Marilia Samper parla sobre Pretty

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Marilia Samper, directora de

Quan el públic entra a veure Pretty, el classifiquen segons si és 'guapo' o 'normal'. Amb aquest joc voleu que l'espectador vagi entrant en situació?
Una de les coses que planteja sempre Sixto Paz, la productora, és aconseguir que l'experiència teatral vagi més enllà de l'espectacle en si, preparar al públic abans de la funció i fins i tot, que es pugui generar un post funció, a través d'un Trivial. La idea era col·locar el públic en la situació que viuen els personatges.

Un dels personatges no porta bé que li diguin que és 'normal', se us ha ofès algun espectador per fer-lo passar pel passadís dels no guapos?
Que jo sàpiga, no. De fet, s'han fet diferents provatures del sistema de selecció i un dels dies era el mateix públic qui decidia per quin passadís entrar. Era curiós perquè hi havia matrimonis que discutien per on havien d'entrar, un dels dos volia passar pel dels 'guapos' i l'altre, pel dels 'normals'.

Com t'arriba a les mans Pretty?
A través del Pau Roca, ja havia treballat amb ell i la seva productora en dos espectacles anteriors. Va ser tot força precipitat, hi havia dos textos possibles que estaven a l'espera d'aconseguir els drets d'autor, es van obtenir els drets per a Pretty i vam començar a treballar.

L'altre text era Smoking room?
No, tot això ve d'un seguit d'accidents, Smoking room era l'espectacle que Sixto Paz havia programat amb La Villarroel, però tenia un repartiment molt extens i amb actors molt consagrats i per incompatibilitat d'agendes no va poder ser, de manera que van buscar una altra opció per mantenir el compromís amb la sala.

L'obra parla de l'obsessió per la bellesa i de com ens condiciona la vida, creus que és una preocupació del moment actual o senzillament, que ara es viu d'una altra manera?
Segurament, sí. Sens dubte, la preocupació per la bellesa ve de molt antic, ja estava present en els egipcis i Cleòpatra, a més, la idealització i la cerca de la bellesa han sigut també una voluntat artística, però sí que és cert que avui en dia, a mesura que la societat ha anat empobrint-se en valors humans, la superficialitat ha anat adquirint un poder més gran i transcendent. Ara la qüestió de la bellesa arriba a ser una preocupació. Els gimnasos estan plens, les farmàcies tenen una pila de productes per aprimar, per afinar el cutis, hi ha un excés de tot això. És una de tantes coses simptomàtiques del buit existencial i de valors que tenim avui dia.

A l'obra hi ha una lluita de sexes, els homes i les dones viuen i veuen la bellesa de forma diferent?
A la funció, sí. A la vida real, no ho sé. Per a les dones ha sigut una xacra i un pes molt gran, ens ha importat gairebé més a nosaltres mateixes que als homes, però és cert que, ara, el món masculí s'està sotmetent a l'esclavitud de l'aparença física. En tot cas, la funció una de les coses que es planteja és aquest punt de vista tan masclista de la bellesa.

Un dels personatges, el Toni, (Joan Carreras) està preocupat no tant per la seva bellesa, com per posseir i retenir la de la seva dona...
I el que valora més en una persona és això, que sigui bonica.

L'autor situa els personatges en una fàbrica, creus que els conflictes serien diferents en persones de classe mitjana o alta?
Crec que l'autor juga amb això, per poder detonar la comèdia i portar-la a l'extrem, necessita personatges més viscerals, que no tinguin la possibilitat de gestionar racionalment les emocions, però parlant amb amics i amb gent molt culta i ben formada, veig que succeeixen coses similars, no té a veure amb les classes socials. Precisament, una de les coses que més em va sorprendre, parlant amb un amic que és escriptor i una de les persones més erudites que conec, em comentava que feia poc havia tingut una xicota molt guapa, mai no n'havia tingut una que ho fos tant i fins ara no s'hi havia fixat, però ara s'adonava que estava atrapat per això. És curiós que m'ho digués una persona com ell, em van saltar moltes alarmes.

Al final, fins i tot el personatge que sembla que estigui per sobre de tot això (Pau Roca), acaba reconeixent que vol una xicota guapa. És inevitable que li donem importància al físic?
El personatge fa la reflexió que vol fer l'autor i que s'espera que faci el públic. Aquesta frase està carregada d'ironia, però també hi ha alguna cosa de tot això, sabem que tots pequem del mateix, però hi acabem sucumbint.

En el programa de mà, tu defenses que hi ha alternativa...
Crec que arribarà un moment, i ho espero, en què tot això comenci a fer marxa enrere, estem arribant a una deshumanització de la relació entre les persones enorme. Només està primant l'exterior. Una de les coses que ho està posant en evidencia són les aplicacions de contactes, com Tinder, un dels elements amb els quals juguem en la promoció de la funció, són absolutament exclusives a partir de la imatge i és totalment injust, tu no estàs escollint algú per la seva totalitat, sinó només per la seva aparença física. S'està convertint en un mercat de la imatge.

Heu creat uns perfils dels personatges i un de fals a Tinder, amb quin objectiu?
Per fer arribar aquesta idea, és absurd que puguis escollir o descartar una persona només per la seva imatge. I a més, generava un joc de promoció, on les persones que interactuessin amb els personatges a Tinder tenien descomptes.

Els personatges tenen uns físics determinats, et va condicionar a l'hora de fer el càsting?
M'interessava més que poguessin abastar els caràcters, estàvem parlant d'uns personatges de classe obrera, volia poder jugar amb ells, amb la comicitat, sense portar-los a la paròdia. És curiós, perquè el personatge a qui es jutja la seva bellesa, la Sara Espígul, és preciosa. I quan veia fotos d'altres muntatges que s'han fet, sempre és una noia guapa. Crec que això li dóna sentit. Si hagués escollit una actriu amb caràcters físics molt determinats, distorsionaríem el missatge de la funció, justament la bellesa és una qüestió de pura subjectivitat, és això realment del que s'està parlant.

L'escenografia és multi espai, però no hi falten miralls a les taquilles. És una picada d'ullet al monòleg de l'Edu (Pau Roca) sobre els miralls?
És el plantejament que es fa a la funció, hem d'estar constantment observant-nos per mirar de descobrir com som i com ens veuen els altres i era un dels detalls que volia que es veiés.

El programa de mà és de color groc, desafiant la mala sort, ho vau fer expressament?
Va sorgir a partir de la proposta de l'escenografia, s'havien proposat uns terres grocs, ens va agradar com funcionava aquest color i vam voler jugar amb ell.

I les cares pintades dels actors?
Ens vam inspirar en les portades de la revista Esquire, on sempre apareixen uns primeríssims primers plans de cares sense maquillatge, on es veuen les imperfeccions, volíem jugar amb aquesta idea, però alhora, intentar-ho cobrir amb algun element de maquillatge, es tractava de jugar a les dues coses; a la imperfecció i a la vegada, a dissimular-ho una mica.







Tria entrevista