David Pintó parla sobre Mares i filles

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

És la teva primera col·laboració amb la Clara Peya. Com sorgeix aquest tàndem?
Vaig veure Tot és fum a la Nau Ivanow i vaig quedar força al·lucinat, vaig descobrir que la Clara és una tia molt potent, que fa un tipus de música molt especial, comercial però no senzilla ni barata, i una vegada que vam coincidir li vaig dir 'algun dia m'agradaria treballar amb tu', ella va dir que sí, li vaig trucar i vam començar a fer una pluja d'idees sobre el que volíem fer.

I se us va acudir parlar sobre les relacions entre una mare i una filla...
Volíem fer alguna cosa amb dues dones però ens calia trobar el vincle entre elles i el fet que fossin mare i filla ens va agradar. Vam demanar a amics nostres quines experiències tenien, si coneixien històries. De tot això, vam confegir una escaleta i vam decidir que el desencadenant fos que la filla marxa, però això és una excusa, l'argument és prim com un paper de fumar i en som conscients. Ens serveix per endinsar-nos en el món de les complicades relacions amb els pares, te'ls estimes fins a morir i en dos segons, els odies també fins a morir. I després fas les paus i veus que ells també són persones, encara que sempre els veus com a pares.

Éreu conscients de què no tenir argument resultava una aposta arriscada?
Vam optar per no ser argumentals, vam preferir ser emocionals. Volíem veure què passa quan alguna cosa et sacseja per dins. Desencadena el nostre jo manipulador, fràgil, destructor. Quan ens enfrontem a una cosa que no ens agrada, reaccionem de moltes maneres possibles. Volíem explorar com evolucionava, la mare no només manipula o se sent trista, està de moltes maneres diferents. Va viatjant, s'adona de com és i li sap greu, però no sap com canviar-ho i la filla també se n'adona i sent que té la culpa de tot, i arriba a pensar que el seu pare se'n va anar perquè ella no era un nen, són aquest tipus de coses que de vegades pensem.

Hi ha algun motiu especial perquè decidíssiu que l'obra parlaria de dues dones?
Des del principi volíem fer una història íntegrament cantada i amb dues dones. Fins i tot m'atreviria a dir que des de l'inici volíem la Mariona (Castillo) i la Nina, però sense pensar que havien sigut mare i filla a Mamma Mia!. Tenen uns instruments privilegiats i ens donava morbo treballar amb aquests instruments. Un cop iniciat el procés, vam pensar que calia ser realistes i vam començar a fer rebaixes, però de cop, vam decidir que els ho preguntaríem i que fossin elles les que ens diguessin que no. Vam anar a Sant Cugat, la Nina té l'estudi allà, li vam dir que volíem proposar-li una cosa i ens va dir que sí de seguida, sense que li haguéssim explicat de què anava. Ho vam muntar amb relativament poc temps, però es va construir d'una manera molt màgica.

Amb molta complicitat entre els quatre?
Sí, hi havia molt bon rotllo. La Nina ens feia pastissos, jo els feia truites... Teníem ganes de què tothom estigués còmode. Quan et fiques en una pel·lícula com aquesta, al final, el que queda és el procés, tant si va bé com si no. Si t'ho has passat bé i has rigut, ja està bé. Quan jo arribo al teatre, tinc ganes de veure-les, són com les meves nenes.

T'ha costat entrar en aquesta història d'amor i conflicte entre una mare i una filla?
És molt fort, però no. Ha sigut molt natural. Penso que totes les històries són universals. Jo no he estat mai a la presó, però em veuria en cor de parlar-ne. Realment, quina diferència hi ha entre una mare i un fill i una mare i una filla? Jo no he tingut àvia però em veig capaç d'escriure alguna cosa sobre avis. Els dramaturgs, quan ens posem a escriure fem un treball d'investigació. Recordo que vaig escriure una lletra de la Nina que es diu Fa vint anys que parlava dels records de la mare i jo no he fet servir per a res la meva mare en aquest procés. L'obra no té res a veure amb mi ni amb ella, però sí que hi he ficat coses de relacions d'amigues meves amb els seus fills. I m'he inspirat en coses que no m'han explicat elles, coses que he vist i que no tenen a veure amb l'argument, t'imagines que algú pensa una cosa i això t'obre un món de sensacions. Quan vam tenir totes les anècdotes, vam confegir una escaleta i vam començar a escriure les cançons. Per exemple, la Clara em va explicar una història d'una amiga seva i d'allà en va sortir un conte d'un peixet, que no té res a veure amb l'amiga però va ser una llavor per inventar-lo. Necessitava una història metafòrica per a cadascun dels personatges, la història de la Wendy, per a la mare. El pare va marxar, com Peter Pan. I la filla era una nena que es pensava que era feliç, però va decidir tancar-se en una mena de bombolla i oblidar que no ho era, la llegenda del peixet daurat. I també s'explica el conte d'un bruixot que llença un encanteri a una mare i una filla i fa que s'oblidin de què ho són. Aquesta metàfora m'anava molt bé perquè resumia l'obra.

