Jordi Casanovas parla sobre Vilafranca (un dinar de Festa Major)

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El dramaturg i director Jordi Casanovas. foto: Marta Armengol

Amb Vilafranca tanques la trilogia sobre la identitat catalana, has comentat que ara més que mai, necessitaves reflexionar sobre aquest tema. Entenc que es deu al moment que estem vivint?
Se'm van generar una sèrie de preguntes sobre la qüestió de la identitat, les relacions amb gent autòctona i gent forana que no estaven del tot resoltes. També m'adonava que no hi havia gaires obres al voltant del tema, fins i tot, semblava antic parlar-ne. De fet, hi ha moltes obres de fa 100 anys que donen constantment voltes sobre el tema, però en l'actualitat n'hi ha poques. I pensant en tot això i en perdre la por al localisme, vaig pensar que hi havia històries que a més interessar-me a mi, podien interessar a molta més gent. I va ser el punt de partida, ja fa ben bé 6 o 7 anys. He fet la trilogia en ordre invers al que havia pensat inicialment.

Vilafranca havia de ser la primera obra?
Era el que coneixia més, l'àmbit del qual tenia més informació, però precisament per això, ho vaig fer al revés. Em venia més de gust començar a descobrir i preguntar-me sobre allò que no coneixia. De fet, necessitava una distància prudent i una edat adequada per poder reflexionar sobre el món de la família, les relacions pares-fills, etcètera.

La vas deixar reposar, doncs...
Sí, sempre hi ha algun projecte que està guardat i espera el moment adequat per sortir, llavors et crida l'atenció, t'apassiona, t'agafen ganes i, a més, tens la sensació de què el públic es pot fer les mateixes preguntes que tu.

Quan penses en aquesta trilogia, tens clara la temàtica de les tres obres?
Més o menys, sí. He intentat que Una història catalana fos la història no oficial, que els personatges de Pàtria formessin part de la història oficial; polítics, periodistes, historiadors, i que la família de Vilafranca fossin els consumidors d'aquesta història, no coneixen la història extraoficial i estan convençuts de què la versió oficial és la certa. No tenen capacitat per influir en aquesta història, però a la vegada, en són els seus creients.

Podries fer una “macro-obra” amb les tres...
Cada obra té una forma i una narrativa diferent i pròpia. Vilafranca és tan mínima, tan nuclear i tan poc èpica que només es podia explicar d'aquesta manera.

Després d'haver escrit les tres obres, has arribat a alguna conclusió sobre la nostra identitat o t'ha servit per fer-te més preguntes?
La gràcia és haver pogut defensar punts de vista que considerava molt allunyats o fàcilment demonitzava. De cop i volta, t'obligues a posar-te en el cap i en la pell dels personatges que fins i tot et cauen malament, has de fer-los caure bé. Fins i tot és el compromís que tens com a autor amb els actors, has d'explicar el personatge. I en aquest procés, matises algunes postures, tot és una mica menys polaritzat. Socialment, ara mateix tenim molta polarització en les idees, hi ha pocs grisos. I el teatre ens ajuda a posar matisos.

Has comentat que feia temps que tenies ganes de posar uns personatges al voltant d'una taula i deixar que sortissin els conflictes. És potser l'obra on has incorporat més elements autobiogràfics?
De la trilogia, evidentment que sí. Només titulant-se com la població en què vaig néixer i viure gairebé 20 anys, és obvi que hi ha molts elements que em són coneguts. L'ambient, l'atmosfera, les experiències al voltant de la Festa Major i de la família, són reals. Però sí que és veritat que hi ha moltes altres obres que no formen part de la trilogia i també parlen de coses meves. En el dramaturg sempre se li filtra el que està passant. Ho amagues més o menys, però en el cas d'una obra que titules Vilafranca i la protagonitza una família, sembla que aquesta màscara és més prima, però jo diria que com en el 90% dels casos. No tindria motor si no trobés la meva connexió amb la quotidianitat o amb el que està passant en aquell moment. Els sentiments i els motors emocionals han de ser els mateixos, si no, no pots comprendre perquè una persona arriba a una situació de tragèdia. Extrapoles al màxim el que estàs vivint, ho multipliques, li poses benzina, fas que sigui més bèstia i més dramàtic, però en el fons són els petits processos que crec que pateix qualsevol dramaturg mentre escriu.

Pateix...
La vida és patir i gaudir, però si escrivim una obra de teatre hem d'explicar el que ens fa patir perquè el que ens fa gaudir potser no és tan interessant en escena.

