Imma Colomer parla sobre Penso en Yu

Entrevista realitzada per Marta Armengol

L

Com t'arriba a les mans la història de Penso en Yu?
Amb Afterplay ens havia anat tan bé que al nostre equip, format per l'Anna Rius, la Fina Rius i jo mateixa...Ens venia de gust fer una altra obra. Vaig estar llegint força coses però no acabava de trobar res que em convencés. I en aquest procés, un dia parlo amb el Toni Casares i em diu que té una obra amb tres personatges que en aquell moment no té previst fer. En deixa el text en francès, el llegeixo i l'endemà mateix li dic que m'ha encantat. Li ensenyem a la Fina, també li agrada i així va anar. Vam començar soles a moure tot això i a buscar coproducció. Per a la traducció vam tenir la sort de trobar l'Elisabet Ràfols, que viu al Canadà i aquells dies estava a Barcelona, li vaig comentar i em va dir que sí. Ella ens ha ajudat molt des del Canadà, amb el tema dels contactes. Vam aconseguir la traducció gratuïta. Allà ho cuiden molt, financen la traducció en altres llengües perquè es difonguin les seves obres. I vam parlar amb l'oficina del Quebec i l'ambaixada del Canadà per a la coproducció. Al final, vam parlar amb el Ramon Simó perquè ho produís el Grec i ens va dir que sí, però havíem de buscar un altre coproductor. I un bon dia, ens truca el Ramon i ens diu que la Beckett ha dit que sí. També és coproductor el CAET de Terrassa.

És a dir, que teniu un bolo a Terrassa.
Sí, intentem que les obres tinguin recorregut. La nostra idea és poder viure de la feina que fas. Ens agrada i creiem que al públic li pot interessar, volem contrastar-ho amb ells, això és el procés guapo. El problema és fer-la.

Amb aquesta intenció, vau organitzar un debat després de la funció...
Va venir l'autora, la Carole Fréchette. Tot han sigut coses fantàstiques. En fer-ho a la Beckett, van aprofitar l'Obrador d'Estiu per convidar l'autora a fer un taller. A més, vam fer un col·loqui amb l'autora i el públic.

Què li va semblar l'obra a l'autora?
Li va agradar. Hi ha coses que si passen al Canadà són més creïbles que aquí, com el tema del fred i d'anar molt abrigats, aquí ara és estiu i no fa mai tan fred, els hem abrigat menys. Però en general, li va agradar molt.

Heu modificat alguna cosa del text?
Hem retallat alguna cosa que crèiem que ja quedava prou explicada. L'obra té una estructura molt curiosa. L'autora ha teixit dues històries, una gran i una petita, i la manera com les ha entreteixit és una part de l'interès de l'obra. És una obra feta de fragments i la suma d'aquests fragments conformen la història.

Què és el que et va cridar més l'atenció del text i et va animar a portar-lo a escena?
En l'obra apareixen els sentiments que jo tinc quan llegeixo el diari i veig aquelles notícies que et fan quedar garratibat i et fan preguntar si hi haurà manera de canviar aquest món. Totes les inquietuds que et fan preguntar-te com ser un bon ciutadà avui en dia, en què sabem tantes coses i estem tan informats, per no sentir-te un estúpid ni un frívol. Què en fem d'aquest sentiment que ens desperten totes aquestes informacions que rebem?

El personatge de Madeleine (Fina Rius) també es pregunta si va tenir sentit el gest dels tres joves de tirar pintura sobre el retrat de Mao Zedong tenint en compte el càstig que van rebre...
Val la pena fer un petit gest per canviar encara que sigui només una cosa? És just? O és un acte d'egoisme, d'orgull? Quan una persona s'atreveix a fer una cosa com aquesta, és un petit gest, però adquireix unes dimensions molt més grans. Què sent una persona abans de fer això? La Madeleine intenta empatitzar amb l'autor de tot això.

I aquesta història li remou coses...
La Madeleine ve d'un fracàs, ha anat a una ONG i no li ha sortit bé, s'ha sentit ridícula i a partir d'aquí, es planteja moltes coses. A través d'aquest xoc torna a la ciutat, es tanca a casa i analitza on és, què fa i què és la seva vida. I la notícia de l'alliberament del jove xinès la fa sortir d'ella mateixa. A través del personatge de Yu Dongyue comença a moure's una altra vegada i a posar-se en funcionament. Comença a tenir empatia amb la noia a qui dóna classes (Mar Ulldemolins) i amb el veí (Pep Ferrer). Em va agradar la idea que un quan està deprimit, si aconsegueix tenir empatia amb alguna cosa, un paisatge, ajudar algú, li pot ajudar a sortir-se'n i ella ho troba en aquest personatge que li desperta tantes preguntes, algunes de les quals s'hauria de fer ella mateixa. Aquesta obra també parla de la confrontació entre dues cultures, l'oriental i l'occidental. Com de vegades entrem en contacte amb una altra cultura sense saber-ne res, jutgem sense conèixer i al llarg de l'obra, s'acosten els uns als altres.

