Davis Selvas parla sobre Don Joan

Entrevista realitzada per Marta Armengol

David Selvas ha buscat la contemporaneitat del

Què et mou a revisitar el mite de Don Joan?
Un conjunt de coses. D'una banda, la trucada del Xavier Albertí demanant-nos que féssim alguna cosa al Nacional des de La Brutal aquesta temporada. De l'altra, acabem de començar, fa un any i mig que vam fer Timó d'Atenes, la nostra primera producció amb voluntat de continuar. I ens van donar els ajuts triennals de la Generalitat per estructura i producció d'empreses teatrals, això ens permet tenir dues persones treballant en els projectes i tirar-los endavant. A partir d'aquí, amb el Julio (Manrique) buscàvem un projecte que ens vinculés com a actor i director, de la mateixa manera que a Una altra pel·lícula, però a l'inrevés. Vam començar a buscar textos, també amb algunes propostes que ens van fer des del Nacional, fins que va acabar sortint Don Joan. El Julio tendeix com a director a fer textos contemporanis i jo tiro més per textos clàssics adaptats o revisitats. Aquesta obra no es representava des de feia temps i sempre s'ha treballat de forma clàssica, és un bon text per al Julio i per al Nacional. Hem buscat el millor text, en el que tots ens sentim a gust.

Com has volgut construir a Don Joan?
Escollint el Julio com a Don Joan ja estàs agafant una drecera. El Don Joan a l'antiga seria el Josep Maria Flotats. Si volíem portar el personatge ara i aquí havíem d'acostar-lo a un caràcter més llatí. Don Joan no és algú que només es lliga les dones, el que li importava més a Molière era la segona part, la baixada als inferns. Només amb el càsting ja ens semblava un bon punt de partida per no plantejar el Don Joan típic i tòpic que pots tenir al cap. El Julio és un actor amb molta personalitat i molta intel·ligència, els seus ulls i el seu somriure depuren intel·ligència, perill, altres coses que ens interessaven més que el tòpic del personatge.

I també desprèn seducció...
Evidentment. Això hi és en el text i en el joc que desplegues, però crec que has de tenir aquest segon Don Joan, hem acabat trobant el Don Joan de la segona part i portant-lo a la primera. Aquesta baixada als inferns ja hi és des del principi, és un personatge en hores baixes, un tipus a qui ha passat el seu moment àlgid i comença a anar cap a un altre lloc.

L'adaptació del text l'heu feta a quatre mans, entenc que va ser una feina molt complexa?
La primera decisió va ser que la Cris (Genebat) fes una traducció nova, la darrera és de 1973, cada generació ha de revisar els seus clàssics des de la traducció i el llenguatge que està al carrer i s'utilitza. A partir d'aquí, a la Cris li interessa dramatúrgicament aquesta feina, amb el Sergi Pompermayer ja hi havíem treballat a Timó d'Atenes i el punt de vista de la Sandra (Monclús), com a ajudant de direcció, és molt important. Vam començar pensant que seria més fàcil, anàvem revisant i fent propostes a través de correus electrònics, però vam acabar reunint-nos tots durant dos mesos, revisant rèplica a rèplica, ha sigut un treball llarg i costós.

Heu mantingut un 70% del text original, entre ells, els monòlegs, com el que parla de la hipocresia i que no ha perdut vigència 350 anys després. És una de les coses que converteix aquest text en clàssic?
No som prou bons o prou arriscats per a fer un Don Joan de La Brutal, nosaltres som actors, hi ha alguna cosa de la paraula que ens interessa i a mi m'agrada la relació amb el text original. Per a nosaltres, la paraula és important i a partir d'aquí, volem fer arribar la peça al públic d'avui amb els "inputs", l'estètica i el món relacional que tenim actualment, però sense deixar el text clàssic.

I amb textos que encara es mantenen vigents...
Per això és un clàssic, si no, no hauria arribat als nostres dies.

