Clàudia Cedó parla sobre Tortugues. La desacceleració de les partícules

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Sala Flyhard

A més d'autora i directora, treballes com a psicòloga i el teu interès per les relacions humanes i de parella es posa de manifest a Tortugues...
De fet, un dels temes dels que volia parlar eren les relacions humanes i del ritme en el que vivim.

Un ritme que una de les parelles protagonistes vol canviar...
És la història de dues parelles, una que vol viure més poc a poc i una altra que precisament viu acceleradament.

A banda de les relacions humanes, també parles dels límits de l'amor, les dues parelles arriben a situacions extremes...
Totes dues arriben fins a uns límits qüestionables a nivell ètic i personal, de plantejar-se si val la pena arribar tan lluny o bé aturar-se abans. És difícil parlar d'aquesta obra sense fer espòilers... En Joan (Dani Arrebola) és un noi molt nerviós que viu a un ritme molt diferent del de la Marta (Clara Cols), la seva parella. I ella decideix anar a un poble més tranquil per ell i arribarà molt lluny per amor.

Com se t'acut utilitzar la ciència per explicar aquesta història?
M'agraden molt les històries que tenen un punt fantàstic i el tema científic i de la física quàntica portades fins a un límit de ciència ficció em va semblar un llenguatge molt interessant per utilitzar, precisament, en una comèdia. Són dos gèneres que barrejats funcionen molt bé. A més, la història per a mi va sobre el temps. En Joan explica que, quan era petit, la seva mare el posava en una galleda mentre ella rentava els plats i semblava que el temps s'aturava i ell era feliç, no existia res més. I ara ell està buscant això, vol sentir-se feliç i viure només el moment present. És una recerca per aturar o frenar el temps i es complementa molt amb els científics que, a la vegada, estan investigant com alentir el temps.

Et vas documentar per escriure la part científica del text?
La teoria no és real, òbviament. Hi ha moltes parts que són extretes de fórmules reals de física quàntica, però si ho escolta un físic segurament hi veuria esquerdes. Si no, voldria dir que he descobert una teoria molt important... Vaig llegir coses de física i vaig parlar amb un parell d'amics que són físics per no dir cap bajanada, el que es diu són trossos de fórmules i existeixen.

El personatge del científic (Àlex Brull) treballa sobre la teoria d'un tal Goleman. Com que vens del món de la psicologia, aquest cognom el vas triar per Daniel Goleman, autor del best-seller Intel·ligència emocional?
Molta gent m'ho ha preguntat, però no és així. És casualitat, em va sortir aquest nom i m'agradava com sonava.

Les dues parelles tenen la sensació, quan coneixen la vida de l'altra parella, que s'estam perdent coses. Sempre volem allò que no tenim i que els altres sí tenen?
Em semblava un tema interessant. Quan planteges una situació on una parella n'està espiant una altra, ofereixes un espai on plantejar-se coses de la pròpia relació. Penso que és una cosa que fem tots, creus que només tu et fixes en les altres parelles, però les altres també es fixen en la teva.

Aquesta obra és un encàrrec de la Sala Flyhard, sembla que hagi estat escrita pensant en la posada en escena en aquest espai, va ser així?
Jo tenia aquesta idea des de feia més temps, però quan em vaig posar a escriure-la i a donar-li forma, ja sabia que s'estrenaria a la Flyhard i la vaig embolcallar per a aquesta sala. A més, la vaig escriure a l'estiu, a casa de la meva àvia, i quan vam quedar per assajar-la i la vam anar aixecant amb els actors, em van ajudar a acabar-la de perfilar. Vaig canviar coses i la vaig adaptar.

Ens trobem amb un escenari ple d'objectes, mobles i un gran llit on s'hi mouen les dues parelles. Buscaves crear aquesta sensació de claustrofòbia?
Jo tenia clar que volia un estil com el de les pel·lícules de Jean-Pierre Jeunet o Wes Anderson, molt carregades, amb una estètica molt barroca però bonica alhora, i amb un punt retro, estrany, que desubiquessin temporalment. L'Elisenda Pérez, d'escenografia, i l'Itzok Hurga, de vestuari, van fer molta feina, de seguida van connectar amb l'estètica i van aportar idees i de sobte, tot allò es va convertir en univers molt màgic i molt fantàstic, de conte.

En els canvis d'escena hi ha uns quants foscos, però el ritme es manté, no es trenca. Això és deu a un control molt acurat dels temps?
D'entrada, com que la història anava sobre els ritmes vitals i el temps, tenia ganes d'explicar-la barrejada temporalment. Les dues històries no són lineals, van en paral·lel, però amb temps diferents. I quan s'ajunten, entens tota la trama. D'altra banda, sóc una mica maniàtica del ritme, repasso moltes vegades l'obra i si hi ha algun tros que no aporta res o que adorm el pas de la història, el trec.

De fet, Tortugues és una obra on tots els detalls estan molt cuidats: espai, so, llum, moviment... És la teva forma de treballar o ha sigut la situació que t'ho ha permès?
La situació m'ha ajudat molt. Hi ha un molt bon equip a la Flyhard i de sobte, les coses surten bé. Però a mi en general, m'agrada molt cuidar-ho tot, de fet és on disfruto més, tan quan escric com quan ho pujo cap als actors, mimar tots els moviments, pensar idees d'atrezzo, que tots els esforços i tots els detalls de l'obra vagin cap a la mateixa direcció, per explicar la mateixa història, m'ho passo molt bé.

Un d'aquests detalls són les jaquetes dels personatges, que són reversibles. És purament un joc escènic o volies reforçar algun aspecte dels personatges?
Penso que ajuda a reforçar la idea de què tots estan convivint en el mateix lloc i l'acció d'una de les parelles canvia la manera de viure dels altres. Era una manera d'explicar-ho.

Tria entrevista