Xavier Albertí parla sobre El professor Bernhardi

Entrevista realitzada per Ángeles Castuera

Xavier Albertí, director d

‘El professor Bernhardi’ es va escriure el 1912, i Xavier Albertí ha decidit posar-lo en escena ara perquè aborda aspectes de la condició humana que es repeteixen sistemàticament. Schnitzler era visionari o és que no canviem?
Jo no conec cap altre text que ataqui un tema tan fonamental en els nostres dies com aquest. Aparentment, El professor Bernhardi pot parlar de l’antisemitisme, de la interferència dels poders polítics sobre els poders mèdics, pot parlar sobre el conflicte entre ciència i religió, i en parla, sense dubte. És un text conscient de què està passant en l'àmbit filosòfic en el canvi de segle, però el motor important que et porta a dir aquesta obra l’hem de fer ara i aquí és perquè en un moment com el que vivim, en què els espectres ideològics de l’ésser humà de vegades semblen mòbils, sembla que ens preguntem com a societat on són els mecanismes d’adscripció ideològica de l’ésser humà i de vegades ens sembla que aquests mecanismes tenen una clara naturalesa individual i de vegades ens sembla que l’han de tenir clarament col·lectiva. I aquest debat el planteja d’una forma única i meravellosa -per a mi- El professor Bernhardi. He fet servir una imatge que potser pot semblar pejorativa però no vull que sigui així, que és la del supermercat del vot, que està ampliant les seves ofertes. Moltes vegades no ens queda clar des d’on ens hem de comprometre amb el nostre vot, que al cap i a la fi és l’expressió de la nostra identitat ideològica. Ideologia i ètica de vegades semblen sinònims i no ho són, perquè l’ètica sí que té un caràcter molt individual i la ideologia és la transposició d’aquest comportament ètic a un de col·lectiu. L’obra planteja com es construeixen els valors ètics de l’ésser humà, des d’on responem a aquell concepte que sembla tan important que és ‘veritat’. On és, la veritat i perquè serveix, si la veritat individual és incapaç de consensuar veritats col·lectives.

Reduir el text ha estat molt difícil?
Tenint una persona del talent de la Lluïsa Cunillé és un privilegi. Ha fet una feina excepcional. No hem perdut ni un mil·límetre de tots els temes que toca i en canvi hem pogut reduir de 23 personatges a 14, i la durada ha passat de cinc hores a 3. Això només ha estat possible perquè feia dos anys que hi treballaàvem. I a més, durant tot el procés d’assajos hem tingut sempre la versió íntegra al costat per poder anar i venir, estirar fils, comprendre algunes de les mecàniques del comportament dels actors... Crec que una de les grans dificultats de què aquesta obra vingui sovint als escenaris és l’enorme duració que té i que requereix companyies estables molt nombroses. A més, Schnitzler reclama una tipologia d’actor en què no hi ha personatges secundaris. Quan surt algú, encara que sigui en una escena molt curta, en aquell moment la dificultat tècnica del paper és enorme, encara que sigui curt. Per tant, s’han de tenir molts bons actors. I la sort d’aquest muntatge és que hem disposat d’un equip preciós, profundament honest, i generós amb el procés de treball, entusiasta, i això es nota a l’escenari. Ha estat difícil, però també un privilegi.

Té una estructura de tragèdia però tocs de comèdia.
Per a l’autor és una obra dramàtica. Sí que té una voluntat clarament ‘parafrasejadora’ de l’estructura de la comèdia. És molt sorprenent veure una obra com aquesta, en cinc actes, amb l’estructura clàssic de la tragèdia , conté al darrere molts elements-perversió d’aquesta estructura. I amb el públic es veu com la comicitat funciona. El professor Bernhardi és aristotèlicament diàfana: tot el que succeeix és conseqüència d’un primer fet. Aquest primer fet podria ser intrascendent i l’obra el magnifica fins a posar una estructura absolutament teorètica: Schnitzler ens fa entrar en la societat vienesa del seu temps, agafa un element d’una estructura representativa com és una institució mèdico-pedagógica (una escola universitària de medicina que al mateix temps té un hospital per atendre malalts amb recursos i sense a canvi d'avançar en la investigació mèdica) i hi posa un element distorsionador: un conflicte aparentment religiós entre un metge jueu i un sacerdot cristià aquí se l’impedeix donar la extremuncio a una malalta en els últims moments de la seva vida. Això podria ser perfectament no res. I acabar en aquell espai. Però veus com la voluntat teoritzadora de Schnitzler fa que s’hiperdimensioni això i es vegi apropiat i manipulat per totes les esferes del poder: el polític, el mediàtic, l’econòmic, es confronten aspectes ètics i ideològics, interracials… I veus com tot això permet veure com els mecanismes de poder són sempre falles tectòniques que estan a punt d'explotar segons allà on col·loquis les càrregues.

