Ferran Madico parla sobre En veu baixa

Entrevista realitzada per Marta Armengol

madico assenyala que la violència s

Què et va motivar a posar en escena En veu baixa?
Fa anys que volia parlar d'aquesta temàtica. Em diuen que jo agafo temes molt durs i intensos, aquest segur que ho és. És una problemàtica, una situació humana, una reflexió política. Buscava un text que parles de tot això, sobretot del País Basc, que tenim més a prop, però no el trobava, crec que no està escrit encara. En els últims anys han aparegut espectacles que toquen el tema, però des d'una perspectiva més periodística i documental. I vaig trobar aquest text que parla d'Irlanda i és totalment transportable. Està molt ben escrit, no te l'acabes, és un d'aquests textos contemporanis que aprenen dels clàssics. Independentment de la temàtica, és una peça de teatre molt ben feta, és perfecta, i a més, toca un tema que m'interessava molt. Vam parlar amb el Lluís (Pasqual) sobre diferents textos i aquest era el que em venia més de gust. A més, necessitava fer una cosa d'actors, no un gran muntatge, per això l'Espai Lliure era un altre regal que em va fer el Lluís.

Creus que el títol fa referència a la trobada solitària dels dos personatges?
Amb el Joan Sellent en vam estar parlant molt. El títol original és Quietly i podíem traduir-lo com 'tranquil·lament', 'silenciosament', però 'en veu baixa', és també una de les accepcions. A mi m'agradava perquè no era un adjectiu, si vas a veure un espectacle que es titula 'silenciosament' o 'dolçament' ja t'està adjectivant, en canvi, 'En veu baixa' és una informació. Pots fer l'amor en veu baixa, matar en veu baixa, m'agradava molt més. A més, crec que té molt a veure amb la temàtica de la peça. En un moment en què a fora hi ha xivarri, la societat s'està discutint, hi ha dos tipus que intenten fer una cosa per sota del sota, que és revolucionària perquè està per sobre del sobre. Em va semblar que aquest títol era perfecte.

Què creus que busca l'Ian (Òscar Rabadan) amb aquesta trobada amb el fill d'una de les seves víctimes?
Crec que tots dos busquen una mica el mateix. Una de les coses que hem trobat assajant és que els mateixos actors, tot i estar confrontats, s'adonaven que un era l'altre, els dos són víctimes. El victimari ha fet una cosa irreversible i ha d'encaixar que l'altre li ho tiri en cara amb tota la contundència. Una altra cosa és si d'allò que van fer amb 16 anys ara en són responsables o no. Aquestes trobades passen, tant a Irlanda com a l'Estat espanyol, en diuen 'encuentros restaurativos' i els demanen els exterroristes, que són repudiats pels seus. Igual que les víctimes que accepten les trobades, també sovint són rebutjades pels seus. Hi ha un sector de les víctimes que considera que 'al enemigo, ni agua', per tant, que una víctima faci el pas per trobar-se amb un victimari pot significar una traïció al seu clan. És una trobada molt dura, solitària, molt humana, d'una vulnerabilitat i fortalesa alhora. De fet, ser fort és mostrar la vulnerabilitat, és la màxima fortalesa. Hem parlat molt sobre el que busca l'Ian. Jo entenc que psicològicament, inconscientment, el personatge del Jimmy (Francesc Garrido) demana a l'Ian que acabi la història. A l'obra, la història és un fet teatral, la narració, però a la vida és el mateix. Nosaltres construïm la identitat no en funció del que som, sinó en funció de la narració que argumenta el que som.

Pots posar un exemple...?
Jo sóc director de teatre, però si no fes teatre, no seria jo? Nosaltres ens definim en tant que tenim una narració de la nostra identitat. De sobte, patim un acte terrorista i no el sabem incorporar en la nostra narració, ens han agredit i allò ens queda allà, el trauma, el cop et queda en el cos, però a escala mental no pots incorporar-lo a la teva narració. Et desestructura i dinamita la teva identitat. Poder entendre què sentia la teva parella que anava en l'avió que el pilot va estavellar ajuda a tancar la narració, per poder incorporar allò que t'ha traumatitzat com a part de tu, i per tant, que deixi de fer mal. No evita la pèrdua ni la mancança. Crec que el que van a buscar, el que necessiten, és tancar tot això. Ell sols, amb aquesta angoixa, aquest trauma, no poden viure. El Jimmy està casat i amb fills, però viu sol i no es treu la mare del cap i l'Ian no es pot ni mirar al mirall. Es troben en un estat que els ha desestructurat.

