Roberto Romei parla sobre Lehman Trilogy

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Roberto Romei ha dirigit

A Lehman Trilogy es fa un repàs de la història del capitalisme i constatem que l'ambició de l'home i l'afany de fer diners no té límits. Hi estàs d'acord?
Hi ha dos aspectes, el més universal, en el que ens hi podem reconèixer tots, que és aquest afany de més, els Lehman ho tenen de forma més gran, però és una febre col·lectiva de la societat, tothom vol més i el que té sempre li sembla poc. I després hi ha l'altra part, amb la història dels Lehman veiem com s'ha pervertit el capitalisme. Hi ha una crítica sobre com s'ha anat estructurant l'economia, cada vegada s'ha transformat més en una economia per a elits, més financera i menys arrelada a l'economia real. No diem res que no digui qualsevol economista avui en dia, però fer-ho en format teatral i amb ironia, de vegades ajuda més que llegir un article al diari.

Comencen venent teles i cotó en brut, però acaben invertint en tot allò que dóna diners, ferrocarril, guerra, bomba atòmica... Sembla que en el món dels negocis no hi ha lloc per a l'ètica...
Hi ha una forma d'economia que és voler fer diners, però al mateix temps, que aquesta riquesa repercuteixi en la societat i després hi ha un altre tipus, la dels Lehman i les elits financeres, que va més enllà de l'ètica, no es plantegen ni el problema ni si socialment va bé o no. Senzillament, tenen l'objectiu d'enriquir-se i passen per sobre de qualsevol cosa.

Veiem a l'obra que els Lehman són uns emprenedors i creen figures com la de l'intermediari o els bancs tal com els coneixem ara, algú et podria dir que gent com ells fan avançar la societat...
Durant un cert moment, sí que és veritat. El que veiem a l'obra és com s'ha pervertit l'economia. A l'inici, els Lehman són emprenedors i la seva activitat enriqueix el teixit social, però cada vegada la repercussió és menor. I és el que passa ara. Ningú no creu que el Santander sigui un banc que faci el bé, només se'l fa a si mateix. I això és en el que s'ha transformat l'economia, cada vegada estan més interessats a concentrar més poder i més diners a costa de la societat. La història de què l'emprenedor, pel fet de ser-ho, ajuda la societat és un conte que ens han explicat durant molts anys, però cada vegada ens el creiem menys. I és interessant la història dels Lehman perquè mostra aquesta evolució de l'economia cada cop menys lligada a la societat. I fins i tot no tenen por d'anar-hi en contra, quan s'inverteix en la guerra, està clar que no ho fan pel bé del poble.

Creus que hem après alguna cosa de tot el que ens explica Lehman Trilogy?
Jo crec que no. El que mostrem és el que diuen bona part dels economistes, però la realitat és que tots els mecanismes que es van crear el 2008 continuen vigents, no s'ha posat cap forma de control ni s'ha canviat res, estem exactament igual. Els rics s'han fet cada vegada més rics i, segons diuen molts economistes, estem esperant que hi hagi una altra crisi d'aquí a poc. Em semblava interessant recordar tot això amb aquest espectacle. No diem res de nou, però intentem fer aquest fresc gran, aquest viatge de 150 anys recordant un seguit de coses que segurament molta gent ja sap però que, veient-les totes seguides i de forma teatral, ens poden ajudar a recordar que aquests mecanismes encara governen la societat i mentre això sigui així, no anirem bé.

L'obra original és un text únic on no s'especifiquen els personatges...
És una mena de poema dramàtic, un text únic en vers, una gran narració i l'autor deixa a cada director la possibilitat d'interpretar-lo com un vol i decidir, primer de tot, amb quants actors vol fer-lo. I a partir d'aquí, decidir quina funció tenen els actors i com està distribuït el text.

Tu has fet aquesta aposta amb sis actors, sense cap dona ni cap membre que no sigui de la família. Pretenies donar tot el protagonisme als Lehman?
Volia concentrar-me en els sis protagonistes i tots masculins per reforçar la idea que aquesta forma de capitalisme és una cosa molt masculina, de molta testosterona, de mascle alfa; vull guanyar, vull ser més i més gran que els altres. Per això m'interessava que no hi hagués dones. La visió de les dones en aquest text és sempre la del punt de vista masculí, elles tenen un paper més que secundari, són aniquilades per les figures masculines i en aquesta família no compten per a res. Fins i tot la dona de l'últim Lehman demana el divorci, està cansada de quedar-se a casa sentint que no val res.