Això de manipular la veritat o distorsionar-la o fer-nos creure que s’ha dit no sé què o ha passat no sé què en benefici dels interessos propis de partits, grups de pressió, el teu pare o una amiga està a l’ordre del dia.
És condició humana, però ens torna a portar a la pregunta més senzilla: quan ens pregunten què és la veritat, un ha de saber què ha de contestar. Si la veritat és objecte de pacte, és veritat? A l’obra hi ha una escena per a mi meravellosa al quart acte, la de més densitat ideològica, entre el professor Bernhardi i el capellà després del judici on se l’ha condemnat a dos mesos de presó, on parlen de la veritat. El capellà diu. ‘No puc imaginar una veritat superior a la que m’imposa la meva Esglèsia’. Si algú no pot imaginar una realitat superior a la d'un dogma imposat per unes convencions religioses determinades, vol dir que aquell home no és lliure d’articular la veritat i en canvi el professor Bernhardi li diu: ‘jo, aquesta veritat seva no la puc admetre com la meva veritat’. I amb això no li estava negant la idea metafísica d’un Déu. Potser el meu Déu i el seu són diferents, però en tot cas, no és una obra que parli de l’ateísme, com moltes vegades li atribuïm a Nieschtze quan diu ‘Déu ha mort’: Niestchze no és el pare de l’ateísme estrictament. El que diu és que l’ésser humà ha matat a Déu perquè ja no li fa falta i el vol substituir. I aquesta és la mecànica que defensa el professor Bernhardi. Diu: ‘jo no sóc només un home de ciència. La ciència em dóna uns arguments que m’impulsen a la recerca de la veritat. Però jo ja se que la veritat no és imposada per ningú. Finalment és el gran viatge que tenim com a éssers humans: saber on trobem els paràmetres d’identificació d’allò que és correcte i no ho és. Si Déu ha mort i ens emportem tots els seus manaments que ens obliguen a seguir un tipus de processos de comportament humà, amb què legitimem els nostres processos? Què ens fa entendre que matar no és bo, que robar no és bo, que violar no és bó? Finalment hem de substituir aquests manaments religiosos per uns de cívics que no tenen per què excloure una certa dimensió metafísica. Fins i tot persones profundament agnòstiques han de poder trobar que els valors de la societat han de poder recollir la seva capacitat d’intervenció en la societat. Sense negar el dret de ningú de pensar el que vulgui.

La llibertat de consciència individual també s’enfronta amb el que la societat decideix que està bé o malament. Hem canviat la forma de Déu però no les ganes d’imposar.
Aquest són els grans debats que encara no tenim resolts: el de l’eutanàsia, el debat de l’avortament cada dos per tres l’hem de remoure, el de la pederàstia … I són temes profundament sensibles, delicats. El que passa és que no podem senzillament condemnar les coses sense entrar a valorar què hi ha al darrere. i amb això no estic advocant perquè es despenalitzi la pederàstia, ni de bon tros. Hi ha una obra de Josep maria Miró, El Principi d’Arquimedes, que parla precisament de com la societat davant de la por a assumir determinades mecàniques prefereix condemnar abans que analitzar i jutjar. I per tant ens trobem moltes vegades amb uns mecanismes de defensa a la por que ens porta a condemnar. I això ens porta a veure com per exemple, presos estan sortint del corredor de la mort o fins i tot després d’executar-los, s’ha demostrat que eren innocents. Alguna cosa en el sistema humà, complexíssim, ha de millorar respecte a la presumpció de la llibertat de consciència.

Els personatges argumenten amb una precisió gairebé de cirurgià però no perden els papers en cap moment. Potser perquè l’autor és austríac, tot és molt fred: l’escenografia és blanca, de quiròfan. De dissecció.
Hi ha hagut una voluntat molt clara d’entrar en aquest espai d’asèpsia perquè realment el viatge ideològic de l’espectacle el faci cada espectador. Hem lluitat molt a condemnar a priori els posicionaments. I a mi m’agradaria molt que un espectador militant en la religió catòlica sentís que els arguments del sacerdot són els seus arguments, i m’agradaria que algú, militant o no, pugui entendre del polític, del periodista, del professor, i els arguments d’una societat. Em sembla que l’important del teatre no és moralitzar, sinó oferir a l’espectador la responsabilitat d’identificar-se amb els arguments que vulgui perquè penso que aquesta és una responsabilitat essencial de les arts escèniques i de la cultura: donar eines de creixement, una mirada profunda a cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos. I el nostre compromís amb la nostra societat.

