Ferran Utzet parla sobre Dansa d'agost

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Ferran Utzet, director de

En el programa de mà dius que a Dansa d'agost, el tema no és tan important com les emocions que ens fa sentir. M'ho expliques?
És una reflexió que em va semblar adient posar-la en el programa no només perquè penso que s'ajusta a Dansa d'agost, sinó també en relació al teatre, al moment que estem vivint. Jo aposto per un teatre que emociona a través de les històries que explica i de les empaties que generen els personatges. Penso que al costat del teatre de tesi, que apel·la a la raó per enviar un discurs als espectadors, fer-los reflexionar i educar-los, és necessari un teatre que apel·li a una part més visceral, potser més llatí, més càlid. Està més connectat al plaer d'explicar històries a la vora del foc que no pas amb la lectura analítica d'una peça. I Dansa d'agost s'emmarca en aquesta idea perquè, encara que està bastida sobre uns fonaments molt sòlids des d'un punt de vista temàtic, crec que aconsegueix que l'espectador connecti amb les seves pròpies emocions i els seus records d'infància i s'adoni que el temps passa, però tot això des d'una perspectiva emocional i no intel·lectual. Que connecti amb allò que els hi passa als personatges, que no és molt més trist que el que passa a la majoria de famílies. A Dansa d'agost hi ha un parell de personatges amb un desenllaç tràgic, però en tota família hi ha algú amb un problema, un accident, un desamor. Crec que el teatre ha de servir també per emocionar i reconnectar-nos amb nosaltres mateixos a través d'aquesta emoció. I el vehicle són les històries on t'enganxis i t'oblidis de tu mateix una estona, perquè d'aquesta manera, et podràs veure a tu mateix.

Vas descobrir aquest text a Sao Paulo, un lloc ben allunyat de la Irlanda on transcorre l'obra...
La meva dona és del Brasil i Sao Paulo és la capital teatral del país. La vaig veure quan estava preparant Translations, del mateix autor i em va cridar molt l'atenció. Jo l'havia llegit per sobre, quan prepares una obra, et documentes sobre l'autor i en llegeixes altres textos, en diagonal, per agafar inputs. I en veure-la, em va captivar. Translations està molt bé perquè parla de tot el tema de l'idioma i és una cosa que ens podria passar a nosaltres, però aquesta em va emocionar més. Vaig pensar que si Translations sortia bé, li proposaria a La Perla 29 de muntar Dansa d'agost.

I et van dir que sí...
Jo no havia vist l'obra, però tots els que l'havien vist al Lliure fa 23 anys en tenen un record molt bo.

T'ha condicionat aquest referent?
Vaig preferir començar de zero. Em va condicionar positivament, crec. Saps que és un material que si ha connectat abans, pot tornar a connectar. I si està a l'imaginari dels espectadors de més de 40 anys, els de menys de 40 també tenen dret a descobrir-la. Crec que encara segueix vigent el record d'aquestes mares, tietes, àvies que han viscut aquest conflicte d'haver-hi harmonitzat la seva vida amb unes conviccions molt fèrries. Encara que no sigui per la religió, ho fem a través d'altres llocs, això de posar-nos barreres mentals. El temps ens passa a tots per davant, a tots se'ns escapa de les mans. Més aviat, ha estat un estímul positiu, m'ha ajudat en el moment de convèncer les actrius. Totes la coneixien i a totes les va motivar molt perquè hi ha poques obres que ofereixin tants personatges femenins ben dibuixats.

Totes et van dir que sí a la primera?
Sí. A totes els va meravellar la idea, la tenien en una part de la memòria. A més, la Nora (Navas) i la Marta (Marco) estaven decidint si estudiar interpretació quan van veure el muntatge i les va acabar de decidir. No recordaven cap detall concret, però sí la màgia de l'obra.