En la vostra versió, el final de Don Joan no prové de Déu, sinó dels seus propis fantasmes...
El final del text original, amb la tomba del comanador i l'estàtua que es mou, vist amb ulls d'avui és lynchià o cronenberguià, hi ha alguna cosa d'un món estrany i sobrenatural. Finalment, Molière castiga Don Joan, encara que tu veus durant l'obra que se l'estima, però sense aquest final, no hagués pogut representar la funció a la cort. En aquella època, a partir d'aquest Don Joan que està buscant els límits, després d'enfrontar-se a la família, la religió i l'ordre establert, l'únic que li quedava era el càstig. Actualment, ¿qui seria la gent que busca els seus límits i els posa més enllà del que faríem nosaltres? Elvis, Kurt Cobain, gent que mor jove, que viu des d'un excés que té alguna cosa d'atractiu, algú que s'està menjant la vida, que no té les pors que tenim nosaltres i que acaba deixant un cadàver bonic. A partir d'aquí, vam anar a buscar aquesta imatge d'ell mateix, aquest límit que busca el personatge és el seu propi límit i després, ve el mite. Nosaltres no el castiguem. La darrera imatge de l'Elvis cantant el My way és lúdica i festiva, mor Don Joan però neix un mite, és alguna cosa xula, no és un càstig. Segurament, Don Joan acaba al purgatori envoltat de noies i rient força.

Algunes crítiques comenten que, tot i tenir un desenllaç diferent, l'obra acaba sent tan moralista com l'original. Hi estàs d'acord?
Crec que té un to moralista perquè no deixa de parlar de Déu, d'un càstig. Sganarelle (Manel Sans) i Don Joan funcionen com un binomi, com Sancho Panza i Don Quixot. Precisament perquè Don Joan tira cap on tira, Sganarelle tira cap on tira i l'un hi és perquè hi és l'altre. Hi ha un cert mecanisme teatral que funciona i potser avui en dia ens pot grinyolar més, però saltar-se'l hagués resultat ser massa infidel a la funció. Finalment, les coses són moralistes, podem dir que actualment Déu no ocupa el lloc que ocupava en aquella època, però aquest lloc que deixa d'ocupar Déu, o el que vulguis dir-li Déu, el segueix ocupant alguna altra cosa, les nostres pors, les nostres carències, on anem, d'on venim. Hi ha una escena preciosa en què Don Joan i Sganarelle parlen d'en què creu Don Joan. I el text té 300 anys, però tu ara mateix et pots preguntar: en què creus? Quan moris, que passarà? Quines són les teves prioritats a la vida? Hi ha alguna cosa que encara ressona. Aquest ha sigut el nostre gran treball i hem arribat on hem arribat. El gran interès de la Cris era que aquestes costures es veiessin el mínim possible, però hi ha un pes en relació amb la moral o amb aquest Déu que segueix present en la producció i no l'hem volgut canviar. Existeix una versió de Patrick Marber, Don Joan al Soho, molt ben adaptat, però no té el calat del de Molière. Nosaltres preferim anar al text original, que la gent l'escolti i hi tingui una relació més directa, que no anar a un altre lloc que ha portat a altres formes.

Perquè està ambientada en un hotel?
És una decisió dramatúrgica. En el text original, Don Joan fa un viatge molt costumista i nosaltres vam apostar perquè passés en el seu cap. La nostra imatge ha sigut la de Julian Assange tancat a l'ambaixada equatoriana de Londres, no s'hi ha mogut durant tres anys, però la seva vida i el seu cap deuen funcionar, li deuen passar coses i deu tenir una relació amb l'exterior. Una forma contemporània d'explicar aquesta invasió des de fora, aquesta gent que el vol trobar, aquest no voler ser trobat, aquest viatge que emprèn cap a ell mateix era des d'aquest lloc més claustrofòbic.

A més, és un espai que us donava joc...
Sí. A l'obra original el Pedro (Javier Beltrán) i la Carlota (Nausicaa Bonnín) són un pagès i una pagesa i són gilipolles, a mi no m'interessa. Volem entendre i defensar tots els personatges, no volem que siguin imbècils. Crec que és molt més interessant la Carlota que interpreta la Nausicaa, no té clar si casar-se amb el Pedro perquè vol alguna cosa més i quan Don Joan se la troba i li diu 'agafa de mi el que vulguis', ella veu l'oportunitat de sortir d'allà. En canvi, en el text original, és una tia que quan veu el senyor que passa per allà movent la ploma es queda embadalida.