Tots els personatges mantenen la compostura extraordinàriament. Això és també volgut o és com els ha construït Schnitzler?
Aquest és un debat que sorgeix primer de l’escriptura de Schnitzler, que usa un altíssim estil retòric. Això ha fet molt díficil la traducció i la memorització per part dels actors, perquè hi ha frases amb enormes subordinades, complexes, que a la que equivoques una partícula la frase es desmunta. Per tant, hem hagut de treballar moltíssim en la musicalitat de l’estil verbal de cadascun dels personatges. A més, l’acció passa en una institució pedagògica, amb la qual cosa sovint els seus membres es tracten amb unes formes retòriques. Es diuen ‘estimat col·lega’ constantment. Hi ha una absoluta ironia de classe alta molt ben jugada teatralment, però al mateix temps hi ha una altra cosa: amb el personatge que fa el Lluís Homar, el professor Bernhardi, per trobar-li una certa naturalitat, es posava les mans a les butxaques. Però avançant en els assajos, anava agafant més força aquesta destil·lació de la figura cristològica. Quan tu busques el tractament iconogràfic de Jesucrist, difícilment el veuràs en posicions de naturalització i banalització de la seva figura. A mi em semblava que valia la pena també treballar aquests elements icònics. Veure com al darrere de tot això hi ha algun tipus de recorregut humà que no és convencional. Al tercer acte, per exemple, a la nostra versió, a la sala de Juntes els membres són set, però a l’original són 12 més el professor Bernhardi, per tant hi ha una voluntat de paràfrasi entre Jesucrist i els dotze apòstols. Nosaltres ho hem mantingut perquè a l’escenografia, a la sala hi ha 12 cadires més la del professor Bernhardi. La voluntat d’acostar-nos hi és. A més, el punt culminant de la tragèdia clàssica és aquell en què el professor Bernhardi començarà el seu via crucis cap a la seva condemna i la seva resurrecció -vulgui dir això el que vulgui dir- després de la presó cap al camí que l’ha de portar fins al final de la seva vida. Un camí en què pren una certa consciència d’anacoretisme, de tancament en ell mateix, buscant la veritat en un mateix veient com és molt difícil que la societat pugui ser transformada des de les experiències individuals.

Les figures més o menys vinculades a la passió de Crist hi són. Hi ha estudiosos que han vist en la figura del ministre Flint un Ponç Pilat que es renta les mans en el moment que ha de defensar Bernhardi, de fet la sessió en el Parlament que es narra en l’obra, el ministre promet al professor que el defensarà davant les acusacions del partit clerical antisemita. i quan veu que la majoria a la cambra el farà perdre, canvia l’estratègia totalment i afavoreix la condemna de Bernhardi. Per tant hi ha una paràfrasi amb molts elements de la Bíblia. Hi ha un Judes… Hi ha molts elements que ens fan veure com Schnitzler no està fent una obra per a agnòstics, sinó per a niestchzians a la recerca de què és allò que ha de substituir Déu ara que els homes l’han matat.

Bernhardi defensa la seva veritat, les seves decisions, fins a l’últim moment, i davant de tothom. Fins i tot d’aquells que hi creuen, que consideren que té raó, però que també pensen que s’equivoca amb la seva actitud quan renuncia a ser defensat. Es queda completament sol.
Aquesta és la meravella de la responsabilitat de prendre decisions: sempre et confrontaràs a algú. Bernhardi és una figura d’una absoluta integritat. Hi ha una frase meravellosa al final del cinquè acte que li diu el conseller Winkle a Bernhardi: “Si tothom fes sempre el que considera just, abans de l’hora de sopar estaria a la presó”. I ell precisament acaba de sortir de la presó per fer allò que considerava just. Ell ha pres la decisió de renunciar a la defensa, que es reobri el cas fins i tot quan la infermera que sabem que ha fet un perjuri, s’autoinculpa, el professor es nega a reobrir el cas. Es pregunta: ‘què en traure? Una absolució? Ja no em serveix. El que jo vull és que se sàpiga que he sigut un defensor d’allò que jo entenc per veritat’. I tampoc diu. ‘i aquesta veritat jo la vull expandir’, perquè quan li ofereixen les pàgines d’un diari progressista, renuncia perquè no vol ser un altaveu de la seva veritat. Finalment, el que ens està dient Bernhardi és que la societat només la podem millorar col·lectivament si som responsables de les nostres accions individuals. Si no, la política no ens salvarà. La política ens ajudarà a trobar mecàniques de pacte, però s’han de produir entre individus millorats per sí mateixos. Finalment ens està dient que en el debat entre ètica i ideologia, el més important és que tots tinguem un component ètic elaborat, decidit, conreat. I a partir d’aquí, podrem fer una societat millor. Si realment una societat vol treballar per la seva salubritat, el que és essencial és treballar per la qualitat ideològica dels seus individus. I això es fa des de la cultura.

Tria entrevista