Oriol Broggi parla sobre La desaparició de Wendy

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El director Oriol Broggi.  foto: Marta Armengol

Has dirigit la primera obra de la nova sala Beckett, suposo que l'encàrrec et va fer il·lusió...
Sí. Jo havia estat treballant a la Beckett als inicis i per a mi va ser una cosa molt important, em va ajudar molt. Per tant, que ara em proposessin de dirigir a mi, que sóc algú acostumat a què no li facin gaires encàrrecs i a fer-m'ho tot jo, vaig estar molt content.

Interpretes la tria de l'obra com un homenatge a l'autor i una declaració d'intencions del que vol ser el nou espai a partir d'ara?
Una de les declaracions d'intencions de la Beckett és no tenir-ne, estar molt oberts i ser un punt de partida. No és un espai com la Perla, on es busca una estètica, una manera de fer, un tipus de teatre molt concret. La Beckett justament es basa a oferir noves possibilitats, nous punts de sortida, d'arrencada per a molta gent, com a obrador internacional de dramatúrgia, com a lloc on s'escriuen i maneguen projectes i que van a buscar qualsevol resultat, estètic o com sigui, no és el més important. Això és el més bo. El que es tracta és que passin moltes coses. (Josep M.) Benet i Jornet està per sobre d'aquesta generació i ha ajudat de moltes maneres, és un dels referents, potser el més entranyable, i en algun moment, el més important internacionalment, que avala aquesta sala i li ha donat sempre suport. A més, aquesta obra està escrita en un moment i d'una manera on fa un ventall d'homenatges i de referències al teatre i a una manera de fer, tant l'elecció de l'obra com la de l'autor és molt encertada.

Tu dius que La desaparició de Wendy és al mig de tot el que has anat veient en la teva vida, en quin sentit?
Està al mig de moltes coses. L'obra està escrita dos anys més tard que jo nasqués. Jo vaig néixer el 1971 i l'obra és del 1973. I a diferents moments de la meva vida jo me l'he mirat per poder-la fer, fins i tot l'havia fet amb els alumnes de teatre quan jo feia de professor en una escola. L'obra mateixa recull molts referents que després Benet i Jornet modificarà en el seu propi teatre i farà que moltes generacions darrere seu els elaborin. Ell els recull i fa el canvi, fa un pas. Tampoc no és el gran pas, no té voluntat de ser-ho. És un punt d'inflexió com n'hi ha mil i cada autor en te uns quants. Aquest punt d'inflexió m'agrada molt i trobo reflectides moltes de les coses que m'interessen a mi i a una part del públic teatral. Hi ha molts punts de contacte que jo he pogut elaborar i desenvolupar en el muntatge.

Punts de contacte amb la teva forma d'entendre el teatre i la direcció?
Amb la meva manera d'entendre la direcció i el plantejament de l'espectacle.

En aquest text, Benet i Jornet hi introdueix més elements imaginatius que en anteriors obres seves, com ordenes un material d'aquest tipus a l'hora de posar-te a dirigir-lo?
No ordeno gaire, desordeno una mica quan treballo. Els directors escriptors, els dramaturgs, s'ordenen més els materials, suposo. Jo sóc director-director. Em poso a treballar amb els actors, a assajar, a llegir, van sortint idees i les anem ordenant sense adonar-nos. El mateix assaig et va servint per ordenar, no faig servir gaires llibretes. Sí que hi ha algun moment del muntatge en què necessites ordenar, fins i tot, per poder-te entendre amb la gent amb qui estàs treballant, però en general, vaig fent, els assajos et porten a idees, que et porten a un nou assaig i allò acaba sent una escena. La recol·loques, la proves, la treballes i després, la canvies perquè no funciona amb el ritme de les altres escenes, o la canvies de lloc o l'acabes traient.

En aquest sentit, ha sigut un treball conjunt amb els actors?
Tampoc no ha sigut un espectacle de creació perquè partíem d'un text, però sí que ha sigut un treball d'anar veient fins on arribava aquella escena, i pervertint-la una mica, tornat a l'essència, afegint alguna referència visual que sumava al text... Però estàs obligat a fer-ho perquè quan tu aixeques una escena l'has de vestir, hi has de trobar un vestuari, una llum, uns elements que la facin corpòria i te'ls has d'inventar, no està tot escrit. I els proves i et tiren l'escena cap a un altre costat i ho fas amb els actors, no hi ha una altra manera de fer-ho.

