Savina Figueras parla sobre Ay Carmela!

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

L

Què significa la Carmela, per a tu? No és un personatge més de la teva carrera
-Dir-te si és el més especial, no t’ho sabria dir, perquè a tots els trobes el seu que. Però no és un personatge més en el sentit de què és molt entranyable. Com a actriu, és molt divertit interpretar-lo perquè passa per molts llocs, i no és tant les emocions que una actriu pugui sentir... Jo no sóc un tipus d’actriu que pateixi les emocions del personatge, sino que el que procuro és que les senti el públic, que els arribi a ells. I la gent queda encandilada amb la Carmela. M’han arribat a dir: “és com una nina que te l’enduries a casa, a la butxaca”. D’altra banda, la Carmela dóna satisfaccions perquè em van donar un premi, i això és una satisfacció personal i també pel que això significa per a Gataro, per a la companyia. Que un personatge en un muntatge com aquest, que és molt representatiu de la línia de la companyia, sigui premiat, és un reconeixement a la feina de l’equip, que porta fent-se més de setze anys.

Has tingut el reconeixement directe de l’autor, Jose Sanchis Sinisterra, per la teva encarnació d’aquest personatge.
-Sí. Al Sanchis Sinisterra el va sorprendre molt, quan va venir a veure-la, el tipus de plantejament de l’espectacle, perquè no és gens realista però tot i així transmet totes les emocions que ha de transmetre. Es va quedar sorprès perquè potser no s’hauria pensat que aquesta obra es poguès representar així i alhora arribés tant el missatge.

Això diu força, crec, de la vigència del text.
-D’una banda, la història està situada en un moment històric determinat, la Guerra Civil espanyola. Uns còmics que treballen i viuen en zona republicana traspassen les línies per error i es troben en zona nacional. Aquí els obliguen a fer un acte d’homenatge al fet de l’ocupació (ocupació des del punt de vista de la Carmela), alliberament segons els militars. i aquesta situació en un moment concret és un pretext per parlar de la memòria històrica i personal. És una història sobre la dignitat, tant artística com personal de la Carmela i el Paulino. Aquests són temes universals que sempre estan vigents. I és clar, hi ha també el tema de la memòria històrica. Quan el Sanchis Sinisterra va escriure aquesta peça l’any 1986, a la gent li semblava que parlava de ciència-ficció, era inimaginable. I malauradament, avui en dia, encara ho és. El govern del PP nega que hi hagi cap tema pendent amb això, nega les ajudes per poder recuperar les víctimes, tot i que els familiars saben on hi ha cossos enterrats, i hi ha una negació absoluta. Fins i tot per part del PSOE, que podria semblar que tenien més sensibilitat. Sembla clara la idea de “no reobrim antigues ferides”. I no és que no les reobrim, és que no han estat mai tancades.

Els personatges traspuen humanitat, en totes les seves facetes
I el públic rep l’emoció. Tu pots aïllar tota aquesta part més política si vols, o reivindicativa, i comprovar la lluita per sobreviure d’aquests dos personatges. Ho viuen de dues formes diferents. Paulino assumeix la necessitat de sobreviure físicament a la situació en què es troben emmerdats, i la Paulina representa més la banda de la dignitat. És molt naïf, molt impulsiva, no té ideologia política concreta, però sí que se li remouen coses davant del que ella considera que són injustícies. Ella considera injust que uns pobres condemnats que l’endemà els han d’executar els portin a veure un espectacle amb cadenes. Al marge de si són republicans o comunistes. Jo m’imagino que li hagués passat el mateix si hagués passat a la inversa.

Avui en dia -i sense voler fer una comparació literal, perquè és absurd- els actors fan més vegades de les que voldrien treballs que no voldrien fer. Aquí, personalment, també trobo que els personatges tenen vigència. La trajectòria de Gataro i del teatre Almeria, tantmateix, ha estat plàcida en aquest sentit.
-Estem contents, perquè com a companyia hem aconseguit en aquests setze anys fer realment el que ens ha vingut de gust, i tenir la satisfacció de què el que fem agrada, té un públic. Obrir el teatre l’any 2008 ens va permetre consolidar-nos, poder estrenar dos espectacles per temporada en lloc d'un cada dos anys, i tenir una presència continuada a la cartellera. Això fa que fidelitzis públic i que hagi sorgit l’etiqueta d’estil Gataro, que no hem creat nosaltres, sino el públic, la professió, la premsa, i això ens satisfà molt, perquè no hem deixat de ser fidels. A nosaltres ens agrada ser honestos amb el que fem. Si el que presentem és un espectacle amb pocs recursos, ho serà, però sempre estarà fet des de l’honestedat i el rigor. No tenim la sensació d’estar venuts i d’haver de fer coses a contracor. Tenim la tranquil·litat de poder fer el que ens agrada i com ens agrada. I a més això té un públic.

