Carles Fernández Giua parla sobre Nadia

Entrevista realitzada per Ángeles Castuera

El director Carles Fernández Giua foto: Carles Fernández Giua

-Com arribes a la Nadia i com decideixes que d’allà ha de sortir un espectacle?
Estàvem treballant en un espectacle que es diu Contra la democràcia sobre un text de l’Esteve Soler que havíem de presentar al Grec del 2011 a la sala Beckett i hi havia una escena que volíem traduir al dari. Vaig parlar amb l’Associació de Traductors de Catalunya. I així vaig conèixer la Nadia. Recordo que vam quedar un dia a la Nau Ivanow, que és un dels llocs on de vegades assagem, i s’hi va presentar. Vam començar parlant de la traducció però a la segona trobada jo ja vaig adonar-me, amb les coses que m’explicava, que aquella experiència m’encuriosia tant i em feia entendre tantes coses del món actual que vaig pensar que m’encantaria que els nostres espectadors poguessin tenir l’oportunitat de tenir un contacte directe amb aquesta persona. No que la veiessin interpretada per una actriu, sinó directament. Perquè jo la impressió que vaig tenir quan vaig conèixer la Nadia va ser molt forta. I em vaig endur una gran sorpresa el dia que, amb una mica de prevenció, vaig proposar-li muntar un espectacle teatral amb ella. I la sorpresa va ser que va dir que estava disposada, tot i que ho havia de pensar. I va afegir: “evidentment que ho haig de fer jo, perquè si sóc viva, la meva història no vull que l'expliqui ningú altre”.

-I com va ser la feina des del moment en què la Nadia va dir ‘sí’?
Abans que ho fes, ella i jo vam estar veient-nos sovint durant sis mesos. Ella s’explicava i jo ho gravava i escrivia. Ella té un gran poder de comunicació, està perfectament preparada per enfrontar-se al públic. La vaig anar a veure a alguna de les seves conferències i me’n vaig adonar. Un cop confirmat que ho faria, va arribar el moment de plantejar-se com ho posàvem en escena, i d’això, al principi, no en tenia ni idea. Però sabíem que hi havia moltes històries per explicar i que ja trobaríem la manera.

-Com la vau trobar, aquesta manera?
El concepte de base és que l’espectador tingués una experiència directa coneixent la Nadia: que coneguès la seva vivència i el lloc, el paisatge on aquesta vivència s’ha desenvolupat, l’Afganistan. Per això, vam voler tenir imatges documentals dels llocs que són importants per a la Nadia i que no són els paisatges del país que veiem a la televisió. La imatge documental era un element important de la posada en escena, i la pregunta següent era si la Nadia havia d’estar sola a l’escenari o si hi havia de treballar amb algun actor o actriu. Com que volíem que la nostra proposta es pogués anomenar ‘documental escènic’, finalment vam acordar que qui havia d’estar en escena erem els creadors de l’espectacle: la Nadia, l’Eugenio Szwarcer i jo.

-És un espectacle teatral sense actors, doncs.
L’objectiu és que el públic ensumi que hi ha tota una relació al darrere. Visions diferents del món que s’han posat de manifest durant la producció de l’espectacle. Hi ha hagut molt de diàleg, molta confrontació. En escena potser es veurà només la síntesi de tot això, però serà el resultat de les discussions, debats i confrontacions que hem tingut. El llenguatge escènic que volíem fer servir és que el relat de la Nadia convisqués amb altres elements: amb sons i imatges que permetessin l’espectador veure molts contrastos. Aquesta relació d’elements haurà de portar la teatralitat.

-Què es veu en aquestes imatges documentals?
Hi ha llocs a Kabul on no hi vam poder accedir per motius de seguretat. I els que vam gravar són els que, dintre d’aquest espai segur, eren importants per a la Nadia. Per exemple, la muntanya on a la Nadia li agradava pujar a estar sola, a pensar, a trobar-se amb ella mateixa.

-Posar-se d’acord en decidir què explica la Nadia va ser la part més difícil?
En alguns punts hem hagut de debatre i posar-nos d’acord, perquè la Nadia havia dit que volia tenir el control sobre la història i no podia ser d’una altra manera. La feina més important com a coordinador de dramatúrgia és aquesta. Han estat moltes hores analitzant material fascinant, increïble, de molta mena, vivències de la Nadia i material històric de l’Afganistan… i de posar-lo en ordre. I aquest ‘què tries i com ho endreces’, ha estat la decisió més important. Amb la Nadia, va arribar un moment en què vam tenir clar que estàvem fent una mena de conte o poema sobre la importància de l’educació i la llibertat. I quan tens clar què és el que estàs explicant, què vols transmetre, aleshores és més fàcil seleccionar i endreçar. I això és el que més ens va costar: saber exactament on havíem de posar el focus. Aquest missatge de l’educació com a camí de la llibertat, transmès per una persona com la Nadia, per algú que lluitava per tenir un tros de llapis, té tot la força. Més que si el diu un actor o una actriu.

