Ramon Fontserè parla sobre VIP

Entrevista realitzada per Angeles Castuera

 foto: David Ruano

-VIP, el títol de l’espectacle, és un acrònim de la locució en anglès “very important person”, -persona molt important- Els nens s’han convertit en això, en persones excepcionals a les quas adorem irreflexivament?

A l’hora de buscar un títol, tot és una mica l’atzar. Els Joglars anem a Saragossa, el director del Teatro Principal ens proposa que el proper espectacle l’estrenem allà en unes molt bones condicions i és clar, no estem per rebutjar ofertes. Amb cinc dies abans de l’estrena tenint el teatre a la nostra disposició. I ja teníem la idea de parlar d’això en que hem convertit els nens. Com que havíem de buscar un títol provisional, i fixant-nos en què en general s’han convertit en éssers totpoderosos, sobre tot pel que fa la meva generació, se’m va ocórrer el títol de VIP. Perquè els nens de la societat occidental, avui en dia, a la que neixen ja són VIPS.

Aquest tractament que se’ls dóna a segon quins persones: als reis, els poderosos, els banquers, els corruptes, també d’alguna manera, se’ls dóna als nens dintre del seu àmbit, en el seu cercle. Fins a una certa edat ho són, de vips. Però aleshores creixen, i quan passen de ser nens a l’adol·lescència, aquesta condició caduca. L’adol·lescència és una etapa complicada, de vegades trista, perquè no ets ni una cosa ( nen) ni un altra (adult). Vols ser gran però encara ets molt nen. Vols tenir les coses dels grans...Pateixes. Hi ha un desfici per arribar a fer les coses dels grans.

-És un etapa en què comencen a dir-te que no quan fins ara (i especialment en el context actual) no t’ho havíen dit mai.

Josep Pla ja en parla, d’això, i en part, ens ha servit d’inspiració. Té una anècdota: escriu que un dia va de visita a una casa on ha nascut una nena preciosa com un querubí. I coincidint amb la seva estada, la senyora (mare de la criatura) rep una altra visita. La dona s’excusa i li demana que, mentre rep l’altre visitant, en Pla cuidi de la nena. I es queden el Pla i la nena sols. La nena camina a quatre grapes, se l’enfila, s’inclina a sobre d’ell i quan es pensa que li farà un petó o una magarrufa, li mossega el cartíleg de l’orella. En tornat la mare, Josep Pla s‘acomiada asssegurant que la nena és una meravella i protegint-se el cartílag deconstruït. Pla diu: “Protegim la infància, i hi estic d’acord, però...qui ens protegeix a nosaltres?”

Aquest fenòmen, el de la sobreprotecció, el de no frustrar, de ser sempre condescendent amb els mé spetits, ha canviat molt d’una època cap aquí. I ha canviat especialment si ho cmoparem amb la infància de la meva generació, on hi havia molt rigor, molta disciplina, i on el mètode de clavar una clatellada funcionava. quan jo vaig anar a La Salle era diferent, no ens aplicàven càstigs físics. Ens donaven unes targetes de comportament. Però jo, per exemple, tenia una mena d’acte reflex incopororat quan s’acosava la meva mare que era de protecció, perquè era molt més habitual que els nens rebessin cops o clatellades.

Curiosament, del que ens hem adonat parlant amb professors, pedagogs i professionals, és de que aquesta permissivitat, que segur que està carregada de bona intenció, perquè els pares no volen repetir les coses dolentes que ells van rebre, fa un efecte boomerang. I converteix una criatura animada i dolça en un petit tirà. Aquesta reflexió és la que pretenem fer amb VIP: un retrat de la societat i una previsió de futur. Que l’espectador surti amb el dubte de si ho està fent bé o no amb els seus fills.

-Els pedagogs tenen molt clar, entenc, que encara que sigui amb molt bona fe, els adults ens estem equivocant en la manera de situar els fills a les nostres vides.

Els pedagogs i professors ho recorden: educar és reprimir. És dir “no” i marcar els límits. Valors com la meritocràcia s’estan fent desaparèixer. Pla també ho deia: no hi ha dos homes iguals com no hi ha dues fulles iguals. Hi ha nens més intel·ligents, d’altres que tenen més voluntat i de més treballadors, i en aquests moments l’educació no valora les seves qualitats. Se’ls rebaixa en favor dels que no penquen. Hi ha un prejudici molt fort cap als nens que realment aprofiten més el temps. Jo era un dels “pasotas” de la meva classe, dels ganduls. Ara m’adono del temps que vaig perdre i que vaig fer perdre a les classes. Abans, el que era treballador tenia unes notes diferents del que no ho era. Hi havia diferències i jo odiava quests alumnes de la meva classe.

