Oriol Broggi parla sobre Al nostre gust

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Oriol Broggi ha hagut d

Anàveu a preparar Al vostre gust, però finalment vau decidir que preferíeu fer un altre tipus de muntatge. Com va anar aquest canvi?
No vam arribar a assajar Al vostre gust, jo tenia ganes de tornar-me a endinsar en Shakespeare i, no sé per què, tenia ganes de fer aquesta obra, però mentre la llegia, m'anaven apareixent moltes coses al cap, a més que requeria una quantitat d'actors que no podia tenir, i a poc a poc va sorgir la idea de fer una altra cosa. Li vam canviar el nom, li vam posar Al nostre gust i vam anar a buscar una obra realment diferent, aprofitant per fer alguna cosa nova.

Quan dius que t'apareixien coses al cap vols dir que el text et feia pensar en altres obres?
El meu cap pensava coses semblants a partir d'aquella idea, d'aquella situació, no sé quines, però m'anaven apareixent. Com a bon punt de partida, que no controles del tot, és un lloc des d'on explorar alguna cosa, t'obre una possibilitat d'anar a algun altre lloc, que no tens ni idea de quin serà.

Heu volgut fer un homenatge al món del teatre?
No teníem una idea clara de què volíem fer-lo. Jo volia parlar de l'ofici, però també d'un tipus de vida. O de la vida a través de l'ofici. La sensació de què el teatre parla de la vida i quan parles de teatre, estàs parlant de la vida, però l'espectador que vulgui, pot saltar-se aquest pas i anar a buscar directament la visió més global. No havia de ser una història o un homenatge al teatre, però ha acabat sent-ho, parla molt de l'ofici, però des del punt de vista d'allò que veuen els espectadors, no és una cosa endogàmica sinó molt explosiva, cap enfora.

Entenc que un dels reptes era lligar fragments d'obres aparentment sense connexió i donar-los una unitat i entitat conjuntes...
Un altre punt de partida del procés era passar d'un fragment a l'altre. Hi ha autors que han escrit una frase i autors que n'han escrit una altra i quan les ajuntes, sembla que s'estiguin responent. I aquestes no les busques, les tens al cap. No cal justificar ni explicar que estàs canviant, simplement fer-ho, això funciona sol. Et cal obrir la ment i ensenyar una altra manera de fer, com a mínim, de les maneres que jo portava fent fins ara. No ens hem inventat res, ens vam adonar que si seguíem el fil d'anar lligant idees, imatges, frases, no calia explicar que estàvem canviant. Ha acabat sent una obra on tu segueixes els trossos i a més, pots seguir els salts i el virtuosisme dels actors fent aquests salts.

En una peça d'aquest tipus, sense un argument clàssic, és molt important la complicitat dels actors. Heu deixat molt espai a la improvisació o l'obra demanava que tot estigués molt pautat?
En aquesta obra no hem treballat amb improvisacions, el que sí que hem deixat moltes portes obertes i als assajos hem anat girant i capgirant. Hem seguit una sèrie d'idees i les hem anat movent de lloc, com si juguéssim amb un arbre de plastilina i anéssim tallant i movent les branques de lloc i enganxant a un altre tronc. Hem jugat moltíssim, però no hem improvisat.

La tria de textos la vau fer el Marc i tu o vau implicar tota la companyia?
Hi va haver tres moments, un, en què la tria la vaig fer jo i el Marc m'ajudava a lligar els textos, en altres moments la tria la vam fer entre els dos i en d'altres, la vam fer amb els actors. Jo he tingut la idea, el Marc i jo hem definit les formes i entre tots l'hem cuinada.

Quan de temps heu trigat amb la selecció de textos?
Vam començar a assajar l'11 de setembre, hi hem estat dos mesos, però vaig començar a treballar la idea amb el Marc i els actors el maig, tot i que de la primera proposta a l'última hi ha molta diferència.

La música té molt protagonisme en l'obra. Us van anar sorgint els temes a mesura que assajàveu o ja els teníeu decidits des de l'inici?
En aquesta obra hi havia un seguit de músiques que jo volia que hi fossin, però després n'han caigut forces. Hi havia tanta paraula, tanta intenció, tanta escena i cites d'obres i autors, que donaven ganes de dir 'calleu un moment, la música em molesta'. És un tema que ha quedat més petit, unes músiques en directe i d'altres, com a separadors. El que s'ha intentat és no repetir la fórmula, quan una música servia per separar, que la següent estigués dins de l'escena, o fos una música de fons. Em costa explicar el procés de treball en relació a la música, em va sortint. Quan estàs treballant, no tens gaires raons, però després trobés una lògica que dóna sentit a tot. Hi ha una intuïció, pel ritme i per altres coses, que et porten cap allà.

