Carles Mallol parla sobre Mata el teu alumne

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Un dels temes de Mata el teu alumne és la culpa i la necessitat que tenim de trobar algun responsable a tot allò que ens passa. Era una de les idees que més t'interessava de l'obra?
El punt de partida és la imatge d'un senyor amb una raqueta de tennis matant un gos i a partir d'aquí, vaig començar a gestionar un món. Em venia molt de gust aquesta imatge, és provocadora, té morbo, és contradictòria, però havia de saber on em portava, tenia dos filons, el fet que fos professor, el món de l'educació, però no m'interessava, el que em preocupava d'una persona que fa un acte tan boig com matar un alumne, era com ho viuria ell i la gent del seu voltant. La nostra cultura és molt cristiana i té molt present la culpa, tot el que fem implica que ens hàgim de disculpar, sigui bo o dolent. I em semblava interessant donar-hi voltes. És una cosa que em preocupa a mi personalment, perquè vivim amb aquest pes contínuament. Per això l'obra té un punt d'espiral absurd, la dona s'obsessiona a saber perquè l'escriptor (Pepo Blasco) va escriure el que va escriure, quan de vegades, les coses passen perquè sí. En aquest cas, no, el que passa a l'obra té diferents motius i tothom s'acaba tenyint una mica. I és el que hem d'aprendre. No podem anar per la vida pensant que tot és culpa nostra, no té cap sentit viure així i a més, no és veritat. Les coses passen per milions de motius, o per tres, però sempre hi ha més d'una raó.

La imatge del senyor amb la raqueta aixafant el cap d'un gos, d'on surt?
Quan escric, m'agrada fer-ho a partir d'alguna imatge que em cridi l'atenció i evidentment, la figura d'un home matant un gos amb una raqueta és absurda. La violència com a material dramàtic em crida molt. Pensant en escenes de violència, volia buscar-ne una que no ho fos gaire i es va construir aquesta imatge, com podria haver-ne sortit qualsevol altra.

També volies parlar de la violència latent que tots portem a dins?
És un tema que m'obsessiona, o més aviat, el cantó fosc de la gent. Encara que voldria que l'obra tingués un component important de comèdia i que la gent rigués, buscava donar voltes al cantó fosc que tenim tots, aquests desitjos que no acabes d'explicar. La violència té a veure amb tot això, el fet d'amagar coses, de no solucionar problemes, et fa ser violent. Per exemple, el personatge de la dona (Maria Pau Pigem), no ha fet res violent però la veus a l'obra i és molt agressiva. Assajant amb els actors era divertit perquè sobre el paper hi ha un punt en què tot és molt dialèctic, però quan aixecàvem l'obra vèiem que havíem de suar i explotar. Feia gràcia veure que la violència que tu, com a autor, havies posat sobre paper, de cop era molt necessària a l'escena.

Aquesta violència també es fa evident en el títol de l'obra i en el títol de la novel·la que escriu el protagonista, I després, fote't un tret al cap
Posar un títol sempre costa molt. En aquest cas, tenia una voluntat provocadora, em venia de gust per cridar l'atenció, però també té molt a veure amb l'obra. És un imperatiu, qui m'està demanant que mati l'alumne? I el títol de la novel·la és la continuació; 'mata el teu alumne i després, fote't un tret al cap'. També tenia ganes de parlar del poder de l'art. L'autor escriu una novel·la amb una imatge provocadora, li posa un títol provocador i mira què passa. De vegades, no ens n'adonem que tenim una responsabilitat com a creadors. Perquè jo hagi escrit aquesta obra, ningú no matarà ningú, però tens una responsabilitat, no sé quina, ni si és petita o gran, però la tens. De vegades, no en som conscients i posem un títol provocador, que pot ser més perillós del que ens pensem, li estàs dient a algú I després, fote't un tret al cap en una novel·la que pot ser una bíblia per a ell, o un manual d'autoajuda, com diu el mateix autor.

Hi ha una reflexió sobre l'art, doncs...
Bàsicament, l'obra parla de la culpa, però el motor de tot és una novel·la. Hi ha una reflexió molt gran sobre la ficció i el seu poder. Quan jo escric, no penso gaire en les conseqüències socials i culturals que tindrà allò, escric perquè tinc ganes de dir unes coses i ja està. I em venia de gust dir que els artistes també som importants, no només fem entreteniment, tenia ganes de reivindicar aquest poder. I ho vaig fer des d'un personatge patètic com és el novel·lista.

Una altra qüestió que tractes són les relacions familiars i com ens esforcem per agradar els que tenim a prop...
Els personatges estan en una família i, inevitablement, acabes parlant de relacions familiars. Mentre escrivia, m'adonava que li estava donant molta importància a la idea de l'art i de la culpa, però necessitava alguna cosa que connectés molt clarament amb l'espectador. Per exemple, l'escena en què el pare i el fill (Quim Àvila) estan asseguts intentant parlar i no saben què dir-se és una escena que jo he viscut a casa meva i no perquè jo em porti malament amb el meu pare, però això passa, no trobes la via de comunicació amb els teus pares. Ja que tenia uns personatges que formaven una família, em va semblar interessant explorar tot això. I aquí també pots parlar de la culpa, si no es porten bé, de qui és la culpa? Del pare o del fill? Un espectador em va fer adonar que de l'única cosa de la qual no se sent culpable l'escriptor és de la mala relació que té amb el fill. Ell està preocupat del perquè està passant tot com a la seva novel·la, però en cap cas no fa un acte de demanar perdó. Jo no me n'havia adonat, però és així.

