Juan Carlos Martel parla sobre L'inframón

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Juan Carlos martel, director de

Comencem pel final: quan acaba L'inframón, els espectadors surten amb una barreja de fascinació i d'impacte. Et va passar el mateix a tu quan vas descobrir l'obra?
Sí. I he intentat recrear el mateix impacte i fascinació que em va generar a mi. Sense prejudicis ni etiquetes, per tal que l'espectador rebi l'obra sense anticipar res de què saps un cop l'has llegit sencera.

L'inframón planteja un món virtual que substitueix a un món real on els homes ja pràcticament no hi volen viure, sense natura, sense bellesa, sense capacitat d'interactuar físicament ni de comunicar-nos. Comparteixes aquesta visió en un futur no gaire llunyà?
Hi ha gent que és més feliç a les xarxes, curiosa paraula, que compartint una xocolata amb melindros. L'home encara és un llop per a ell mateix i el seu ego és capaç d'aniquilar qualsevol cosa, fins i tot el món mateix. Que hi ha un canvi, és obvi; que tot va més de pressa del que podem digerir, també; que la terra s'està convertint en un lloc indesitjable per viure-hi, hi ha dies en què penso que també...

Creus que hi ha alguna alternativa?
Encara sí. Però no està a l'altura econòmica de les circumstàncies. La bellesa, l'educació, la cultura, la filosofia segurament contrarestin a les noves assignatures de programació que ja es plantegen en alguns instituts a altres països.

El text reflexiona sobre els límits morals d'internet. Avui en dia sentim contínuament que es desmantellen xarxes de pornografia i de pederàstia a la xarxa. Penses que es pot reconduir aquesta situació per evitar que algun dia algú pugui crear un lloc com Amagatall?
L'home és l'únic animal amb la capacitat de destruir, però també de crear bellesa. No crec que s'hagi de reconduir, crec que s'ha d'educar i mai no girar l'esquena a cap membre de la nostra societat, tingui la tendència sexual que tingui. A la gent se l'ha d'ajudar i no ignorar o fer veure que no existeixen fins que cometen un delicte. És una qüestió de voluntat política, però d'aquesta, últimament se'n veu poca.

Malgrat aquest món creat per satisfer els desitjos més inconfessables, els personatges segueixen sentint-se sols i patint d'amors no correspostos. És a dir, els avenços tecnològics seguiran sense ajudar-nos a controlar ni satisfer les nostres emocions. Hi estàs d'acord?
Naixem i morim sols. Per a mi, els avenços tecnològics són un mitjà, mai una finalitat. Un mitjà per comunicar-se, no una finalitat per tenir més relacions. Tenir 1.000 'M'agrada' a Facebook no em pot fer més feliç que una conversa amb un amic, però sembla que sí que passa. Ens fa més feliços? De veres som tan poca cosa? Fa poc llegia que Facebook pot predir el teu divorci molt abans que es produeixi... Vols dir que quan acabin de crear la intel·ligència artificial i la internet de les coses no podran ajudar-nos a trobar una persona que, donades les nostres característiques, més s'avingui a cadascú de nosaltres? Has vist la pel·lícula Her? Encara creus en l'amor del romanticisme? No sé si estic d'acord perquè tinc encara moltes més preguntes que respostes.

L'obra combina el 'thriller' amb el debat, l'acció amb la reflexió. Com vas aconseguir trobar aquest equilibri pel que fa al ritme i al to?
L'obra és un com un 'thriller', sí, una obra distòpica, de ciència-ficció, que genera debat i reflexió, sobretot un cop ha acabat la representació. No sé si he trobat cap equilibri, jo no he volgut jutjar perquè no crec que sigui la meva feina. Només sóc un intèrpret més que llegeix un text i intenta imaginar la respiració de l'autora, l'impuls que li va fer escriure allò i traspassar-ho als actors intentant crear una mica de vida i no de veritat -que són dues coses molt diferents-. Per això, potser en aquest cas, han sigut uns assaigs on la reflexió i el debat hi eren cada dia entre nosaltres i obertament. Cada dia exposàvem els nostres dubtes, pors i opinions. En parlàvem i ens endinsàvem a poc a poc en un món desconegut amb un imaginari col·lectiu fruit d'un treball en equip. Però això és el teatre, no?

L'època, els personatges i el món d'Amagatall recorden a Lewis Carroll i Alícia al país de les meravelles. Et van servir d'alguna manera com a referent estètic?
L'autora situa Amagatall clarament a l'època victoriana, una època tremendament llarga i tremendament fosca, sobretot a les seves acaballes. No diré res de nou si et dic que Lewis Carroll tenia tendències pedòfiles. Només cal veure fotos seves... I Jack l'Esbudellador era elogiat per les altes esferes d'aquella època. Si llegeixes Ibsen o els diferents tractats de Schopenhauer pots trobar comportaments socials dignes de L'inframón. La bombeta es comença a comercialitzar a finals d'aquella mateixa època, tota una revolució tecnològica... És el final de l'època victoriana que ens serveix de referència. El final d'una era. Igual que ara.

El paper de l'Iris està interpretat per dues nenes, però el personatge és algú amb una ment no infantil i que viu situacions poc agradables per a un nen. Et vas plantejar en algun moment que l'actriu fos adulta?
Mai. L'Iris és un personatge de l'obra que fa d'avatar d'un adult. És un personatge no real. I el teatre tampoc ho és de real, és una representació, un joc. Em sembla molt antic haver d'utilitzar actrius o actors amb cara i físic de nens. I més en aquest cas, quan l'obra i l'autora mateixa demanen explícitament que el paper sigui interpretat per una nena de nou anys. En aquesta obra, la necessitat de la nena és més que important. És una convenció més, que arriba a l'espectador per generar tot el debat i reflexió que es mereix. No més.

Com vas treballar el personatge amb les nenes actrius?
Doncs com allò que és: una mentida, un joc, sabent què havia de dir, com ho havia de dir, fent paral·lelismes i en constant comunicació amb els pares i mares. Els nens i les nenes tenen menys anys que nosaltres però són molt més intel·ligents. Som nosaltres els adults que els malmetem.

Una peça fonamental de l'obra és el joc entre els dos móns i escènicament ho heu resolt amb el primer terme pel món real i el segon, pel virtual. Vau resultar fàcil arribar a aquesta solució?
Aquest espai va ser, si no recordo malament, el sisè que l'Alejandro (Andújar) em va presentar. No va ser fàcil, no. El Teatre Lliure de Gràcia et demana estar a un cert nivell en molts sentits, encara és una sala on pot entrar la gent i trobar-se una sorpresa. I amb aquest text l'espai demanava alguna novetat. Tot l'equip artístic, les llums, el vídeo, el so, els leds, tot, està estudiat i treballat amb una consigna: estar al servei del text, de l'actor i l'actriu. Parlen d'un text intel·ligent, doncs l'espai també demanava que fos intel·ligent i crec que s'ha aconseguit.

Tria entrevista