Vau escollir la Mar Ulldemolins per interpretar el personatge de la Lin. Us havíeu plantejat agafar alguna actriu xinesa?
Vaig fer càstings a 15 noies xineses, fantàstiques. Amb aquesta obra m'he relacionat amb el món xinès i ha sigut una descoberta. Són noies fantàstiques que lluiten, aterren aquí de petites i s'incorporen al nostre món. Les que jo he conegut, totes estan a la universitat i alguna parla el català millor que jo. Estic molt orgullosa d'haver entrat en contacte amb aquest món. Buscava una noia ingènua, espontània, i al final la vaig trobar. Parlava força malament el català i li vam pagar classes. Va fer la lectura i tot amb nosaltres però el dia abans d'assajar li passo el calendari d'assajos i em diu que no podia venir cada dia més perquè treballava i no s'ho podia combinar. Al final ho vam deixar estar. Llavors, se'm va acudir la Mar. Estava fent Incerta glòria i vaig pensar que em diria que no, però jo estava tan amoïnada que ho havia d'intentar. La Mar em va dir que sí i ella ho ha solucionat.

Com has treballat el personatge per no caure en la caricatura ni el tòpic?
Ho tenia molt clar, com que havia conegut tantes xineses. Quan vaig trucar a la Mar, em va dir que no li fes fer cap accent, però després, com és una bona professional, va veure que calia fer algun accent i en vam anar provant fins que va trobar-ne un en què se sentia a gust. Per buscar els accents vaig gravar a noies xineses parlant.

L'escenografia mostra una habitació per endreçar. Reflecteix l'estat d'ànim de la Madeleine?
És la idea que tot està per desempaquetar, com la seva vida, i en cada paquet que obre, en cada llibreta que recupera, va obrint-se ella en carn viva per saber què ha fet en la seva vida, en el seu passat. Cada personatge és un temps verbal, la Madeleine és el passat; el Jérémie, el present, justament ara acaba de deixar el seu fill a la residència; i la Lin, el futur. Es troben tres persones en tres temps del verb molt diferents, però s'ajunten i s'escolten. Podia haver fet l'espai més brut o deixat, però l'he volgut fer asèptic, una persona d'una certa edat, al voltant dels 50, que ha voltat per ensenyar coses, que es dedica a la traducció, té un cert ordre dins del desordre. No hi ha brutícia, només que no l'importa col·locar les coses on les necessita. La Madeleine està en un moment existencial baix, on hi influeix l'edat. És un moment en què tot significa una altra cosa, no pots tenir fills, et preguntes: i ara què? Queden pocs moments per acabar de realitzar-se. Et planteges coses, és un moment de crisi.

Tot el que va penjant a les parets, pòsters, dibuixos, es fa a través de projeccions. Avui dia tot passa a través d'una pantalla?
És una qüestió pràctica. Si haguessis de veure com ella va penjant cada element, s'emportaria molt de temps de l'obra. Hi ha una convenció amb l'espectador. Com que tenim el vídeo, ho podem fer. No és important veure-ho, l'important és que estigui allà.

El marcador que indica el dia i l'hora en què es troben els personatges ve del text original?
Està en el text i en aquest sentit, és molt difícil. El més complicat és una de les escenes en què passa tota un tarda i es parteix en tres temps. En cinema no hi hauria problema, però en teatre és molt complicat. No podia fer foscos, però vaig decidir baixar la llum i la gent entén que hi ha un canvi. En realitat, tot el text és de cinema, tret del final, que és de teatre.

Heu organitzat un concurs de cartells amb l'Escola Superior de Disseny IED, com sorgeix aquesta iniciativa?
Va ser idea meva. Jo tinc molt clar que aquesta obra és per a gent de 17 a 19 anys. La gent de la meva edat, d'uns seixanta anys en amunt, expliquem la vida perquè els joves ho coneguin i els diem: ara us toca a vosaltres, què fareu? Expliquem de quan érem joves i teníem el retrat de Mao penjat a la paret i el Che Guevara. I ara vosaltres, com ho veieu? Pensant a trobar algú jove, vaig anar a l'escola IED i els vaig proposar que dissenyessin el cartell. A més, crec que és una obra que té molt de joc. Tot això sense saber que la Beckett feia el cartell, així que finalment, els vaig proposar fer un concurs de cartells on el públic votés els que més els agradessin i així ho estem fent. En realitat, m'agradaria que l'obra es fes per escolars, per Batxillerat i després es fes un debat. La part política de l'obra, tal com s'explica, és com s'hauria d'ensenyar a les escoles, que coneguessin els passos d'una revolució, aquest procés és molt interessant. Al final, els mateixos dirigents estudiantils són els que agafen els tres joves que han tirat la pintura i els entreguen a la policia. És molt fort.










Tria entrevista