Ferran Guiu parla sobre Dies normals

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Ferran Guiu, director i productor de "Dies normals", que ha prorrogat la seva estada a la Versus. foto: Marta Armengol

Fa uns dies, han anunciat que prorrogueu fins a l'1 de novembre per l'èxit que heu tingut. Felicitats...
Moltes gràcies, estem molt contents.

Us ho esperàveu?
No t'ho esperes mai. Vèiem que anàvem molt bé, esgotàvem localitats i la crítica ens havia deixat molt bé. L'Ever (Blanchet) em va proposar allargar un mes i li vam dir que sí. Com que som dos repartiments, ens ho podem combinar. Estem molt feliços.

Explica'm com arriba a les teves mans aquest musical i com es gesta el projecte
Jo sóc un friqui dels musicals, hi ha gent que al matí es lleva i llegeix el diari, jo consulto les pàgines sobre musicals de Londres i Nova York i miro els vídeos de Youtube. Havia descobert en el seu dia Ordinary days, però bàsicament havia sentit la cançó emblema de l'espectacle, I'll be here. I va coincidir que vaig anar a veure el Daniel Anglès amb Cançons inesperades al Maldà i va cantar I'll be here, al cap de dues setmanes vaig anar a Madrid a escoltar l'Audra McDonald i va cantar la mateixa cançó. I vaig interpretar que algú, qui fos, m'estava enviant un senyal. Vaig mirar l'obra per YouTube i la vaig trobar molt bonica, a més, em semblava relativament fàcil i barata de fer. Feia temps que em venia de gust treballar amb alguna gent, així que aquell mateix matí vaig enviar un correu a Londres per demanar quant valia fer-ho, vaig decidir fer un esforç i comprar els drets. I juntament amb el Joan Comaposada, que ha portat una part de la producció, ens hi vam posar. Vaig trucar el Xavi Duch, la Marta Capel, la Maria Santallusia, la Gràcia Fernández. Com que tenien molts compromisos, vam decidir que faríem un doble repartiment per no haver de suspendre cap dia. Per sort nostra, tots ens van dir que sí, a molts ens uneix una relació personal. Són una companyia meravellosa. No són titulars i covers, sinó dos repartiments que es poden combinar de qualsevol manera i funcionen.

D'entrada, els musicals se solen associar a sales grans i produccions d'alt pressupost, per a tu suposava un repte defensar un musical de petit format?
A mi m'agrada molt descobrir autors nous, ara hi ha una fornada, Adam Gwon, Brian Lowdermilk, Adam Guettel, Jason Robert Brown i els petits formats. Viatjo molt a Londres i vaig a espectacles a l'”off”, com els de la Chocolat Factory, que va començar del no-res i ara és un dels teatres de més renom a la ciutat. Ha portat produccions tant al West End com a Nova York, ha guanyat premis Oliver i Tony de produccions petites que normalment són molt grans i es fan amb molts diners. He vist coses molt petites, un Sunset Boulevard que no tenia gairebé res d'escenografia, però era meravellós, o un Sweeney Tood a dins d'una pastisseria, amb molt pocs recursos. Com que no tenen diners, han de treure idees d'on sigui. Amb Dies normals el repte també era aquest, l'escenografia la tenia molt clara, dues taules, quatre cadires i els quadres, que tenen molt a veure amb la història, i a partir d'aquí, intentar jugar tant com fos possible. Aquest era el repte més gran com a director, que quedés net, s'entengués, però amb el mínim d'elements possibles. Aquesta és la part divertida. Si tens molts diners, hi ha molta feina, però és més fàcil, sense desmerèixer ningú. A més, la gent diu que els musicals són una cosa molt frívola, però molts tenen un missatge, i es basa molt en els actors. Tu pots agafar qualsevol musical, anar a buscar l'essència, el punt de sortida de l'autor, el missatge que volen donar i treballar amb allò.

Creus que el fet que no s'hagués estrenat a l'Estat ha jugat a favor de l'obra?
Potser el fet de ser una cosa nova ajuda a fer que la gent tingui més interès. Encara que si fos una porqueria, la gent no vindria. Crec que el musical està ben fet, l'autor és molt jove, l'Adam Gwon té 29 anys. Té influència d'autors que aquí sí que s'han fet com Sondheim o Robert Brown, i la música està tan ben feta, és tan bonica i la història és molt senzilla però té la gràcia de què t'està explicant un dia normal i et pots sentir molt identificat. Crec que això és el que a la gent li ha agradat.