El fet que alguns espectadors puguin estar a l'escenari fent de figurants al primer acte has comentat que era una qüestió de pressupost...
Totalment. Si situem l'espectacle en un hotel necessitem altres hostes, a banda de Don Joan i Sganarelle. És cert que es crea alguna cosa interessant amb això que passa a escena, Molière no deixa de ser teatre popular i aquest joc té alguna cosa lúdica que penso que està bé.

Dius que Don Joan ens pot generar rebuig, però alhora, ens hi veiem reflectits. Els miralls del darrer acte reforcen aquesta idea?
Si tinguéssim molts diners i fóssim el Cirque du Soleil, la idea hagués sigut que Don Joan es mira al mirall, es troba amb ell mateix, dispara a la seva imatge, el mirall es trenca i ell mor. El que hem fet és intentar arribar a alguna cosa que s'assembli a aquesta imatge. Tots els clàssics són un mirall de com ets tu. Don Joan té aquesta part atractiva, en el seu primer monòleg, li pregunta a Sganarelle si s'han de conformar sempre amb el mateix, es viu una sola vegada, cal aprofitar-ho i no ser un amargat. Crec que és un gran mirall davant nostre. I després entra Donya Elvira (Cristina Genebat) i diu que aquest senyor que encanta a tothom, va deixant cadàvers al seu voltant. Crec que és la part interessant dels mites, t'atrauen, però alhora tenen una part fosca o difícil que fan treure els teus temors.

Vas tenir molt clar qui havia de fer de Don Joan, amb Sganarelle et va passar el mateix?
Sí. Són dues tipologies molt diferents, dos actors molt personals. El Manel m'agrada molt, ja hi havia treballat a La gavina i a La plaga. És un actor molt americà en certa manera, molt personal, poc a l'ús, m'agraden aquests actors amb personalitat, que no són només bons actors i prou, sinó que quan pugen dalt de l'escenari t'expliquen com veuen la vida, què en pensen de les coses, t'ofereixen la seva mirada. A més, el món dels personatges del Julio i del Manel són molt diferents i això s'havia d'explicar amb el càsting. Per a mi, el personatge del Manel és el Chazz Palmintieri a Bales sobre Broadway, el guardaespatlles de la dona del multimilionari que vol ser actriu però és pèssima i ell és el sentit comú, la visió externa, el terra, quan per l'altre, tot és volar.

Vau exhaurir les entrades abans de l'estrena, un fet inèdit al TNC. Aquesta expectació et va donar més confiança o ho vas viure com una pressió afegida?
No, realment està molt bé. Pots fer les anàlisis que vulguis, però la gent va als llocs perquè vol anar-hi i que aquesta sèrie d'ingredients els resultin atractius a priori en sembla meravellós. Qui va al Barça hi va perquè vol, després li agradarà o no, però hi vol anar. El que vius malament és quan arribes al teatre i hi ha 12 persones. Jo no penso que l'expectació sigui una cosa dolenta, quan hi ha alguna cosa que m'agrada, vull anar-hi. Veig que la nostra proposta interessa, no vam néixer ahir, fa temps que hi estem treballant. També crec que hi ha un conjunt d'elements importants; l'actor, la resta de repartiment, el títol, el teatre. Hem treballat en una direcció. Em sembla curiosa aquesta mena de desconfiança de la pregunta, nosaltres no hem deixat de fer ni hem fet res diferent. En general, la reacció del públic és molt bona, però estic convençut que hi ha gent a qui no li ha agradat i forma part de tot això. És un Don Joan, se n'han fet 1.000 versions, tothom té els seus referents. Si quan ve, per exemple, Wajdi Mouawad que per a mi és un referent, de vegades fa coses que m'agraden i d'altres, no tant, com no he de pensar que les coses que fem nosaltres no agraden a tothom. Però el no voler agradar tothom ja és un bon què, et dóna llibertat i et permet ser genuí. Hi ha un camí i una forma de fer.












Tria entrevista