Daniel J. Meyer parla sobre Fusells

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Daniel J. Meyer, director de

Com arriba Els fusells de la senyora Carrar, text original en què es basa l'obra, a les teves mans?
La Cristina Arenas, amb qui jo havia treballat una vegada, em va dir a finals de 2014 que volia fer un text clàssic, jo li vaig demanar que el busqués ella i que complís tres condicions; que fos per a quatre o cinc actors, lliure de drets d'autor i interessant. Em va enviar diferents textos i al final, vam arribar a aquest, que no està lliure de drets, però és per a pocs actors i m'interessava molt. En el text original la protagonista és una mare, però em va semblar que l'energia de l'obra era molt jove, per això la vaig adaptar a tres germans en comptes d'una mare i dos fills, i en lloc d'un cunyat, hi ha un cosí.

Precisament, la senyora Carrar és una mare que vol protegir els seus fills per sobre d'ideologies i de bàndols, tot i això, tu has fet una aposta per fer aquest canvi...
L'obra ens explica que no pots ser neutral i crec que una de les coses de les quals més se'ns ha acusat als joves des de fa uns anys, és que ens quedem a casa i no sortim al carrer, hi ha el ni-nis, que no estudien ni treballen, d'altres que volen fer la revolució des de casa, des de Twitter. En part potser és cert, però en part, aquesta energia de voler canviar el món és una responsabilitat dels joves. Sempre ho ha estat i crec que segueix sent-ho. I aquesta obra diu que si ets neutral i no estàs fent res, ja estàs fent alguna cosa, per tant, és molt millor que ho facis. Brecht no usa el distanciament, és més aviat una bufetada d'ira respecte al que va passar a la Guerra Civil Espanyola, que és aplicable a qualsevol situació. Quan vaig llegir l'obra, em va fer reflexionar sobre diverses cosses, com pots explicar que una persona s'immoli en un atemptat d'ISIS? De cop, has de prendre cartes sobre l'assumpte, no pots ser neutral, perquè a la llarga, el problema te l'acabaràs trobant de cara.

Quan parles de no ser neutral entenc que et refereixes a prendre partit cap a un determinat costat, perquè el terrorista tampoc no és neutral...
Cap a un costat, sigui quin sigui. Per exemple, una persona pren una actitud neutral quan veu durant 10 dies seguits els refugiats sirians per la tele, vol seguir viu i no posar-se a plorar cada cop que mira les notícies, posa una capa d'insensibilitat que, en part, és neutralitat: “no puc fer res perquè vull seguir amb la meva vida i no em vull ficar en aquest assumpte”. Ara bé, t'arribarà, avui estan a Bulgària o Hongria però d'aquí a un temps te'ls trobaràs aquí i no podràs ignorar-ho. Igualment, un pot evitar parlar del jihadisme i d'ISIS, ho pots ignorar, però el que va passar a París, lamentablement, cada cop serà més el pa nostre de cada dia i si cal prendre partit, ho has de fer. Això és el que ens ajuda l'obra, a reflexionar i a entendre això.

És el que li passa al personatge de la Teresa (Cristina Arenas) ...
Hi ha una cosa molt important, que ens explica l'obra; més enllà de tota ideologia, tu prens partit quan et toca en el fet emocional, quan et toca la pell. Els meus pares viuen a Israel des de fa dos anys i la meva germana, des de fa set. Jo recordo el 2014 els coets que es llençaven cap a un costat i cap a l'altre, podem criticar les polítiques israelianes tant com vulguis, jo em vaig passar aquell estiu discutint amb molta gent, però al final, els meus pares viuen en un dels dos costats i si jo he d'escollir de quin costat vull que caigui el coet, és molt trist que ho digui, però escolliré que caigui del costat contrari a on viuen els meus pares. És el mateix que li passa a Teresa Carrar, està molt bé ser roig, però jo no vull que els meus germans morin, no vull una altra mort a casa.

Aquestes reflexions sobre l'obra van molt enllà del context de la Guerra Civil Espanyola...
No hem canviat l'obra en aquest sentit, l'hem deixat contextualitzada en la Guerra Civil, però sí que en els parlaments nacionalistes de la ràdio que escolten els veïns hi hem intercalat, a tall d'interferència, altres discursos històrics més actuals que també ens podrien fer prendre partit, per exemple, el discurs de Ronald Reagan demanant-li a Gorbatxov que enderroqui el mur de Berlín o el de la Barack Obama amb el 'Yes, we can'. També ho fem en un vídeo al principi, que es projecta sobre el mar on està pescant el Joan, amb moments històrics. Ens servia per acostar-lo a la joventut, a una persona de 20 anys la Guerra Civil li queda lluny, i no està tan lluny, la problemàtica és la mateixa i que hi ha dues Espanyes continua sent evident.

Al final de l'obra es dipositen unes pedres que recorden l'homenatge que fan els jueus als seus morts. Era aquesta la idea?
És l'única part de l'obra on creia que l'emoció era tan gran que no ho podíem fer amb paraules, sinó amb música, i que fos un homenatge a tots els morts. El Joan és un personatge que no apareix, està pescant, és fora, el que entra és tota la història i tots els morts caiguts per aquestes causes, fins i tot intentant ser neutrals. Vam fer la presentació de l'obra al refugi de la plaça del Diamant, al barri de Gràcia, i ens vam adonar que, possiblement, la major part de gent que hi baixava durant la guerra no eren republicans ni nacionals, era gent que volia continuar amb les seves vides, el que li passa a la majoria de la gent. El que intentàvem amb aquesta mena de coreografia era buscar tots els ritus mortuoris que existeixen i unir-los en un acte, vam posar pedres, espelmes, també vam pensar en flors, però crec que no representen la mort. De fet, ens vam basar en la imatge del cementiri d'Arlington, als Estats Units, aquell cementiri immens on enterren tots els soldats rasos caiguts i es veu aquella immensitat de pedres.