Entenem que ara podran viure una mica menys angoixats?
No ho sé. Dirigint Pinter vaig aprendre que quan abaixa el teló, s'acaba l'obra i el que passa després, no ho podem saber. El que sí que és cert és que el final és positiu perquè el valor d'allò que fan els ajuda a introduir tot allò dins de la seva narració, no ressuscitaran els morts, però potser aquella nit dormiran una mica més tranquils, hauran exorcitzat una mica el trauma. Per altra banda, inconscientment, el Jimmy busca conèixer aquella part perduda, no vol saber el perquè, busca els fets, què feia el seu pare en el pub, vol detalls, li van tallar un tros de pel·lícula de sobte i no la pot acabar. Tenir aquesta informació l'ajuda a entendre la pel·lícula i a incorporar-la. En canvi, l'Ian està tan malament que no sap ben bé què ve a buscar. Ell s'ha preparat tot l'argumentari, però un cop es troben, no es produeix res del que es pensava, passa alguna cosa nova, justament per la màgia o energia de la mateixa trobada. Hi ha una cosa paradoxal que trobo interessant, la majoria de terroristes saben si les víctimes estan bé, si s'han casat. Igual que les víctimes saben on és el terrorista, si l'han canviat de presó, imagina fins a quin punt són importants l'un per l'altre. Hi ha una frase de Gilles Deleuze que diu 'si estàs atrapat en el somni de l'altre, està fotut', estàs retingut allà. I el que van a buscar és que l'altre els tregui del seu malson, poder-se alliberar. L'Ian ha fet alguna cosa tan greu que sap que l'altre l'odia i això el tortura, necessita que l'altre li digui que ho deixi estar, que ni li importa; fa mal, però és millor que saber que t'odien. Com que l'Ian va a buscar aquest no-odi, el Garrido acaba no odiant, i això el cura, o l'ajuda a curar-se. És una altra paradoxa que resulta divertida.

Parles de victimari en comptes de terrorista...
És un tema delicat, la majoria de víctimes s'ofenen quan parles de victimari perquè és rebaixar el grau del dany que han fet en l'àmbit de llenguatge. La violència s'engendra en el llenguatge i justament amb ell construïm o destruïm. El llenguatge pot ser curatiu o ofensiu. La seva utilització és molt important. Des de Sud-àfrica, s'inicia el concepte de justícia transaccional, que s'ocupa del que passa en un país que s'odia un cop s'acaba la violència. De sobte, algú diu que s'ha acabat el conflicte i que a partir d'ara, bascos i espanyols som amics o catòlics i protestants som amics, però a mi tota aquella situació m'ha fet engendrar odi i ara no et puc ni matar. El terrorisme és una violència amb suport social i això el fa més complex. Des de l'entorn jurídic ara està arribant el concepte de mediació, si a través d'aquesta via es pot resoldre un conflicte, no cal arribar a un judici. Com els participants han format part del procés, acaten la sentència. Se'n diu justícia participativa i s'està posant molt de moda, aquí és on es fa servir el concepte de víctima i victimari per igualar. Per poder resoldre el conflicte, cal que la mirada sigui de tu a tu, no de dalt a baix, és quan hi ha la possibilitat que aparegui el punt de trobada. La reconciliació és negociar i acabar posant-se d'acord i per trobar el punt d'equilibri fa falta que un tingui ganes de trobar-lo i reconegui a l'altre.

És complicat trobar aquest punt d'equilibri en qüestions com el terrorisme...
Una cosa és justícia restaurativa, aquí és necessitat. A més, en els casos de l'Estat espanyol, els presos que demanen les trobades se'ls diu que no implica una reducció de pena ni cap de setmana lliure, és gratis, és alguna cosa que volen fer. Hi ha dos vessants del concepte de victimari, l'objectiva, i que s'utilitza en l'àmbit legal per ajudar a conciliar, i la lectura que en fan les víctimes i amb la que alguna gent no està d'acord perquè els iguala.

Has comentat que la violència es genera amb el llenguatge...
La violència comença amb el llenguatge. Mai ningú arriba i li fot un cop de puny a l'altre. Quan tu dius 'aquests capullos del Madrid', amb el llenguatge anem construint una cosa que finalment aconseguirà que si ens creuem amb un del Madrid, li peguem o l'apunyalem. Aquesta construcció prèvia mitjançant el llenguatge genera la ideologia o la manera de pensar. Per això, a l'obra tots dos fan la mateixa cantarella quan diuen 'catòlics, fills de puta' i 'protestants, fills de puta', i al mateix temps, sona un tros del partit on se sent 'Northern Ireland' amb el mateix to.