Tot i aquesta versió de 1993, has optat per traduir el text de nou i a més, fer-ho tu mateix...
Jo havia traduït en àmbits no professionals i en els dos muntatges anteriors havia treballat amb el Joan Sellent, però en aquesta ocasió no li anava bé i com que jo tenia molt clar quin to volia que tingués l'obra, em va semblar que era una manera de començar-la a treballar. Vaig comptar, en primer lloc, amb la traducció del Guillem-Jordi Graells, que va signar la versió del Teatre Lliure, i també amb traduccions al portuguès i al francès, a banda del text original, que és per descomptat el material de base. Trobo que és molt bo, un avantatge del teatre, anar fent versions i traduccions, per capturar l'esperit de l'època en què es representen, a més d'aquell en què van ser escrites. El fet d'haver dirigit Translations, d'estar familiaritzat amb el to i l'esperit de Brian Friel, em van acabar de decidir. El que em feia por era dirigir-ho mentalment, perquè mentre vas traduint ja vas pensant com serà l'escena, però afortunadament, això no ha passat. Fins el darrer dia d'assajos hem anat descobrint i canviant coses.

Has modificat moltes coses respecte a l'original?
No, és gairebé impossible. És una obra perfecta estructuralment. Translations no ens ho va semblar i va haver d'intervenir un dramaturg, el Joan Yago. En canvi, aquí fins i tot vam treure algunes frases perquè ens semblava que l'obra era una mica massa llarga, però en una setmana havien tornat totes, les trobàvem a faltar. També va ser un moment en què vam veure que l'obra podia agafar molta velocitat, quan les germanes tenen les escenes de família. En aquells moments, de vegades jo era un espectador més. Quan veia com desplegaven la complicitat, la familiaritat entre elles, era preciós. Treballar amb elles cinc ha estat un regal, són molt bones. Ells també, però el que impressiona més són elles.

Aquesta obra ens explica, des de la distància i la nostàlgia, un tros de vida de les germanes Mundy, on aparentment no hi passa gairebé res. És per tot això que estàs d'acord en considerar a Friel com el Txékhov irlandès?
Jo tinc una debilitat per aquest tipus d'obres on sembla que no hi passi massa res i tot va passant per sota. Els dos grans referents de l'obra són, per un costat, La casa de Bernarda Alba i per l'altre Les tres germanes i les obres de Txékhov en general. La primera té una cosa més dramàtica que aquí no hi és, mentre que amb les obres de Txékhov té en comú aquesta anticipació que el que estàs veient és un model que ja no funciona. Veus una gent amb una manera de viure que, per algun motiu molt subterrani, no se n'acaben de sortir i saps que no ho faran. És el punt en comú, el món que s'esmicola, primer per dins i després, per la façana. Però hi ha una diferència molt gran i és que en les obres de Txékhov, els personatges no aconsegueixen ser feliços, en canvi, amb Friel tenen puntes de més plenitud. No estan tan apàtics ni acomplexats davant de la vida. Elles fan el que poden i tenen moments de felicitat. No és el mateix ballar dins de casa que ballar en el ball, però en tot cas, és millor ballar que no deixar de fer-ho, que és el que farien els personatges de Txèkhov.

L'escenografia juga un paper important en l'obra, com la vau plantejar?
Una mica espantats, és un espai molt difícil. Veus molt clar com fer-ho en un teatre a la italiana perquè el mateix autor dóna instruccions molt precises. I és el que farem quan anem de gira.

Aneu de gira?
A la tardor. És una obra que als pobles interessa molt, crec que aquesta dimensió rural la tenen poques obres, com Vilafranca de Jordi Casanovas, i potser desperten un interès gran.

I potser el repartiment també hi ajuda...
I tant!

Tornant a la Biblioteca...
En tot cas, a la Biblioteca no ho podíem fer a la italiana per una qüestió d'espai i, veient el volum de la producció i l'aforament que demanava, calia una disposició a dues bandes o en semicercle, i aquesta segona opció no ens acabava de convèncer. De fet, el Teatre Lliure també ho va fer d'aquesta manera. En la primera obra que vaig dirigir, l'Oriol (Broggi) em va dir 'estaria bé que cada vegada que entris a la Biblioteca tinguis la sensació de què estàs entrant en un teatre nou'. La disposició de les grades fa un parell de muntatges que és el mateix, però no té res a veure Incendis amb Al nostre gust i aquí hem fet coses com integrar la taquilla en el galliner. Crec que el públic de La Perla espera aquest joc amb l'espai. És com allò que preguntaves abans del Lliure, és més un estímul que una pressió. I hem anat a buscar un interior de casa que no fos irlandès, encara que partíem de les acotacions de l'autor, però hem provat d'acostar-ho a una casa més propera, que podria trobar-se a Olot o a Sort.