Per a la música has comptat amb la col·laboració d'Elena Gadel, Manu Guix i Toni Pagès, tot un luxe per a una producció petita com aquesta...
Els tres són molts amics meus. Jo tenia clar que aquesta cançó del final havia de ser pop, d'avui en dia, del món de fora, de tots els morts. I vaig decidir que volia Blackbird, de Beatles. A més, representa un corb, que simbolitza la mort, i Paul McCartney la va escriure pel tema de la segregació racial. Vaig buscar moltes versions i no me n'agradava cap, i de broma, vaig dir que seria ideal que ho cantés l'Elena Gadel i ho toqués el Manu Guix, em feia pal perquè són amics, però al final, vaig decidir que els ho demanava. I per a l'inici, vaig trobar la cançó Gallo rosso, gallo nero i vaig pensar que l'Elena ho faria molt bé, així que vaig decidir que ella obrís i tanqués l'espectacle.

Has fet d'ajudant de direcció de l'Àngel Llàcer a diferents espectacles. Creus que has heretat alguna cosa d'ell que hagis transmès en aquest espectacle?
Els dos som excessivament treballadors. Crec que he heretat el rigor, treballar molt. Hi haurà gent a qui li agradin els seus espectacles i els meus, però ningú no podrà dir que estan mal fets. Està molt treballat i la feina es veu. Una altra cosa en què crec, i en això tant ell com jo som força obsessius, és en generar companyies. No té tant a veure amb el talent, sinó en prioritzar que les persones que estan treballant s'estimin i creïn sinergies perquè l'obra surti d'aquella manera.

Has dit generar companyies?
Sí, en el sentit de què jo necessito per a aquesta obra que Cristina Arenas se senti la protagonista, que Jaume Madaula se senti el “machote”, no posaré un altre gall al corral. Més enllà del talent, has de tenir sempre en compte que els actors són humans, cal primar el fet humà, la persona és el més important perquè transmetin allò que tu està buscant.

Procures cuidar el teu equip, doncs...
Molt. Sobretot als actors. Intento que se sentin sempre còmodes i que s'estimin entre ells. Per a mi, el més important és que siguin bona gent, si no ho són, no m'interessa. Després, hi ha el talent, però si és mala persona, el talent no és verdader i més en aquest teatre, que tens els espectadors a un pam. Vull que transmetin alguna cosa molt humana, les males persones no les vull a prop.

Vas treballar de regidor a Sin noticias de Gurb, dirigida per Rosa Novell. Com va ser l'experiència de treballar al costat d'una de les grans figures de l'escena teatral?
Va ser un dels meus primers treballs professionals. Jo a ella sempre l'estimaré. Molta gent la criticava pel seu caràcter, jo mai no vaig tenir problemes amb ella. Arribava una hora abans, ens preníem un te i xerràvem de la vida, va ser sempre brutal. Tot això que deien que era una diva, crec que aquesta professió és molt dura i de vegades, t'obliga a comportar-te una mica com un imbècil, però crec que era una excel·lent persona.

Et fundador de la companyia Descartable i autor de les obres que heu representat. Dieu que us voleu acostar a un públic no habituat a les arts escèniques o que no veu reflectides les seves inquietuds culturals en el panorama actual. Què creus que us fa diferents?
A Espanya no hi ha educació teatral, a la gent jove no l'ensenyen a què els agradi el teatre, per tant, crec que cal buscar altres formes d'intentar que sigui més pròxim, que no sigui tan teatral, valgui la redundància.

A què et refereixes?
Per exemple, la propera obra que farem es diu Abans, són dos monòlegs, la farem a les Galeries Maldà, és la història d'un personatge de classe mitjana a qui les circumstàncies fan que ho perdi tot i acabi al carrer, però el que importa més és la història personal, la pèrdua social, perd els amics, el seu germà marxa a viure fora, i després, s'explica la història del germà, que s'exilia. El com explicar-ho podria ser excessivament teatral, però intentem que sigui més de tu a tu. En altres obres, intentem que hi hagi més xou, aproximar-lo a través de músiques, que es facin properes. I també a través de les formes de donar-lo a conèixer. Això ho tenen clar avui en dia les companyies, un projecte teatral no és només la part artística, és com ho comuniques, l'ús de les xarxes socials. És molt difícil que la gent vingui al teatre. No hem comptat amb el sistema educatiu per aconseguir que la gent vingui al teatre, així que ens hem d'espavilar nosaltres per veure com els atraiem. Aconseguir que vinguin perquè sí és molt difícil. Des que comença el projecte ja pensem com ho comunicarem. Volem que la gent se'n vagi de l'obra no pensant 'que bonic' o 'què interessant', sinó amb una punyalada o una megasomriure, però amb una emoció molt forta. De fet, això és el teatre, però de vegades ens n'oblidem. Ho trobem ben fet i ja en tenim prou, però si no m'ha emocionat, no val. Una cosa que he après de l'Àngel i del Manu, perquè els tres som iguals en això, és que ens avorrim molt de pressa. De vegades em diuen que les meves obres van molt ràpidament, però jo prefereixo que sigui així. Els temps han canviat. Què faré amb gent de 20 i pico anys dalt de l'escenari parlant molt lent? Els quedaria malament, millor que això ho faci gent de 50 anys.







Tria entrevista