Quin creus que és el missatge principal de Dies normals?
Que et fixis en les coses petites que et dóna la vida cada dia. En aquest camí de voràgine, especialment en una ciutat com Barcelona, o en el cas del musical, a Nova York, ens passen moltes coses cada dia que són molt boniques, hi podem trobar la part bona, amb la que ens hem de quedar. I també en com afecten les relacions entre les persones en una ciutat tan gran, fins i tot sense haver-se de trobar. Personatges inconnexos on les accions d'uns repercuteixen en la vida dels altres sense que ni uns ni altres ho sàpiguen. I crec que això passa a la vida, una acció que facis tu em pot repercutir a mi sense haver-te conegut i això és molt interessant.

L'escenografia és molt senzilla i minimalista, però ajuda a crear ambients i a reforçar les emocions dels personatges. Com te la vas plantejar?
Primer, érem conscients de què no teníem diners. Pagar els drets d'autor i la producció és car. Mirant elements que ens poguessin servir per crear ambients i pensant en la quotidianitat de l'espectacle, se'm van acudir taules i cadires. I els quadres, per situar la gent a Nova York i perquè a la funció es parla molt sobre art, els quadres i la ciutat, que els fa perdre en el seu dia a dia. I amb les taules i cadires intentem jugar i crear espais diferents. Hi va haver un moment en què eren paraigües, també és un element molt quotidià, volia inclús que els quadres fossin paraigües, però resultava molt car imprimir-hi imatges. De fet, encara porto al cotxe un paraigua amb un quadre de Monet...

Una de les dificultats deu haver sigut l'adaptació del llibret al català, a càrrec del Marc Gómez...
Va ser molt difícil i ho va fer en un temps rècord de tres setmanes. Quan vam sol·licitar els drets, en aquest cas ens van demanar la traducció en un temps determinat, el Marc va fer l'adaptació al català i jo vaig fer l'adaptació literal del seu text a l'anglès. Li van enviar a l'autor i només va donar tres correccions molt senzilles. Realment, trobo espectacular la feina del Marc amb tan poc temps. Són cançons amb molta lletra, en el tema Calm es diuen moltes paraules amb molt poca música i la feina és molt important.

Tota l'obra s'explica amb cançons. Com ho vas treballar pel que fa a la narració perquè l'espectador seguís la història i mantingués l'atenció?
El text està bastant ben jugat perquè hi ha la part del Jason (Víctor Gómez/Ferran Guiu) i la Claire (Gràcia Fernández/Maria Santallusia), que és més dramàtica, de resoldre conflictes interiors, i la part de la Deb (Marta Capel/Lourdes Fabrés) i el Warren (Xavi Duch/Albert Bolea), que donen aire a l'espectacle. Volia jugar molt bé la part dramàtica amb la part còmica perquè l'espectador no s'avorrís. I sobretot, que s'entengués molt bé el que deien, aquí no vaig haver de fer gran cosa, ho van treballar molt ells perquè són molt bons. El repte va ser en el Versus, amb dues grades, compensar els dos costats perquè ningú no es perdés. Quan fas el muntatge escènic, tenir això en compte i que tant un públic com l'altre rebin tota la informació possible. Aquest era el repte del Versus, m'agraden molt les sales petites i això va ser divertit.

Sabeu si l'autor ha fet alguna valoració de l'adaptació?
Com que és un autor jove, té Twitter, i li vaig enviar la foto de què estàvem al Liceu (a la gala Catalunya aixeca el teló) i ens va fer un favorit, també li vaig passar un vídeo de premsa i va escriure alguna cosa com 'a partir d'avui, només existeix el català per a mi'. Molt bé. Sembla que té bona vibració de l'espectacle.

Portes una llarga trajectòria dirigint musicals a escala d'aficionat a la teva escola a Sabadell, però aquesta ha sigut la teva primera experiència com a director amb un equip professional. Quina ha estat la part mes difícil?
El més complicat ha sigut monetàriament, he fet de director i productor. En fer-ho amb gent amb qui tens una relació personal i confiança, els vaig dir que si hi havia alguna cosa que no els quadrava o que no entenien, que m'ho diguessin, ells fa anys que es dediquen a això i confio en el seu criteri, hi va haver un diàleg molt constant entre direcció i autors. Crec que l'important perquè l'espectacle surti bé és que ells es trobin el més còmodes possible i que s'ho passin molt bé. El més difícil ha sigut portar-ho tot a la vegada, direcció, producció. Em diuen Guiutiusos. I també fer de cover del Jason. Havia produït moltes coses, a l'escola de Sabadell fem un o dos musicals l'any, però el que més preocupava més aquí era que agradés i que s'entengués.

Tria entrevista