Ricard Farré parla sobre Les dones sàvies

Entrevista realitzada per Marta Armengol Morell

L

Com se us acut a tu i a l'Enric Cambray fer aquesta versió de Les dones sàvies?
L'Enric i jo som companys de promoció de l'Institut del Teatre i a més, amics. El 2013 vam fer un espectacle junts, Els guapos són els 'raros' destinat al públic jove, que no va gaire al teatre, perquè no hi estan acostumats o perquè no se'ls ofereix una proposta que els interessi, i vam intentar fer un producte que parlés d'ells. Teníem ganes de portar nous públics al teatre, si no hi portem gent jove, malament rai. Era un pèl arriscat, però l'aventura ens va anar molt bé, ens vam entendre i va ser molt divertit. Jo tenia al cap de fer alguna cosa personal, agafar un clàssic i fer-lo només amb dos actors, jugar amb les convencions teatrals. Feia anys, havia fet Les dones sàvies i m'havia agradat molt, Molière és molt divertit. És una comèdia on ens podíem transvestir, fer personatges molt diferents, jugar amb moltes coses. Li vaig proposar a l'Enric i es va apuntar. Va néixer d'una manera molt sana i a poc a poc, el vam anar coent. Després va entrar la figura de Lluís Hansen, que ens ha ajudat amb la dramatúrgia. Es podia fer sense trencar l'estructura de l'obra, reduint de 13 personatges a vuit, quatre per cap. Era important que cadascú fes sempre els mateixos personatges, no intercanviar-los perquè la comprensió del públic fos fàcil. I es van alinear tots els astres, el Maldà es va interessar, vam encaixar horaris i ho vam poder fer aquest any. Fèiem l'horari de dilluns a dijous, nou per a la sala, per intentar portar públic entre setmana. I així les nostres agendes quadraven perfectament.

Entre tots dos interpreteu els vuit personatges, cinc dones i tres homes. Si el teatre és una convenció, amb aquest muntatge us acosteu al límit...
El text és l'original. Nosaltres l'hem retallat una mica, però l'estructura no l'hem canviat, són exactament les mateixes escenes i l'embolic familiar l'hem deixat intacte. Hem actualitzat la sàtira que Molière fa 300 anys enrere sobre un senyor que es feia el savi i era conegut per tota la societat de l'època. Vèiem que parlava del mateix que passa en els nostres dies i vam intentar-ho portar a un personatge reconeixible. Vam estar d'acord en el fet que aquest tipus de pedant són els tertulians d'avui en dia. Són els nous filòsofs. Molière feia una caricatura d'un filòsof que tothom coneixia, avui els filòsofs no són gent reconeguda, els tertulians, sí. Estan tot el dia a la tele, a la ràdio, parlen de tot sense tenir-ne gaire coneixement, vam decidir atacar per aquí. Tothom en parla, tothom els coneix, per bé o per mal, jo no m'hi posaré, l'obra parla per si sola, però tothom els té molt al cap. I el personatge del poeta havia de ser el gran adoctrinador dels tertulians. Mai no es diu el nom de la persona, es fa una caricatura però no diem que és ell. Això va ser complicat. Hi va haver dos moments de treball dur; adaptar l'obra a dos actors i actualitzar-la per fer-la fàcil. La resta, que tant agrada, és l'obra tal com va ser escrita fa 300 anys. Molta gent deia que Molière està caduc, però l'essència continua sent actual. A Les dones sàvies hi ha dos tipus de persones, les que es dediquen només a la filosofia i a l'aprenentatge, un comportament molt modern avui en dia, i els que volen tenir una vida normal, casar-se, tenir fills. I aquest xoc continua sent molt actual, igual que l'embolic familiar i la crítica a aquells que es fan els savis i potser no ho són. Tot encaixava i era genial poder-ho explicar. I és molt fàcil per al públic. Molière és l'autor del poble. L'espectador connecta molt ràpidament amb les seves paraules i amb allò que explica, i aquest és el punt que encara és actual. I si aconsegueixes trobar la manera de poder-ho comunicar, és màgic.