En aquesta versió hi ha un treball eminentment actoral, què buscaves en els actors quan vas fer el càsting?
No he fet càsting, tenia bastant clar que volia fer un espectacle coral i volia sis actors més o menys de la mateixa edat per donar aquesta sensació de cor, d'equip, d'actors que fan personatge, no he intentat mai crear una similitud, la idea era sis actors que expliquen una història. Cada actor està especialitzat en la història d'un personatge però realment, no fa aquell personatge, és el portador de la seva història. Volia sis actors, més o menys d'uns quaranta anys, perquè els personatges entren a escena amb tres anys i se'n van amb 80 i així teníem una edat mitjana. Hi havia molts actors amb qui no havia treballat mai però havia vist moltes vegades i vaig pensar que era bona una l'ocasió per poder treballar junts, com el Santi Ricart, el David Vert, el Jordi Rico o el Jacob Torres, és la primera vegada que treballo amb ells, però fa molts anys que els veig, els admiro i m'agraden molt.

L'obra se sustenta en la feina d'aquests sis actors, com els vas preparar?
El dia de la primera lectura els vaig dir 'prepareu-vos, perquè aquest és un espectacle d'actors, està bé perquè sereu els protagonistes, però sigueu conscients que sou el centre de tot'. I he intentat donar-los totes les eines i ajuda perquè poguessin estar tan còmodes com fos possible i poguessin sostenir tota la història, mentrestant, jo m'he ocupat de crear la forma, l'estètica, el viatge rítmic, les imatges, de manera que tota aquesta narració passés ràpida, fos entretinguda i no es fes feixuga. El perill podia ser aquest, al final, és una narració, en realitat, no passa res, no hi ha escenes ni quasi diàlegs, per això he intentat fer una posada en escena que, pel que fa aespai i el ritme, pogués sostenir tot el treball dels actors. Ells fan un viatge on acaben molt cansats però crec que s'ho passen molt bé. És molt bonic per a un actor perquè està tot a les seves mans.

L'espectacle dura dues hores i 40 minuts, però l'original dura cinc hores, ha sigut molt complicat retallar el text?
A Itàlia i a França tampoc no s'ha fet sencer, cinc hores és molt dur. Ho he reduït a una durada que s'aguanti bé. Hi ha hagut trossos què se't trencava el cor treure'ls perquè són molt bonics o parlava de temes que m'interessaven molt, però no volia que hi hagués la sensació de què alguna cosa sobrava o que es fes massa llarg. I penso que el viatge es fa entenedor.

Quan un dels personatges mor, es descalça i llença l'americana. És una metàfora de què abandona el món dels negocis?
És una cosa que ens hem inventat nosaltres per mantenir aquesta sensació de dinastia, tu tens un patrimoni que et ve del teu pare i l'has de cuidar i fer més gran. I hi ha aquests morts que estan controlant-te i sempre tens la seva mirada al damunt. Per fer-ho plàsticament, els morts es despullen de la seva responsabilitat i la posen sobre les espatlles dels fills o nebots. Es descalcen i es treuen l'americana perquè es posen còmodes i des d'allà poden controlar què fan les noves generacions.

Els actors comencen muntant l'escenografia, que acaba amb un tron on s'hi asseu el nét, volies reforçar la imatge del creixement d'aquest imperi?
Hi ha diferents aspectes, primer de tot, la idea del creixement, però també, pel material i els colors, aquest creixement al final és més aviat un mausoleu, una tomba, té olor de mort i porta a la ruïna. I també m'interessava el concepte de què anar cada vegada més amunt volia dir separar-se cada vegada més del terra, era una idea escenogràfica que m'agradava molt. Els actors a l'inici encara trepitgen l'escenari, però arriba un moment en què ja no toquen terra i cada vegada estan més en suspensió, m'interessava estèticament per mostrar aquesta economia que ja no té contacte amb la realitat. Amb el Roger Orra, l'escenògraf, ens agradava la idea de començar l'obra amb una tarima, com si fos una cosa purament teatral, de narració, i que l'espai pogués ser transformat davant dels espectadors.




Tria entrevista