Després de 16 anys de trajectòria de la companyia i 6 amb el teatre, heu comprovat que aquests criteris funcionen, donen estabilitat.
-Quan nosaltres vam obrir, també van obrir l’Atrium, Porta 4 i alguna més. En el nostre cas particular, va ser per poder tenir un espai propi. I això ens va obrir el ventall a deixar espai a altres companyies. I és cert que ens agrada que els espectacles tinguin tota la vida que el públic vulgui donar-li. Si el teatre està en crisi? Nosaltres vam obrir el 2009, amb la crisi oficialment declarada, i diguéssim que no ens podíem tirar enrere. És veritat que quan havíem fet números per veure si seria possible que ho tiréssim endavant, l’IVA era del 7% i que quan vam obrir va pujar al 21%. I la majoria de sales de teatre de Barcelona no hem apujat els preus, no ho repercutim en l’espectador sinó que les sales han deixat de percebre la diferència. I això fa que espectacles que han funcionat molt bé, la recaptació neta sigui més baixa que si s’haguessin programat quatre anys enrere. És aquí quan sents que les institucions no t’acompanyen. En campanya electoral s’acostuma a parlar d’abaixar l’IVA, però un cop ha acabat la campanya, allà queda.
D’una altra banda, sí que estem contents i il·lusionats perquè ens hem fet un lloc a la ciutat. No som una sala petita, som d’un format mitjà (135 localitats) que per a molts tipus de propostes era un espai que la ciutat no tenia quan vam obrir. I un criteri en el qual ens basem és el de la viabilitat. Som una sala privada i els espectacles han d’agradar al públic. La producció no té per què ser cara, però ens agrada que estigui cuidada. I que tingui rigor i qualitat.

-I com desenvolopeu l’olfacte per ensumar els bons espectacles?
-El director artístic de l’Almeria Teatre és el Víctor Alvaro, i és ell qui té l'última paraula tant per decidir els espectacles que produïm com els que programem. Treballem molt des de la intuició, i evidentment, ens podem equivocar, pot haver-hi projectes propis o venir-te un projecte de fora en el qual confïis i per la raó que sigui i que no surti. Malauradament en el món del teatre no tenim una fòrmula màgica per saber què l’interessa a la gent. Ens guiem per les sensacions i per una cosa que li he sentit dir molt al Víctor: “m’agrada presentar coses que a mi m’agrada veure. En cap moment he programat una cosa que a mi no m’agradés com a espectador”. I és clar, és maco quan descobreixes que tens una visió similar a la que poden tenir els espectadors. De moment no ens ha calgut programar una cosa pensant que comercialment funcionarà i al marge de què ens agradi.

Hi ha encara prejudicis sobre l’adjectiu ‘comercial’.
-Sí, i nosaltres som un espai privat, i no hem de tenir cap mena de pudor a reconèixer que volem oferir una cosa que sigui com més comercial millor, i com més vegades pengis el cartell d’”entrades exhaurides” millor. De vegades ens han dit que som agosarats. Amb Flor de Nit, per exemple, o amb El casament dels petitsburgesos, que erem deu actors a l’escenari. Doncs sí. De vegades fem grans apostes per com som de petits, però perquè creiem que en aquell moment allò pot interessar. I amb Flor de Nit va quedar demostradíssim, va estar quatre o cinc mesos de temporada i després va de gira, i amb els burgesos, igual. Van ser sis mesos de temporada i vam fer gira. Amb ¡Ay, Carmela! també vam fer sis mesos de temporada. La voluntat de la companyia és ser una companyia de repertori. “¡Ay Carmela” es va estrenar el 2011, ara ens ve de gust recuperar-la i la recuperem.

Com es compaginen la teva faceta de gestora cultural amb la teva profesisó d’actriu?
-Fa vint anys que estic a la professió com a actriu i en fa 15 o 16 que també treballo en producció o gestió per a la companyia i com a free-lance. El Víctor Álvaro, el Frank Capdet i jo ens ho hem anat alternant i hem pujat a l’escenari sempre que l’espectacle que produïem ho ha permès. Al Flor de nit, per exemple, hi havia el Frank com a actor i el Víctor dirigia, jo no hi surto com a actriu però en canvi a l’¡Ay, Carmela hi sortim el Frank i jo, fa dues temporades vam fer una producció d’El càntir trencat que protagonitzava el Víctor, i aquest Nadal farem UBÚadella, on hi actuem tots tres, el Víctor dirigeix i jo porto la producció executiva. Els moments que poden ser més feixucs de la gestió, perquè hi ha dificultats, es veuen compensats amb el fet que pots actuar i mostrar la feina que fem.

Com afronteu el futur, tenint en compte les expectatives que teníeu amb l’Almeria Teatre i la trajectòria que ha seguit?
-Quan vam obrir, molts ens deien que erem molt valents i nosaltres responíem que no, que érem inconscients. D’una banda, perds la innocència del principi, perquè les patacades són dures i hem patit entrebancs: se’ns va inundar un cop el teatre, ens hem trobat amb alguns espectacles nostres o aliens que esperàvem que funcionessin i no funcionen, de cop i volta et veus obligat a agafar altres feines per anar compaginant i tot se’t fa molt feixuc... Però d’altra banda, el que hem après en aquests gairebé sis anys de funcionament el teatre, ens ha fet crèixer molt. Al principi del projecte hi havia més empenta, il·lusió i innocència que ara s’ha perdut, però ara hi ha més coneixement del sector i del territori i anem compensant les dos vessants, la més pràctica i la més idealista.

No sou pessimistes
-No, en absolut. En aquests cinc anys hem anat veient com ens hem anat fent un lloc a l’escena de la ciutat, hem notat el respecte i reconeixement de la nostra feina, la programació que fem i els projectes creen un interès que ens arriba per diferents bandes. No et sabria dir si tenim una línia concreta de programació, perquè no respon només a fer musicals, o teatre de text, o alguna cosa específica, però sí que hi ha una tipologia de creacions que passen per la qualitat i el rigor, independentment de què la producció de l’espectacle sigui molt elevada. Difícilment un espectador de l’Almeria ha sortit d’una funció amb la sensació que l’hem enganyat o venut una cosa que no era.

Tria entrevista