra parla més de la convivència amb la mateixa parella que no pas amb els veïns...
És una obra sobre la parella i les batalles campals que es poden arribar a tenir. És una reflexió sobre un mal moment d'una parella i l'espurna ve donada per la visita dels veïns, amb qui tenen un petit conflicte per culpa de la seva activitat nocturna.

El punt de partida de l'obra està basat en una anècdota personal, que vas anar completant a partir de les reaccions dels amics...
Allò va ser un punt de partida, em va permetre arrencar-la, però, a diferència de les pel·lícules, que tenen un altre procés, aquesta idea la vaig anar explicant molt i la vaig anar construint a partir d'allò que compartia i finalment, em vaig decidir a escriure-la. La vaig construir sense tenir gaire consciència del que estava fent. No havia pres la decisió d'escriure una obra de teatre, m'hi vaig trobar portat per mi mateix sense adonar-me'n.

La resposta dels altres et va animar a escriure-la, doncs?
Suposo que de vegades busques en els altres una reacció a alguna cosa a la qual estàs donant forma. De seguida vaig veure que tenia un punt de comèdia i que podia ser divertit. I aquest punt de comèdia va ser el que em va decidir a fer-ne una obra de teatre i no una pel·lícula. Feia temps que pensava a escriure una obra de teatre i en trobar-me amb aquest material, molt més proper a la comèdia, em vaig decidir a escriure-la pensant en què fos per teatre. Pensava que aquesta història podia estar millor explicada dalt d'un escenari.

En aquest text, has comentat que volies estirar del fil de la pel·lícula Una pistola en cada mano, en quin sentit?
Més que res, per situacions que no s'aturaven, eren petites històries explicades sense pauses, en temps real. Quan vaig començar a escriure Els veïns de dalt em vaig adonar que podia tenir també aquesta estructura narrativa de no aturar-se.

I el fet de ser teatre et permetia jugar-hi més?
Sí, la comèdia té aquest tempo, que de vegades sembla que li va bé, es genera una tensió interna molt interessant, de les coses explicades sense pausa.

Segons has explicat, el teatre el veus com un pla general. Com ha estat aquest canvi d'enfocament des de la càmera de cine a l'escenari?
M'he hagut d'adaptar. El teatre té aquesta visió general que tens com a espectador. Està molt menys manipulat. El cinema permet una manipulació molt més gran de l'espectador en tots els sentits. El pots portar, el pots conduir molt més tota l'estona a través de la imatge, del so. En teatre és una mica més auster en aquest sentit i suposo que per això t'exigeix que la connexió que estableixes amb el que passi a l'escenari sigui molt més sòlida.

De tot el procés de dirigir per primer cop una obra de teatre, què t'ha resultat més difícil?
Suposo que el fet d'entendre que així com el cinema té un procés molt més llarg i hi ha més moments on pots treballar les coses, arreglar allò que no surt bé, tornar a filmar si fa falta, en teatre hi ha una data d'estrena i el que no estigui llest aquell dia, ja no ho estarà. Hi ha una tensió molt més exigent. En cinema, una pel·lícula passa per moltes més etapes.

En aquest sentit, un cop acabes la pel·lícula no la pots tocar, però en teatre hi ha directors que van modificant el muntatge a mesura que es va representant. Tu ets un d'ells?
Crec que en general, ens passa a tots més o menys el mateix. A l'estrena estàs donant voltes, canviant coses, però un cop l'has estrenada, l'obra ja és dels actors i poca cosa hi pots fer.

Com es viu la reacció del públic quan tens els actors treballant en directe?
Amb molt més interès, perquè cada dia passen coses diferents, el públic no és el mateix i els actors tampoc no estan igual. En aquest sentit, varia més i tens més sorpreses.

S'ha comentat que aquest text recorda Edward Albee o Yasmina Reza. Aquests són els teus referents teatrals?
Sóc una persona sense gaires referents teatrals. En aquest sentit, el meu bagatge és molt més de cinema. En teatre no conec profundament cap autor. He anat veient una mica de tot, com qualsevol espectador, però no hi sento els vincles. Potser algú que conegui millor l'obra d'Albee o de Reza hi ha trobat relacions, però no són autors que conegui. De fet d'Albee no he vist res.

Saps si els veïns de dalt en els quals s'inspira la història han vingut a veure l'obra?
No, els he perdut la pista. Només era una anècdota, la resta de l'obra és ficció i mentida.







Tria entrevista