Comentes que a partir d'una família, podem conèixer com és un país, m'ho expliques?
Aquesta intuïció de plantejar els diferents colors que es poden trobar en una família, i és allò que diuen 'no la tries, te la trobes'. És el mateix que passa amb un país, de la mateixa manera que neixes dins del nucli d'una família, neixes dins d'un país i no ho esculls, a no ser que en un moment donat, te'n vagis. I a aquesta persona que se'n va se li treu la possibilitat de debatre i d'influir en el si de la família i igualment, del país. Considero que la família és el nucli més petit, pot haver-hi el grup d'amics, la parella, però la família és com la societat, on hi ha d'haver una sèrie de regles perquè es mantingui estable. I aquestes regles que es trenquen o es corrompen, d'alguna manera crec que es poden extrapolar fàcilment a tot el funcionament d'un país.

En aquest cas, la família de Vilafranca entra en conflicte per una herència. Creus que això és molt diferent en una família d'Estocolm o de Lapònia, per exemple?
El que segurament és força habitual és que hi ha un pare, un patriarca. I de fet, parlen d'una dona que no veiem en escena, l'àvia, que havia estat el pal de paller de la família, qui l'havia unificat. Després, el relleva el Pere (Manel Barceló) i més endavant, fa l'intent de prendre el relleu la Cristina (Lluïsa Castell), i aquí és on veiem que si ha de passar alguna cosa més després de l'obra, haurà de treballar-s'ho molt. És molt comú que hi hagi algun element que faci de ciment d'un grup o d'una família i quan aquella persona diu 'anem cap allà', tothom hi va. I de la mateixa manera que passa a les famílies, aquesta sensació de necessitar un cert lideratge o alguna persona que unifiqui, un té la sensació que passa a tot arreu. L'altra qüestió són les herències, un dels motius pels quals més famílies catalanes trenquen o generen conflictes. Serà per alguna cosa. Els diners passen moltes vegades per sobre de l'estima i és veritat que en altres països no ens ho trobaríem això. No es tracta de dir que els catalans som garrepes i quedar-nos amb l'estereotip, però sí que hi ha una importància pels diners i per mantenir un estatus, un patrimoni i això és motiu de molts conflictes.

Havies dit que l'herència és un dels temes de l'obra i entenem que no és només econòmica...
També és la genètica i la cultural.

El patriarca de la família té Alzheimer, és a dir, dificultat per recordar. Ho relaciones amb la pèrdua d'identitat i de les arrels?
Es pot llegir de moltes maneres. Et deixes portar per la intuïció i sabia que era important, parlant de la qüestió identitària, la desaparició de la identitat d'un personatge, en aquest cas, ell té un passat una mica ambigu. Ha sigut capaç d'unir la família i tirar-la endavant, però al mateix temps, simpatitzava amb el règim franquista i els seus fills tenen uns discursos més catalanistes, crec que s'assembla molt a què és la realitat, algunes coses s'han anat oblidant, no sé si per necessitat o per interès i és aquest el món i la Catalunya en la qual vivim. Si intentem buscar enrere és un problema, però si no hi anem, també. No sé pas quina és la bona opció, però és veritat que venim d'històries que no són ni tan idíl·liques ni tan netes com ens han explicat. A Una història catalana em plantejava la identitat com a una negació de l'altre, els personatges intentaven definir-se per contraposició a uns altres, a Pàtria havíem posat en dubte quina era la història oficial que havia anat alimentant els conciutadans. I aquests conciutadans que viuen a Vilafranca, depenen molt de la memòria que han anat reconstruint o els ha interessat escriure per acabar sent com són. No és el que està més subratllat de l'obra però em sembla que hi ha dos vectors de la identitat catalana, normalment o es nega a un altre o s'apel·la a unes tradicions. Ens és molt difícil dir 'som com som perquè ara som així', necessitem un referent més antic.

Has comentat que l'obra gira entorn de 4 pilars, la família, la memòria, les herències i els trencaments. Entenem que aquest trencament és també amb el passat ...
Tenia força similituds amb coses que havia viscut. No entenia com una família que en principi s'estima, de cop i volta, es pugui trencar. L'herència és un argument, però no és el més important. Allà passa alguna cosa, la construcció d'estima que hi ha hagut fins aquell moment no ha estat sòlida i no ho veia ningú, s'ha anat pujant un edifici amb uns fonaments de sorra i, en un moment donat, s'esfondra.