Hi ha una certa interacció dels actors amb el públic. Volíeu que l'espectador se sentís partícip del collage?
Estem parlant de perquè serveix el teatre, quins elements hi formen part, i un dels elements és el públic. Des del principi, els actors parlen amb el públic, els increpen, els hi diuen que han vingut allà perquè tenen necessitat d'alguna cosa que no saben quina és i ells tampoc, i que intentaran trobar-ho. I això va sortint i es va lligant, aquesta sensació del perquè t'has aixecat del sofà i has vingut al teatre es va concretant en uns desitjos i una necessitat d'explicar la vida diferent. Sense dir-ho molt explícitament, es va repetint l'argument i es va quedant amb què els actors i els espectadors necessiten de les paraules per ser dites allà conjuntament. I arriba un moment en què uns comediants surten a escena i agafen uns altres comediants que consideren com a públic seu i com que són pocs, fan sortir també un actor camuflat entre els espectadors i el fan seure, de manera que deixa la seva butaca i es queda a escena. I quan acaba l'escena, se'n va a seguir el viatge amb els actors davant nostre. I fa un viatge nou. Intervé en algunes escenes i acaba interpretant a un director que es mira l'escena des de fora. És un espectador que passa a ser actor i director al final. D'aquesta manera i amb alguns altres elements, com quan s'increpa i s'insulta al públic, els espectadors són força presents.

Fins i tot, un actor renya una espectadora falsa perquè està fent soroll amb el paper d'un caramel, és alguna cosa que segurament molts actors tenen ganes de fer...
Era una broma. Hi ha vegades que algú del públic es menja un caramel perquè està a punt de morir, però la majoria de vegades, no, i no és conscient de què molesta molt i no només als actors, també a la gent que té al costat. Jo m'he fet un fart de veure espectadors girant el cap enfadats, és violent i antipàtic. Estem vivint un procés amb els espectadors on, en general, hi ha una manera de fer diferent. La gent està acostumada a què si està a casa mirant la tele, pot fer comentaris perquè els actors no el senten i no hi ha veïns. Estem en un moment en què les formes socials es tendeixen a relaxar, i això es nota i té un preu quan estàs assegut en un teatre. De la mateixa manera que la senyora s'aguanta un pet, no s'aguanta un badall gros o un comentari a la senyora del costat, ni les ganes de menjar un caramelet. També quan t'avorreixes fas més coses, o quan estàs incòmode, són signes, no està malament. En tot cas, aquí està tractat com a una broma i el públic riu molt.

També us deveu haver trobat amb què la gent consulta el mòbil, encara que al principi de l'obra demaneu que s'apaguin
Tots tenim el vici de mirar el mòbil, ho fem a tot arreu. En el teatre hi ha un tipus de gent que no hi pensa tant i d'altres que sí. També depèn del dia que té cadascú i de si està més o menys avorrit. Jo en una prèvia em vaig enfrontar a una senyora que no parava de mirar el mòbil i a més, li vaig dir que el públic l'estava veient perquè hi ha espectadors a banda i banda de l'escenari i els actors ho noten molt. És molt groller i no ets conscient quan ho fas, penses que és una cosa natural. També hi ha molta gent que deixa el mòbil en vibració i és molt antipàtic, però és un tema social, no de persones.

En el programa de mà dediqueu l'obra 'a les víctimes de l'esperança i l'optimisme', m'ho expliques?
Aquesta cita és una dedicatòria d'una persona que jo coneixia i que va inventar-se aquesta frase, com a idea que tots tenim esperança i optimisme perquè la necessitem tenir però alhora, tots en som víctimes perquè a la vida, costa molt ser optimista fins al fons perquè sempre passen coses dolentes. En canvi, val la pena ser-ho. El teatre serveix per a l'esperança i l'optimisme i anar al teatre, també. I dir paraules boniques, la poesia, els autors, la ficció serveixen per posar-ho en evidència i crec que tot això agafa molta força si veus l'espectacle.

Vosaltres demostreu ser les primeres víctimes i feu un programa de mà amb els actors vestits de groc, desafiant la mala sort...
És un vestuari que ja havia sortit a 28 i mig. És una cosa nostra, tenim superstició amb el groc i si podem evitar-ho, no el posem, però per altra banda, té alguna cosa de desafiament, de broma. Quan ho vegi, el públic és preguntarà què volem dir amb això, perquè ho fem, s'obren uns interrogants que no s'arriben a tancar perquè finalment aquesta escena va caure. Tal com està fotografiada, no ha acabat sent, però sí que queda la noia que arriba ofegada i morta, i per tant, l'impermeable groc apareix a l'obra però no el porten tots. També passaven molta calor i no feia falta. Però el pòster era una mica especial i gamberro i ens anava bé pel tipus d'obra que estàvem preparant.

El passat dia 9, l'Ernest Villegas es va lesionar i ara tu el substitueixes dalt de l'escenari. En un muntatge tan personal com aquest, com et sents ara que hi participes també com a actor?
Realment, tot allò de personal que té el muntatge, ara des de dins, em fa estar en un estat especial. És com si em mirés des de fora a mi mateix, en un somni, seguint unes indicacions que jo vaig donar a un actor, sobre la meva idea, sobre les meves idees. I ara jo, he d’adaptar aquestes indicacions a la meva manera, potser maldestre o desacostumada, d'actuar. La vida dóna tombs, i aquest ha estat el darrer tomb d’aquest muntatge particular. N’estic content. És difícil fer d’actor, me n’adono ara molt clarament, mentre intento fer bé allò que faig fer als altres, i no sé si me'n surto…

Tria entrevista