-I calia ordenar tot aquell material i mostrar-lo de forma teatral, no limitar-se a la reproducció estricta d’accions o paraules. I també respectar el que la Nadia ha volgut ensenyar. Ella no apareix en escena vestida de noi, per exemple.

En el meu quadern de director, estava escrit: ‘la Nadia es vesteix de noi’, i teníem pensat com fer-ho. En la recta final de la definició de la dramatúrgia, la Nadia em va dir que no volia fer-ho. Estava disposada a què la gravéssim, però no volia fer-ho en cada funció davant de l’espectador. I vam buscar una solució per no eliminar l’escena: la projectem en ombra, i ella mateixa explica això: que hem decidit que ella no es vesteixi de noi finalment en escena perquè ja havia guanyat la seva llibertat. Així, es veuen le sombres projectades, que jo espero que l’espectador que entengui que és ella i finalment apareix la Nadia dient: “no m’agraden les mentides”. És un dels moments de la funció que més m’agraden. És un joc escènic. Sempre que la Nadia ens ha dit que no volia fer alguna cosa hem trobat la manera d’explicar-ho, i aquesta manera sempre és millor. La Nadia ens va dir que de l’espectacle, esperava que el públic sortís content. Tot i que, durant la funció, qui sap escoltar ja veu que hi ha molt de dolor i patiment, volíem que l’espectador no sortís angoixat, que sortís pensant que la vida val la pena.

-La Nadia transmet aquesta confiança, aquesta actitud positiva. No te la imagines plorant o lamentant-se. L’espectacle defuig de la sensibleria.
Dignitat és una paraula molt important. Ella manté la seva dignitat, i en cap moment vol despertar la llàstima de l’espectador. En un moment de la funció, jo li pregunto a què es vol dedicar en el futur, ella sempre diu que no vol ser una víctima, li preguntis com li preguntis, sempre expressa la mateixa idea. També toquem el tema de què hi ha persones a les quals, en el fons, ja els hi va bé que hi hagi una víctima. De vegades, a Occident ens va molt bé veure les persones que vénen com a víctimes, pensar que sense nosaltres no podrien viure. És una forma de control, en el fons. La Nadia mateix ho diu durant l’espectacle, de vegades hi ha persones que t’ajuden i després et tracten com si els devessis alguna cosa.

-‘Nadia’ torna als escenaris en un moment en què veiem cada dia als telenotícies, als diaris i a internet com Europa tanca la porta als nassos als sirians que demanen auxili fugint de la guerra. Com ho viu la Nadia, això? Ha modificat l’espectacle?
Depèn del dia pot ser que aparegui la pregunta, o que ella faic referència. Nosaltres tenim una estructura molt forta, molt sòl·lida, però dins d’aquest recorregut poden passar moltes coses, i ja ens interessa que sigui així. Ella, això, ho viu fatal. Quan ella veu un nen o nena en determinades situacions, reviu automàticament tota la seva experiència, que és molt dura. Hi ha moments molt dolorosos a la funció per a la Nadia, i el que per a l’espectador és una conversa entre dues persones assegudes en una cadira, va costar molta feina. Va ser dur aconseguir que ella passés per aquells llocs, i que digués paraules seves però posades en el lloc adient. Aquest moment, i d’altres han d’estar molt protegits.

-Al cap i a la fi, la Nàdia no és actriu.
Ella ho té tot gravat en el cos. I pot ser que quan recordi una cosa, torni a tenir dolor físic. Jo com a director necessito que si la persona que parla és un testimoni real,tingui moltes ganes de sortir a escena. Hem de vestir una dramatúrgia que faci possible que la persona faci un viatge que sigui útil per a ella, que sumi i no que resti.

-Com reacciona el públic? Si té un sentit que el públic pugui interactuar amb els personatges, és en un espectacle com aquest.
Des del principi la reacció del públic ha estat molt bona, ens acompanyen molt. Va ser increïble, per exemple, comprovar com reaccionava el públic a Alemanya, amb un espectacle sobretitulat. La Nadia genera una gran adhesió. Al teatre del CCCB, quan es va estrenar, vam obrir un col·loqui amb el públic, però no sempre ho fem així. Si podem, ho evitem. Perquè en el col·loqui apareixen tota mena de preguntes. I la Nadia ha fet l’esforç de sintetitzar i dir: ‘d’aquí podem treure la poesia que calgui i que cadascú interpreti el que vulgui’.

Tria entrevista