En la teva versió, feu picades d'ullet a la nova etapa de la sala i al barri, has canviat alguna altra cosa del text per actualitzar-lo?
Bàsicament, són les picades d'ullet. Els canvis hi són en el muntatge. Entre escena i escena, en lloc d'anar directes hem passat per una espècie de ball, hem agafat la música de Ronda de Mort a Sinera i l'hem posat allà enmig o el ball de La Patum, quan el text en parla. En alguns moments, ens plantejàvem si actualitzar el text, està escrita el 1973. I el mateix Benet i Jornet ha participat en algunes feines de revisió de textos, per exemple, jo vaig fer Maria Rosa, d'Àngel Guimerà, que havia passat per les mans de Benet i Jornet, però en aquest cas, quan ho provàvem perdia sentit. L'obra tenia gràcia dels anys 70 i l'hem acabat no tocant, l'hem tocat molt menys del que fem de vegades amb el mateix Shakespeare.

La música sol tenir un paper important en els teus muntatges, en aquesta ocasió, la selecció musical és molt variada. Com l'has fet?
Aquí no es para de tocar música. Vam incorporar el Carles Pedragosa com a músic i com a actor, que fa una mena de coixí de "locura" constant, que no parés, no sé ben bé perquè, ens va sortir així. A l'obra podria no haver-hi música, però ell parla d'una orquestra. És com una mena de 'musicalet'. Hi ha d'haver algú que toqui música, podria estar gravada però en tenir el músic, va anar agafant importància fins que acaba tocant quasi tota l'estona i fa d'actor.

També hi ha una coreografia amb la cançó El vestit d'en Pasqual...
Aquestes cançons són afegides, la d'en Pasqual, de la Guillermina Mota, són molt de l'època que retrata l'autor, el tipus de teatre dels 40, 50 i 60, de quan ell era nen i adolescent. En aquell moment, el tipus de teatre que es feia tenia més a veure amb El vestit d'en Pasqual, i hem anat afegint aquestes escenes.

També hi afegeixes un fragment d'Ovidi Montllor recitant Coral romput
Del que hem afegit, això és potser el més personal. A mi m'hi cabia i vaig pensar que si no, ja m'ho criticarien.

Aquest text és un homenatge al teatre i a la professió...
Al teatre, a la professió, a una manera de fer teatre i a una manera de canviar la forma de fer teatre en aquell moment. I finalment, també ho és a la màgia del teatre, al joc del nen que es queda enganxat jugant. Hi ha unes quantes frases molt evidents que parlen de no estar tan pendents de la vida real i estar més pendents de la vida imaginada.

Has volgut convertir l'obra en una festa?
Hi ha una certa celebració. Quan tu inaugures un lloc, fas una mica de festa, trenques una ampolla de cava en un vaixell i la nau engega. Hi ha alguna cosa de festa, de brindis al sol, de música, de ball, de celebració. És semblant al joc teatral, que també requereix una festivitat, el joc és festiu en general. Hem agafat aquesta forma per anar-li donant tota l'estona aquesta constant. A més, lliga amb què el protagonista, en Ventafocs, no vol anar al ball amb la germanastra i aquest és el seu gran problema, no gosa, no és capaç, s'ha quedat enganxat en una sèrie de petits problemes personals, tancaments sobre ell mateix i no es desenganxa ni va cap allà.

L'espai escènic va més enllà de l'escenari, has aprofitat el balcó i també fas participar els tècnics...
La veritat és que l'espai arquitectònic no donava per molt, és un espai pensat justament per ser una caixa negra, el teatre és poc important en l'espai de baix de la nova Beckett. Així com en la resta de l'edifici té molta importància i és un espai molt amable, allà és una caixa negra, però més gran que l'antiga i amb més possibilitats, i es tractava d'ensenyar-la una miqueta. No hi ha un marc, un escenari, coses reconeixibles, tens un espai i es tractava de dir ' tot aquest espai és allà on es pot jugar i cuinar' i si tu, com a espectador, ho llegeixes i ho veus, ho pots gaudir més.

Això té molt segell de La Perla, no trobes?
Sí, però també són coses que estan fetes i refetes, als anys 70 es feia molt. En el mateix text, el presentador parla amb el tècnic, així que podríen ser els tècnics de veritat. El text ja dóna per fer aquest joc.




Tria entrevista