Parlant del llenguatge, heu fet alguna adaptació respecte del text original?
No, al contrari, hem acurat encara més la traducció que teníem per mirar de ser més fidels a l'esperit de l'anglès.

Heu tret la grada frontal i heu creat un pub que ocupa tot l'escenari, volíeu que l'espectador se sentís dins del pub on es troben els dos homes?
Vam fer una primera proposta d'espai on no hi havia grades, tota la sala era un bar, però per un problema de visuals i d'aforament, vam reconduir-ho cap a aquesta segona opció, que jo crec que és molt bona, perquè ho barreja tot. El públic té clar que fa de públic, però alhora, està a sobre de l'espai i per tant, en forma part. Si el Garrido mou massa el nas, taca l'espectador amb la suor. Els tenim allà mateix, però la línia està clara i pel que fa aaforament, hi cap més gent.

És un text que s'aguanta en el treball i l'estranya complicitat dels dos protagonistes. Vas tenir el repartiment clar des de l'inici?
Sí. Amb el Garrido feia molt temps que no treballàvem, vam començar les nostres carreres pràcticament junts i les nostres grans primeres obres, les vam fer junts. Jo tinc 52 anys, igual que els personatges, i em semblava que era una obra que havia de fer amb gent meva, de confiança, que ens havíem de retrobar. Amb el Rabadan també havia treballat molt, però feia temps que no coincidíem, necessitava sentir-me en família per poder treure el màxim de suc. Era com un retrobament generacional i familiar personal i ha sigut emotiu perquè crec que ho hem aconseguit. Ens hem recuperat i tornat a estimar, valorar i apreciar.

El cambrer (Xisco Segura) fa d'enllaç entre els espectadors i ells dos?
El cambrer fa un paper molt interessant i necessari. Quan estàs muntant l'obra, et preguntes, perquè tenim el cambrer si l'obra és la trobada d'ells dos? Més que treure'l, el que havia de fer era entendre perquè l'havien posat allà. Crec que per a l'autor el final és important, és la violència d'aquests nens de 16 anys que estan fora del pub bevent sidra i que en lloc de dir 'puto catòlic', ara diuen 'Northern Ireland'. Per això he treballat molt l'espai sonor a fora, perquè els tinguéssim presents, per explicar aquesta violència que hi ha a l'exterior. A l'obra, el bat de beisbol només surt al final i jo he fet que també sortís al principi, quan el Robert sent un soroll i va a veure qui hi ha. Així ja l'hem presentat. Ell està tota l'estona a escena, obre i tanca la funció. Aquesta part d'aquí és terrorisme, però l'autor hi afegeix aquesta altra part dels aldarulls del futbol, per tant, no està parlant de terrorisme sinó de violència, i finalment, fa una reflexió sobre la democràcia, això vol dir parlar, debatre, entendre's, pactar, acaba fent un elogi a la paraula. Pensar no és un exercici que puguem practicar en solitari, requereix una comunitat activa de participants on es posin a prova noves idees i se sotmetin a un rigorós examen crític. Pensar i dialogar es fa a través del llenguatge i la paraula. Això és molt característic dels irlandesos. A La presa també passava, un pub amb sis homes on hi arriba una dona i sembla que no passa res, perquè bàsicament parlen. Com els contes a la vora del foc. A Dansa d'agost també passa això. James Joyce i Samuel Beckett són irlandesos i són els grans constructors de la revisió del llenguatge, això ve d'una cultura ancestral. A més, és molt interessant la mirada del cambrer perquè l'autor fa que sigui estranger. L'utilitza també per parlar sobre la nova violència, la ideològica ja s'ha acabat i ara és una altra. Mentre hi ha dos tipus de 52 anys que, en veu baixa, entenen que els cops no serveixen per a res, a fora hi ha la nova generació que no s'ha assabentat de res i torna a utilitzar la violència. Aquesta violència és un fet innat en nosaltres i l'única manera que tenim d'apaivagar-la és parlar-ne constantment. I el fet que el cambrer sigui del continent fa que tingui una mirada externa, sobre un fet que és el seu terrorisme. Ell s'ho mira com un tipus aliè, és un tercer que no té passió ni hi pren partit.

El cambrer acaba fent de mediador, doncs...
No és el mateix dir-te a tu que he matat el teu pare, que dir-ho havent-hi el cambrer, passa a ser una confessió pública. És un joc de mirades. L'Ian quan acaba de dir 'he matat el teu pare' retorna als 16 anys precisament per la mirada externa del cambrer. Per això, la mirada del mediador és necessària, recondueix la situació. Ells han quedat al marge del sistema, però acaben necessitant aquest tercer.

Tria entrevista