Ambientes l'obra a la Diada de Sant Fèlix de l'any 1999, és la fi d'un segle i també d'un cicle familiar?
El 30 d'agost era necessari, per als vilafranquins, és una trobada familiar obligatòria. I el 1999, per anar abans de l'euro, de les Torres Bessones, d'una sèrie de situacions que han fet virar la història cap a un altre cantó. El tema immobiliari i la qüestió patrimonial estaven en plena puixança i la bombolla encara no havia esclatat, era un bon moment perquè ens poguéssim creure que un terreny que valia quatre pessetes s'havia convertit en un terreny molt valuós. I també per tenir prou distància perquè es filtrés el que està passant ara però sense tenir la sensació que caduca. L'accident de Pàtria va ser que mentre l'estàvem assajant es van donar les primeres manifestacions de 2012 i, de cop i volta, un canvi de discurs del president del país. L'obra es llegia de formes molt diferents i era un poti-poti, estava massa connectada amb l'actualitat. I aquí vaig decidir anar uns anys enrere i se'm va acudir situar-la abans del 2000, el 1999, amb aquesta cosa de fi del mil·lenni i que era clarament un any de més bonança que ara. En aquella època, hi havia converses sobre Jordi Pujol, però llegides ara, tenen una gràcia diferent. Si ara fem una història sobre Pujol, s'ha d'anar amb un altre tipus d'informació i a més, caducaria cada cinc dies.

La banda sonora és d'Anna Roig i l’ombre de ton chien, t'ajudava a reforçar el to de l'obra?
D'alguna manera sabia que era una obra especialment femenina. Almenys, l'esforç que he fet és posar-me en el cap de moltes dones i molt diferents, una dona amb més caràcter, la Cristina, una que està patint una relació una mica malsana, la Pilar (Àurea Márquez) i una dona que ha estat apagada, com és l'Aurèlia (Marta Angelat) i que intenta treure el cap amb argúcies, encara que de vegades són errònies. I la mirada de la Cristina jove (Georgina Latre) sobre el seu pare és la mirada d'ella, podem pensar que és el record del pare, però també és el de la filla. Quan se'm va acudir el grup, a més que són del Penedès, pensava que podien fer alguna cosa que jo no seria capaç de fer, escriure un tipus de cançó. I quan la vaig rebre, vaig saber que era allò, crec que jo no l'hagués escrit mai amb tanta sensibilitat. Em va ajudar a acabar de pentinar el to de l'obra, a emmarcar-lo. En principi era només una cançó pel final, però hi vaig començar a jugar. Havíem pensat en dos o tres temes i al final es va quedar amb un. Hem intentat que fos molt essencial, tot i que eren 11 personatges, però la història és molt senzilla i els elements, també. I la cançó ajuda a donar el punt de vista d'ella i sé que agrada. Ens ajuda també a obrir el canal emocional. És una obra més emocional que no pas d'altres, amb una emoció molt íntima, visceral. El Manel (Barceló) diu que és una mica terapèutica, amb un punt de dissecció i també d'esperança. La realitat és força pitjor que el que li passa a aquesta família, però en aquell moment pensem que allò és terrible. El moment que més m'agrada és quan fan un esforç per prendre's un cafè tots junts. Allà, tot i que no es diuen pràcticament res, els personatges estan fent un esforç molt gran i allò em sembla que és la civilització.

La civilització és prendre's un cafè després d'una discussió?
És admetre que una cosa no funciona, canviar les regles i no tornar-se a fer mal. En canvi, en moltes obres tenso la corda fins que la civilització s'acaba i la violència apareix. Em fa molta por la violència i les seves conseqüències. Només cal veure en l'actualitat internacional que estem vivint com la civilització s'acaba molt ràpid, quan apareix la violència, tothom perd aquesta capacitat de ser civilitzat. I en aquest cas hi havia l'esforç, no acaba bé, però els personatges fan tot el possible, si més no, per salvar la humanitat.


El patriarca de la família té Alzheimer, és a dir, dificultat per recordar. Ho relaciones amb la pèrdua d'identitat i de les arrels?
Es pot llegir de moltes maneres. Et deixes portar per la intuïció i sabia que era important, parlant de la qüestió identitària, la desaparició de la identitat d'un personatge, en aquest cas, ell té un passat una mica ambigu. Ha sigut capaç d'unir la família i tirar-la endavant, però al mateix temps, simpatitzava amb el règim franquista i els seus fills tenen uns discursos més catalanistes, crec que s'assembla molt a què és la realitat, algunes coses s'han anat oblidant, no sé si per necessitat o per interès i és aquest el món i la Catalunya en què vivim. Si intentem buscar enrere és un problema, però si no hi anem, també. No sé pas quina és la bona opció, però és veritat que venim d'històries que no són ni tan idíl·liques ni tan netes com ens han explicat. A Una història catalana em plantejava la identitat com a una negació de l'altre, els personatges intentaven definir-se per contraposició a uns altres, a Pàtria havíem posat en dubte quina era la història oficial que havia anat alimentant els conciutadans. I aquests conciutadans que viuen a Vilafranca, depenen molt de la memòria que han anat reconstruint o els ha interessat escriure per acabar sent com són. No és el que està més subratllat de l'obra però em sembla que hi ha dos vectors de la identitat catalana, normalment o es nega a un altre o s'apel·la a unes tradicions. Ens és molt difícil dir 'som com som perquè ara som així', necessitem un referent més antic.








Tria entrevista