Per acabar d’adobar el panorama amb que es troba el professorat, hii ha l’etiquetatge amb malalties. Tothom parla del TDH. A la meva edat no existia això, o tots erem TDH. Si tens 9 anys, no pares. I al respecte, més enllà del negoci farmacèutic que hi ha al darrera, hem de tenir en compte també que els professionals han detectat que aquests comportaments són la necessitat del nen de cridar l’atenció dels pares. A casa no hi ha lideratge. Els pares treballen, no poden estar per ell, reclamen atenció. I hi ha nens que ho tenen com un valor afegit: “ep, que jo sóc TDH”.

-La frase és molt manida, però hem passat d’un extrem d’autoritat a l’altre.

És aquest pèndul. Hem parlat amb mestres d’una generació que els ha permès conèixer l’educació franquista i la d’ara. El pèndul ha anat d’un cantó a l’altre.

-I tot això... com queda reflectit en escena? Com s’ha fet la dramatúrgia?

Vip no és un espectacle didàctic perquè no som uns experts. Simplement hem volgut il·luminar el que moltes vegades per prejudici o per reprimir el càstig perquè es considera que és de facha, retrògrad o que és una cosa de Franco, els mestres es troben entre l’espassa i la paret.

Ho hem enfocat com un cerimonial. La interpretació és expressionista però no fem una paròdia dels moviments i manera de parlar d’un nen, però a travès de determinats impulsos rítmics, com va passar amb El coloquio de los perros, que la gent acabava veient un gos amb una gabardina i unes orelles, aquí l’espectador acaba identificant un nen.

Hem tigut molta cura de ser molt ritualístics. L’element principal de l’escenografia és un petit pòdium situat al centre de l’escena, que pot ser una placenta, un despatx, un espai de jocs d’un parc infantil, pot ser moltes coses. Anem amb unes timbales, que els actors van tocant, perquè això és molt plàstic i l’instrument dóna un element molt ritualístic i profund.

-Aquest toc cerimonial enllaça amb la necessitat ancestral de reproduïr-se?

No tot és ritual. Tot aquest cerimonial expressionista té un contrast: l’espectacle també fa aterrar el públic en la més dura realitat amb uns flaixos en forma de comentaris que els personatges fan sobre els nens que retrata l’obra. Té aquests dos plànols: l’expressionista i el realista. Són comentaris respecte el nen: “Fa cara de ser molt intel·ligent” “Aquesta criatura serà un geni”, “Haurà d’anar a un col·legi especial”... Són afirmacions que fan mares, pares, avis i àvies, fruit del fanatisme dels adults-pares envers els seus fills. I són retalls de la realitat més crua. Aquests comentaris els fan els actors amb un micròfon a la mà: com els de la tele. Perquè avui encara la realitat és la que surt per la tele.

A l’espectacle també hi apareix aquesta cosa mimètica de que alguns homes s’identifiquen tant amb l’embaràs de la dona que pateixen els mateixos símptomes: senten com se’ls inflen els peus, els mugrons es fan més sensibles… Si quan jo vaig nèixer, li pregunten al meu pare si vol entrar a veure l’esdeveniment… no sé quina hauria estat la resposta. Ell molt probablement estava fent un cigaló amb els amics. És una mostra més d’aquest pèndol del que parlava abans. Crec que ha crescut una necessitat per parts dels progenitors d’expressar, de forma gairebé impudorosa, que els nens són la cosa més meravellosa del món.

-Potser s’ha magnificat el fet de portar fills al món.

Jo, que vinc del món rural, on abans tenir fills era una altra cosa, crec que sí. Tot i això, hi ha gent que en veure VIP, reconeix les coses que passen però immediatament diu: “no, jo al meu fill no l’educo així”. Nosaltres fem que els pares siguin com insectes al costat del fill. Hi ha moments a VIP en què l’adult s’encongeix i el fill es creix. Tu ara veus nens i n’hi ha que mantenen una actitud superba, la que de vegades poden tenir les nens, que pot ser molt feixista i intransigent.

Això pretén VIP convidar a la reflexió sobre tot això. Finalment, és un retrat de la societat, encara que expressionista. Però com a mínim, si desperta en l’espectador el dubte sobre el camí per on està portant la criança dels fills, ja fa el fet. Que pensi en aquest efecte boomerang fet amb molt bona intenció però que, paradoxalment, es converteix en un cop de puny.


Tria entrevista