El fet que no hi hagi text i tot l'espectacle estigui format íntegrament per cançons va lligat al tema emocional que comentaves?
En realitat, no. Era un repte. La Clara i jo funcionem d'una manera impulsiva i molt intuïtiva. Tenim cançons que s'han acabat descartant i convertint en altres, en algun moment vèiem que no ens funcionava. Un dia vaig dir a la Clara que havíem de repetir un tema, però de bon rotllo, el No et conec. Hi ha un moment de mal rotllo i de cop, es torna de bon rotllo quan elles acaben de fer la sacsejada emocional. M'agrada molt com ha quedat, és la paradeta abans de fer el cim.

Què ha suposat dirigir les actrius només a partir de cançons?
Per a mi, dirigir text i dirigir cançons és el mateix. Jo escric pensant que allò es podria dir sense música. No faig un poema. Intento que els arcs de les frases tinguin una lògica parlada. Als meus actors els dic que intentin dir-ho parlat per trobar-hi la intenció. Quan estem dalt de l'escenari, hem d'intentar fer les coses amb el màxim de veritat possible perquè el públic quan escolta potser no ho sap, però ho capta d'una manera inconscient i quan arriba a un límit diu 'això està malament, no m'ha agradat'. Hi ha alguna cosa en l'inconscient de l'espectador que reconeix quan algú no està dient la veritat.

Què ha significat la substitució de la Mariona Castillo per la Neus Pàmies en el paper de filla?
Ha sigut un canvi absolut. Meravellós, però brutal. Vam fer una audició de quatre noies, la música de la Clara és complicada, necessites una noia amb coneixements musicals o una oïda força potent. I de les opcions que teníem, la Neus era la que s'allunyava més de la Mariona. Vam dubtar molt, però vam decidir tirar cap aquí perquè la gent veiés una cosa diferent i no pogués comparar. La Neus té un instrument absolutament diferent del de la Mariona i ha fet una nova creació del personatge. Les seves vulnerabilitats són unes altres i les seves fortaleses, també. La relació amb la Nina és igual de potent però és una altra. I s'assembla molt físicament amb la Nina. Estic molt content, la Mariona és meravellosa i sempre serà la primera filla que ho va fer, però descobrir l'obra a través de la Neus m'ha fet descobrir nous matisos de les cançons.

La Clara és el tercer personatge en la història. Teníeu clar que volíeu que fos així?
Sí. Ella és l'eix d'aquesta relació. La mare està a una banda de la balança, la filla a l'altra i ella és la que posa pau i la que genera el conflicte. Jo la volia present perquè la trobo que és un tros d'artista que dóna un valor molt important a la funció i pensava que no molestava, que no calia que el músic estigués fora de l'escenari. També tenim l'Andreu Gallén perquè hi ha dies que la Clara no hi pot ser. És un gust treballar amb tots dos, tenen el mateix caràcter, la música peta amb intensitat, però cadascú té la seva manera de fer.

L'escenografia està formada bàsicament per llibres. És el nexe d'unió entre la mare, escriptora, i la filla, pels contes que llegia de petita?
Cada cop tinc més clar que m'agrada molt jugar amb els objectes. Afegeixen valor a les coses i des del primer moment, encara no sabíem que la mare era escriptora i jo ja tenia clar que volia llibres perquè són els records d'elles dues. Si mires la teva biblioteca, trobaràs els llibres de l'institut, els contes que llegies de petita i que vas recuperar de casa dels teus pares, és el bagul dels records. I el fet que la mare fos escriptora i hagués potenciat molt la lectura a la seva filla li va acabar de donar sentit. Però li vam donar més tard, de fet, jo no ho sabia a l'inici que la mare era escriptora, de cop se'ns va acudir i va encaixar tot.

Tria entrevista