De tant en tant, apareixen al voltant de l'escriptor unes pilotes de tennis. Són els seus fantasmes o la seva culpa?
Les pilotes no hi són en el text, és un joc que va sortir en els assajos. El text barreja realitats, les dues famílies, juguem a confondre una mica. Tenia la sensació que hi havia d'haver un món amb un punt oníric, tipus David Lynch, necessitava subratllar aquesta raresa, i amb l'equip vam estar buscant l'element que podia simbolitzar aquesta fusió de mons. Com que es parla molt de tennis, va sortir la idea de la pilota. Inicialment, havien de caure 300 pilotes, però quan li ho vam explicar al cap de sala, el Xavi (Gardés), ho vam descartar. El novel·lista fa un viatge on la ficció li va pesant a sobre i aquell món s'està apoderant d'ell. Era una forma de traslladar a l'espectador aquesta idea.

Hi ha dos actors que es desdoblen cadascun en dos personatges, a banda d'una qüestió d'estalvi de recursos, et funcionava per reforçar aquesta barreja de mons?
En cap cas és una qüestió d'estalvi. En el text està plantejat d'aquesta manera, es demana que els actors facin els dos papers. En el cas del novel·lista i el professor, quan escrius alguna cosa, aquells personatges són una mica tu i em servia que el mateix actor fos el personatge que ell ha representat. I en el cas dels dos fills, hi havia la idea que els dos mons es van apropant i el fill de l'un i de l'altre, també. Em semblava que explicava molt bé que no pots escapar de l'altre perquè està allà mateix. I reforçava aquesta idea d'espiral obsessiva de l'obra. Em feia una mica de por perquè sobre paper s'entenia molt bé, vam estar provant moltes coses i al final, vam decidir fer tan poc com poguéssim perquè era el més fidel al text, demana que gairebé no hi hagi pistes. I fins ara, tothom ho ha entès. Crec que l'actuació dels actors ha sigut una pista molt important. Potser la primera vegada et despistes, però després et deixes portar pel joc.

L'obra té un ritme molt cinematogràfic, amb flashbacks, escenes encadenades sense transició, abans has esmentat David Lynch. Tens algun referent cinematogràfic destacat?
Jo tinc formació de cine i de teatre, vaig estudiar Comunicació Audiovisual i Dramatúrgia i el meu món sempre es mou entre els dos terrenys, inevitablement, tenyeixo el meu teatre de cinema. Aquí hi ha un joc molt teatral, tant des de l'aposta per doblar els personatges com pel tipus d'interpretació, estan molt pujadets, no és una interpretació realista. Però sí que és cert que quant aatmosfera, de ritme, d'encreuament de les escenes, del recurs del flashbacks, és molt cinematogràfic. Igual que la música, els canvis de llum, la tornada enrere... No sé per què, és una qüestió de gust. També servia perquè l'espectador està acostumat a això i com que jugàvem a un joc una mica arriscat pel que fa a narrativa, si li donem una pauta que ja coneix, pot ajudar. Però sí que estic molt influenciat pel cinema. He anomenat David Lynch, però l'obra no és David Lynch, només en la qüestió dels dobles personatges i en l'atmosfera onírica. Tot i així, quan vas assajant, van sortint referents i d'aquesta manera vas creant el teu propi univers. Hem anat tots a l'una per donar-li una textura versemblant a la història, pel que fa al grup ha sigut molt xulo.

La sala també hi deu ajudar...
Absolutament. És fàcil crear atmosferes en un espai tan reduït, però té molt pocs elements i amb ells has de fer coses molt xules, així que de vegades, has de fer trampa. Per exemple, la il·luminació bàsica de l'obra són lampadetes de casa, els focus només apareixen en els flashbacks i en els moments onírics. Crec que en Xavi (Gardés), l'il·luminador i l'Anna (Tantull), l'escenògrafa, va estar molt encertats. En una sala tan petita has de tenir molta inventiva. I aquestes coses t'ajuden a trobar la manera com explicar-ho.

El final queda obert. Vas decidir que el millor final era el que triés l'espectador?
Queda obert, però si hi penses una mica, és força tancat. No volia veure l'home pegant-se un tret al cap, però tu saps que no acaba bé. A aquest home li ha caigut tot el món a sobre, porta la culpa a sobre, el seu fill està reproduint el model, hi ha poca escapatòria. Crec que és tancat en el sentit de què és prou amarga, però és cert, que vam deixar una porteta oberta. Encara que si l'espectador ho veu d'una altra forma, fantàstic. Tal com ho juga en Pepo (Blasco), ho diu des d'un somriure, que pots interpretar des de la ironia o des del comiat, és desconcertant. Aquesta ambigüitat és bonica, tota l'obra hi juga, per tant, el final havia de ser així. És diferent respecte l'original, havia pensat una cosa més contundent, però al final vaig decidir deixar-lo una mica obert. De vegades, busques que el final et deixi una determinada sensació. Quan escric, m'agrada molt controlar el que explico, però hi ha un punt en què em deixo anar, no sé ben bé com ho vull tancar, però no passa res, aquesta és la gràcia.













Tria entrevista