Un moment molt ben rebut pel públic és l'escena en què la Filaminta acomiada la minyona perquè no parla impecablement la llengua, però això és de l'obra original...
Ho hem actualitzat a escala local, allà eren els versos francesos i aquí és la llengua catalana, això està molt de moda. Vam poder jugar amb el lèxic, unes són fervents seguidores del català normatiu, mentre que la criada parla el català més bé que ningú però com és de poble, la titllen de no fer-ho bé. Això hi és en el dia a dia, s'ha normalitzat, però en fem comèdia.

Com a aportacions vostres hi ha la cançó del Sr. Cunill i el quadre dels 5 x 10 o manual del bon tertulià, com sorgeixen?
Tot el procés ha sigut molt bonic. Un cop vam veure que era possible l'adaptació, vam tancar-nos en una casa de La Segarra només per treballar el text. I ens vam adonar que faltava una cançó. Teníem ganes de fer el nostre espectacle, el que ens venia de gust, i vam pensar que per a gran presentació de personatge li aniria molt bé una cançó. I com que jugàvem a les convencions del teatre, s'hi valia. La vam escriure i el Gerard Sesé ens la va musicar. I vam tenir una presentació de personatge molt diferent que potser trenca el ritme, però acaba quedant encaixada, és un trencament molt bo, que després recondueix l'obra i aquí no ha passat res.

Potser hi ajuda el fet que l'obra no té referents temporals...
Això també ho vam tenir molt al cap, hem sigut molt fidels a l'obra de Molière, no hem parlat de Catalunya, ni hem posat noms. Hem fet que sigui universal, tothom sap que parla dels nostres dies però no ho diem en cap moment.

I el quadre dels 5 x 10?
El va proposar el Lluís. A l'obra original, les sàvies queden embadalides pels versos del Trisotí, que aquí és el senyor Cunill. Molière és molt hàbil, fa uns versos on se'n fot dels que van de poetes i no ho són. Nosaltres vam intentar buscar un sistema similar i el Lluís va trobar aquest, que és un exercici dramatúrgic, i diuen les males llengües que ho fan servir molt els polítics. Tu agafes la taula i hi poses un seguit de paraules que concordin i pots arribar a llegir 100.000 frases diferents, diguis el que diguis té coherència gramatical, però molts cops no vol dir res. Funciona molt bé, fas participar el públic i tots veuen molt clar que això passa, tens resposta per a tot sense contestar res.

En aquest muntatge resultava clau l'escenografia, la sala és petita però havia de servir per recrear un ambient i permetre canviar-vos alhora. Com ho vau resoldre?
La idea que teníem des de l'inici era fer un espectacle amb dos comediants que es planten a la plaça del poble i fan la funció per a tothom. Volíem que vingués tot tipus de públic i creiem que ho hem aconseguit. Ha sigut molt bonic veure que venia gent molt jove i gent gran. És una de les coses que m'ha fet més il·lusió, haver pogut arribar a diferents públics, sigui pel que diu la història o pel joc que hem creat. Volíem jugar amb pocs elements, però que ens solucionessin tot l'espai. Tenim un 'biombo' o paravent en català, que dirien les sàvies, i uns estris d'attrezzo. No podíem fer uns vestuaris molt complicats perquè cada dos per tres fem un personatge diferent. Vam decidir partir d'un element bàsic i agafar objectes molt característics de cada personatge. El Marc Udina ens ha fet un vestuari espectacular i molt pràctic, ens permet canviar-nos molt de pressa i ens ha funcionat molt bé. Ens vam trencar el cap per veure com en cada escena podíem fer canvis diferents jugant amb el paravent i els personatges. Cadascun entra d'una manera diferent, hi ha canvis diferents i sorprenents, això hem vist que suma, és una sorpresa i la gent continua enganxada. Crec que el que ha funcionat molt és l'experiment. Dos tipus que es foten davant del públic a intentar servir un clàssic de la millor manera possible, amb les paraules d'un clàssic, de la manera en què ho deia Molière i que suen la cansalada explicant aquella història. Tu pots estar una hora veient l'espectacle i passar-t'ho molt bé. Crec que el suflé de tot plegat ha sigut això. La sorpresa per a nosaltres va ser majúscula, veure que funcionava i que a la gent li agradava tant, per què? Crec que és la barreja de factors. La gent valora que estiguem tots dos allà fent-ho tot, el joc és senzill però efectiu, té un punt de màgic sense fer màgia. Ensenyes els trucs, la convenció teatral. Al públic li agrada i és bonic veure que valora aquells moments que normalment no viu en directe.

