Sílvia Munt parla sobre El preu

Entrevista realitzada per Marta Armengol

L

Descobreixes El preu en un viatge en avió i decideixes que la vols dirigir. Què és el que et va atrapar d'aquest text?
És molt bo. Et passes la vida llegint textos i guions, jo dirigeixo alguna producció cada any i mig i estic sempre buscant coses que m'interessin i que cregui que també poden interessar a l'espectador. Per a mi, és imprescindible que el text et remogui d'alguna manera, que sigui interessant des de tots els punts de vista. No busco només fer una història que ens provoqui als actors o al director, com una demostració de poder, sinó que hi hagi alguna cosa que atrapi des de la seva substància més primitiva, que és el text i allò que explica. I això em va passar amb El preu. Crec que és una obra molt intel·ligent, molt madura, molt ben escrita.

I què creus que pot atrapar a l'espectador d'El preu?
Hi ha tantes coses... Et parla de tu mateix, del que t'està passant, de la vida, de les decisions que prens, de com afecta una situació econòmica a una família i de què de vegades busquem culpables a fora, quan els culpables som nosaltres mateixos. Parla del pas del temps, de la inèrcia amb la qual ens belluguem en la nostra existència, del difícil que és sobreviure, del preu que s'ha de pagar sempre, no per haver fet una elecció o una altra, sinó perquè sempre el pagues. Parla amb molt poc maniqueisme, no hi ha bons ni dolents, per això crec que és una de les obres més madures. És un text on et reflecteixes molt bé i on et fa ser més comprensiu, que crec que són les grans obres intel·ligents.

I també parla de com vivim les decisions que han pres els altres, sobretot en el cas d'una família...
I com hi pots estar d'acord en un moment determinat. Segon el moment que estàs vivint, pots estar molt a prop d'una decisió i al cap del temps, estar més a prop d'una altra. I ara pots ser comprensiu amb una cosa amb la qual abans eres molt més radical. Les eleccions diàries són molt complicades. Per a mi és molt important ser permeable, com ho és el Víctor (Pere Arquillué), amb l'entorn i crec que cada vegada ho som menys. Les paraules misericòrdia o solidaritat gairebé fa vergonya dir-les, sembla una alfabetització social que ha perdut el sentit propi. I neixen del fet que simplement siguis empàtic amb el sofriment de l'altre. Això és una de les grans coses que explica l'obra. Però no només això fa que et salvis, de vegades també pot amagar moltes covardies i falta de valor per llençar-te a fer coses. És una obra molt complicada.

El preu se situa després del crac del 29 i tu dirigeixes l'obra precisament després d'una altra crisi. Vas trobar que era un bon moment per fer-la?
No va ser per això que la vaig escollir. Jo acabava de fer La Granja del Pas, que toca el tema dels desnonaments i la crisi del 2008, de la qual encara no ens n'hem sortit, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari. I pensava que el crac de 29 i la seva devastació podia tenir molt a veure amb la situació actual, però no l'escullo per això sinó perquè em sembla una obra molt intel·ligent, que no coneixia i, a més, que no s'havia fet mai en català.

Les professions de tots dos germans, un, policia, l'altre, metge, tenen molt a veure amb com són els dos personatges. Aquest element us ha ajudat a reforçar els personatges?
El Víctor és policia i ho ha detestat tota la vida, odia la violència, no és un ofici ni agraciat ni agradable, però ell l'assumeix. I hi ha el triomfador, el Walter (Ramon Madaula), amb una de les professions més admirades, la de metge, algú en principi altruista, que salva vides. I et trobes amb un perfil d'un personatge molt complicat, amb moltes arestes i que també respon moltes vegades al perfil d'un metge, més preocupat per aconseguir fites, lloances professionals i posició acadèmica que de l'assistència pròpiament dita.

El Ramon Madaula i el Pere Arquillué podien haver-se intercanviat els papers dels germans perfectament. Què et va portar a decidir aquest el repartiment?
Ells mateixos s'ho pensaven. El Pere es pensava que li tocaria el paper del Walter i li va fer molta il·lusió que li donés un personatge que no havia fet, amb un registre totalment diferent.

Va ser, doncs, una aposta teva?
Sí, i en el moment de llegir l'obra, al Ramon també li agradava molt el paper del Walter. I jo trobava que, precisament, polsar els llocs no fàcils resulta més interessant a l'hora de posar-te a treballar un personatge. Fa que treguis allò que no t'han vist, que deixis anar les crosses en les quals et recolzes normalment, que hagis de buscar llocs desconeguts i això també és molt estimulant.