La ràdio i la música són gairebé un altre personatge, com ho abordes?
Una idea que em va ajudar és adonar-nos que cada vegada que s'encenia la ràdio, hi havia un canvi en algun dels personatges o en tots. D'alguna manera, creava una transformació, hi havia un trasbals.

De fet, la ràdio mateixa ja és un canvi, la Kate (Mónica López) diu que han deixat de tenir les converses al voltant de la taula que tenien abans...
És el que es diria ara del mòbil o la tauleta. La ràdio és la finestra que tenen al món, només amb la música, és oxigen per a elles.

Com vas fer la selecció musical?
La que sona a la ràdio ve determinada pel text. I la resta, vaig treballar molt amb el Damien Bazin, el dissenyador de so, que és un autèntic creador, en aquest procés ha estat una figura molt important. El so és molt difícil en teatre, és molt fàcil abusar-ne o quedar-se curt i el Damien té una habilitat molt gran per llegir les obres des del so i per reforçar atmosferes o crear-les. És com un director que proposa una indicació però no la proposa, sinó que, intuint el que ha de passar, posa una música perquè els actors s'hi vagin col·locant. Aquesta és la primera cosa bona que té i l'altre gran cosa és que no té cap recança, un cop ha provocat aquesta atmosfera, en treure la música per veure si es manté i això és menys habitual.

Perquè la treu?
Per si no cal. És curiós que quan faltaven dues setmanes per estrenar, l'obra tenia moltes més músiques i ambients, i llavors, a la que els actors ja l'han integrat, és com si la portessin a dins i els servís per interpretar millor i llavors ja no cal subratllar-ho. És perillós abusar de la música en teatre. El Damien posa i després, treu. Per exemple, el moment de canvi de to del segon acte, allà hi ha un coixí de música perquè és com si entréssim en el record del record, és una zona molt onírica i ens va interessar mantenir-ho per enviar la idea a l'espectador.

L'escena del ball és una explosió d'emoció de les germanes, va ser molt complicat preparar-la?
Vam passar força setmanes, mentre estàvem a la sala d'assaig, en què no la fèiem, ho improvisàvem. Parlàvem molt de la idea que havia de ser un ball molt incomodant perquè arriben a tocar una cosa molt profunda i salvatge, ens agradava aquesta idea. Volia provocar en l'espectador la idea de 'jo no vull estar mirant això'. No em veia en cor de muntar-ho sense ajuda i buscant per internet, vaig trobar una noia d'Arbúcies, la Betlem Burcet, que havia estudiat danses irlandeses de manera autodidàctica, després va marxar a Irlanda a estudiar i va quedar tercera en el campionat mundial. Al final, una obra de teatre és una cosa d'equip i aquesta dansa ha estat molt fàcil perquè la Betlem va entendre perfectament el que havia de ser des del primer moment i ho va explicar amb molta claredat. I les actrius totes han fet musicals i tenen molta facilitat per ballar.

Amb Dansa d'agost tanques la trilogia irlandesa formada per La presa i Translations. Et vas anar trobant les obres o ja tenies clar que t'interessava parlar d'històries d'aquell país?
Una ha portat a l'altre d'una manera molt natural. Amb La presa va venir un professor universitari, Miquel Berga, a fer una xerrada sobre teatre irlandès i ens va llençar el guant de Translations, deia que era una obra que era una vergonya que no s'hagués fet mai a Catalunya perquè parlava de nosaltres. I vam decidir que ens hi llençàvem. Com a director amb poca experiència, penso que és molt bo moure's en unes coordenades on et sentis còmode i acompanyat, tant artísticament, amb La Perla, com temàticament i d'univers, com és en aquest cas, el teatre irlandès, amb què és molt fàcil connectar. M'hi he sentit molt a gust i no he tingut la sensació d'estar explicant sempre la mateixa obra. I el fet de tenir la música i el paisatge cada vegada més interioritzats et dóna una força i una seguretat que si no, et fan patir molt. Treballar d'aquesta manera era com treballar a casa.

Tria entrevista