Sempre vau tenir clar que seríeu només vosaltres dos?
Teníem clar que era el nostre espectacle, volíem jugar i veure si érem capaços de dur a terme un clàssic. A poder ser, comèdia. Avui en dia, es fa poca comèdia de clàssics, la gent jove en queda allunyada. És un gènere molt estimat pel públic, però és poc reconegut. Nosaltres teníem ganes de fer-la amb tot l'amor i la serietat del món, però que fes gràcia. I jugar amb les paraules de Molière, que et transporten a un món molt seu. El títol de l'obra ja t'explica el que hi pots trobar. De fet, en el cartell hi ha unes lletres de neó, en una llibreria i nosaltres anem mig vestits de dona. Amb això ja volíem explicar que mantenia el tall clàssic, però que trencava amb el joc teatral. Érem uns nois fent un clàssic sense perdre'n l'essència, des del nostre joc teatral.

No us preocupava que el fet de transvestir-vos resultés estrany a l'espectador?
Ens feia molta por que la gent no ho pogués entendre. Vam tenir clar des de l'inici que no volíem fer un exercici de transvestisme, volíem explicar la història fent d'homes i de dones i de la manera que fos, qualsevol personatge portar-lo a l'extrem si calia, però dins de la història, fer-ho molt seriosament, és com funciona la comèdia. El que ens feia més por eren els canvis i que amb el joc, la gent pogués comprendre la història, que no es perdessin, que identifiquessin en cada moment a cada personatge. Per això vam treballar cadascun d'ells amb una característica i després, ja els vam anar desgranant per trobar-los l'ànima, però en l'àmbit del treball d'actor i, fins i tot, de la veu, encara que sense estripar. I ho vam acabar aconseguint. El que ens feia més il·lusió quan vam estrenar era veure com la gent captava tota la història i reconeixia els personatges en tot moment, no els confonia.

Quan heu trigat a preparar-ho?
Un mes d'assajos, molt poc. Aquest tipus d'espectacle et requereixen molt mentalment, era treball de creador, d'actor, vam estar assajant moltes hores, era la manera d'endinsar-nos completament en l'obra. Teníem al cap només l'espectacle. Ens hauria agradat dedicar-hi més temps, però hi vam arribar i amb les funcions, ja ho acabes de col·locar tot.

Interpreteu quatre personatges cadascun, parleu en català arcaic, no pareu de canviar-vos de perruca i de vestuari durant tota l'obra, com a actor, què és el que et resulta més dur?
És molt curiós perquè exigeix molt de tu, no pares mai, acabàvem cada dia esgotats, no només físicament sinó que gairebé et sua el cervell, però sens dubte, és un autèntic gust com a actor poder estar una hora entregat a l'espectacle. Ens exigia estar molt l'un amb l'altre. Només som dos, si falla l'un, falla l'altre, no ens podem rendir mai, l'essència som nosaltres, no hi ha una escenografia o música que ho salvi, estem despullats davant l'espectacle. Tenim un gran respecte cap al públic i els havíem de donar el màxim. Quan veus que el mecanisme funciona, que l'obra agrada, és fàcil que et confiïs, però ens exigíem estar a tope cada dia. Un actor treballa bé si l'altre treballa bé. Ens hem adonat que és un espectacle que podem fer enmig de la plaça d'un poble o en una sala, ens fa molta il·lusió, podem fer bolos on ens cridin. Tenim ganes d'explicar la història com a més gent millor.

Tria entrevista