El tercer personatge és el taxador jueu (Lluís Marco), quin paper juga en Solomon en aquesta història?
Miller era de família jueva, al text hi ha un gran sentit de l'humor. La segona escena la vam treballar molt amb el Lluís, és comèdia pura enmig d'un drama i està allà per alleujar-lo, el que es deia 'alivio cómico', i per donar el contrapunt a la intensitat dels dos germans i de la vida. O et prens la vida una mica com el Solomon o no aguantes fins a la seva edat. No és casualitat que l'obra acabi rient i amb ell tirant-s'ho tot a l'esquena. Hi ha un ensenyament molt fi al darrere, que cadascú l'interpreti com vulgui.

Creus que el final és l'únic possible?
Si és una obra intel·ligent, sí. En una obra més fàcil sempre hi ha un dolent, alguna cosa que decanta i un final feliç, aquí també podria ser-hi, però els finals a la vida sempre són agredolços. I Miller així l'ha fet, molt agredolç. Era difícil que acabés d'una altra manera. L'enquistament que hi ha dins de la família, aquest gran tema, és molt difícil canviar els rols. El Víctor és una bona persona amb un ressentiment de molts anys i això és molt difícil treure-s'ho de sobre. I per més que el Walter faci un acte de generositat en aquell moment, per a mi seria impensable que acabés d'una altra manera. Podria passar, sempre i quan estigués ben escrit, tot pot acabar d'una altra manera, però jo penso que era la manera més digna i més humana.

Heu adaptat el text per a aquest muntatge, l'heu modificat gaire?
He tallat coses dels dos actes, no són coses substancials, ¿què tenia Miller que ara no ens cal? Una explicació excessiva de les coses. El públic dels anys 60 no és el mateix que el d'ara. El que tu entens ara, ell encara t'ho explica més. I aquests meandres per explicar el mateix són els que he pentinat una mica, perquè llavors sí que podríem caure en l'explicitació d'allò que és molt millor que estigui apuntat perquè no resulti farragós.

La música juga un paper clau en l'obra, amb quin criteri l'heu escollit?
Quan em poso a preparar una obra, una de les primeres coses que busco, o que necessito, per començar és la música. Hi ha alguna cosa del perfum, de l'aroma de l'època. La música va ser la que em va decidir a no actualitzar l'obra. Pensava que era massa obvi fer-ho. Perquè actualitzar un text que és tan clar? Perquè actualitzar una obra que, precisament, com que passa l'any 68 et fa adonar encara més de què res no ha canviat? A més, els 60 és una època on tant la música que escolten, com el Manhattan d'aquell temps, com el perfum d'aquell moment em donava un embolcall que em venia molt de gust i que creia que era apetitós de cara a l'espectador. Per altra banda, conceptualment em semblava molt més interessant i menys explícit. A mi no m'agrada quan em volen explicar massa les coses dels clàssics, ja ho entenc, ja em faig a la idea que allò passa en una altra època, això ho sap qualsevol espectador que entra en una sala de teatre. El Ben Webster és un saxofonista que m'agrada molt i va ser qui em va donar el to. Era tan difícil posar-li música en aquest text. Vaig buscar quina aroma m'anava bé i vaig arribar als anys 40, els 50, el jazz, aquesta obra té alguna cosa de blues. A partir d'aquí vam buscar. Al final sona el Ben Webster i al principi, Benny Goodman, el que escolta el Víctor, els discos dels seus pares i de la seva adolescència. Tota aquesta aroma et dóna un bon punt de partida. I situem l'espectador dins de l'època amb les fotos de Manhattan, algunes del Saul Leiter, un fotògraf de qui en sóc molt fan, és molt bo. I nosaltres vam fer les fotos actuals, amb els personatges, i les barregem, de manera que els introduïm en aquell Manhattan. Volia donar a l'espectador l'entrada a aquell món amb els nostres personatges circulant per allà al principi i al final de l'obra. I la música de saxo que hi ha per sota la va gravar el Pepino (Pascual), vam buscar un saxofonista que tingués el so Ben Webster, que és molt aspirat, molt sexy, molt autèntic i ho fa estupendament.








Tria entrevista