Lluís Homar parla sobre Et diré sempre la veritat

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Un títol ambiciós: ens diràs sempre la veritat?
Un cop veus l’espectacle, queda molt clar que depèn on posis l’accent, la veritat serà una cosa o serà una altra. La voluntat de l’espectacle és fer una “conya”, la imatge de l’espectacle busca defugir la literalitat d’això. Explicarem la veritat que a nosaltres ens vagi bé a dalt de l’escenari, perquè juguem, ja que el teatre és un joc i fem servir les eines pròpies del teatre.

Tractes de fer un diàleg amb l’espectador?
Sí. Intento estar-hi molt a prop. Aquesta sala de gràcia té com a característica especial, que la relació espectador-actor és molt directa i a més és una sala que em conec, vaig pensar que era adient. Crec que aquest espectacle fet en un teatre gran i amb més distància, agafa una altra dimensió. La idea era donar la sensació d’intimitat.

Per què seleccioneu els personatges que seleccioneu i no d’altres?
La majoria dels personatges els he triat jo. No tinc una explicació lògica. Són aquells textos que m’han tocat d’una manera especial. No és que siguin més importants que altres personatges que he fet, sinó que són textos que han transcendit, textos que jo m’he portat a casa amb mi. Com dic a l’obra, jo he crescut amb el teatre i són textos que d’alguna manera m’han alimentat.

Aquest monòleg està ple de consells, molts d’ells podrien ser d’utilitat per als que pertanyen al gremi o comencen a formar part.
Sí, més que donar consells, jo crec que són comentaris sobre el que jo he viscut. Tots els que són de l’ofici reconeixen aquestes coses, es tracta de fer una mirada a la trajectòria i a la professió d’actor.

Segons el que ens expliques a l’espectacle el concepte de veritat per a l’actor té un sentit especial.
Sí, perquè la veritat en escena depèn de l’actor, de com ho fa i com ho diu. Hi ha un moment a on intento demostrar això: explico una narració que no és sap si és veritat o no. Al final dic que m’he inventat la història, perquè no m’importa si el que explico és veritat o no, sinó que sigui capaç de fer-ho creure o que l’espectador pensi que es veritat i es fiqui en la història. No estic explicant res i de cop i volta es crea tot un món de suggeriment, entrem dins del món lúdic del teatre.

El muntatge té una escenografia molt sòbria, jugueu amb pocs elements: una cadira, un plàtan, un io-io, un pintallabis i una titella. Els dos elements que em van confondre una mica van ser el io-io i el plàtan.
Aquestes són unes opcions fetes per l’autora, és una decisió de la Lluïsa (Cunillé). Nosaltres, a partir de que eren allà, hi vam jugar. Associem el plàtan a la idea de despullar-se, em tornen a tirar el plàtan a escena com si em tiressin un tomàquet, reconeixent que potser alguns personatges no els he fet prou bé. Altres moments, ens serveix per dir: la pell de plàtan no és res, però si algú la trepitja pot caure; jugar amb el fet de que una cosa que semblava buida és pot tornar important.
El io-io, en aquest sentit, si que pot semblar una cosa més arbitrària. En escena el faig servir perquè jo quan començava no sabia què fer amb les mans, necessitava una acció; aleshores agafo el io-io per tenir les mans ocupades.

És cert que ets admirador de la Niña Pastori?
Sí, m’agradava més al principi. La seva veu era com un diamant en brut, després ha anat evolucionat. M’atreia la seva veu d’ànima neta.
Dius que el teatre t’ha fet generós.
Sí. M’ha fet descobrir que una de les claus del sentit del teatre és, en la mida del possible, aconseguir ser generós. Encara que hi ha la imatge de l’actor com una persona que necessita exposar-se, rebre protagonisme i tenir un públic; en el fons, l’actor per naturalesa és tot el contrari.

T’ha ensenyat a ser millor persona?
Sí, sens dubte. Tinc la teoria que no és incompatible el teatre com a joc i el teatre que va més enllà de l’entreteniment. És a dir, entenc el teatre com a vehicle d’enriquiment humà. Jo busco aquest enriquiment en el teatre, és com algú que llegeix un llibre i l’hi ha marcat, per la seva trajectòria humana i professional. A mi això m’ha passat en el teatre, com espectador i com actor. Un actor quan està treballant pot deixar la “persona” a casa i “l’actor” pot anar a fer la funció. Però, a mi, m’agrada i em motiva el tipus d’actors que quan van a fer la funció també posen la “persona” al darrera.

Amb aquesta tècnica els resultats són més brillants?
És una actitud de l’actor enfront de la feina i enfront de la vida i a vegades no vol dir que els resultats siguin més brillants. Hi ha actors molt brillants que no tenen aquesta qualitat, però a mi m’agrada aquesta qualitat en els altres i m’agrada cultivar-la en mi.

Has dit que “el teatre ha estat una bonica manera de passejar-se per la vida”.
Sí. El teatre ha estat una manera de descobrir coses. El teatre m’ha donat experiències molt intenses i molt completes, un exemple seria aquest teatre de gràcia. Érem una cooperativa, un grup de disset persones tancats aquí gairebé les vint-i-quatre hores del dia. Teníem la consciència de tenir un objectiu compartit, com era la normalització del teatre en català. En aquells moments, això era una cosa revolucionària, perquè no existia el teatre en català a Barcelona, després de quaranta anys de dictadura.

Amb dinou anys ja ets un dels fundadors de la Societat Cooperativa Teatre Lliure.
Sí, jo era el més petit d’aquest grup. Als catorze anys ja tenia clar que em volia dedicar al teatre i als dinou em van oferir la proposta del Lliure. El teatre m’agradava molt i pensava que estaria molt bé poder-me dedicar a una cosa que m’omplia tant.

Trobes a faltar alguna cosa d’aquella època, en relació amb l’actual situació del teatre a Catalunya?
Sí, vivim un altre moment. El que passa que intento, en la mida del possible, no ser nostàlgic. Evidentment, hi ha moments millors que d’altres i, segurament, per moltes raons aquella època era millor que ara. Tot estava per fer, teníem tota la il•lusió del món, “teníem una gran dosi d’entusiasme en reserva” (com diu el Leonci); ens volíem menjar el món, estàvem motivats i predisposats a rebre coses noves. Ara estem tots com de tornada, però és el moment que tenim ara i aquestes són les coordenades en les que ens hem de moure.

Vas dir un cop que “el Lliure, com les persones quan creixen, ha conegut la seva part fosca; quan coneixes l’ombra pots créixer”. El Lliure ha conegut ja la seva ombra?
Sí, és una cosa que vaig dir perquè jo ho vaig experimentar en mi mateix. Crec que el Lliure ha passat per aquí també, ha conegut la seva part fosca. El que passa que ara mateix en el Lliure tinc la sensació de que s’ha acabat una etapa, un cicle. Llavors com a cada etapa, tinc la sensació de que alguna cosa s’ha perdut i que ara és un altre moment completament diferent, perquè les circumstàncies són diferents. Aquella època de teatre familiar va acabar, ara hi ha unes administracions que estan al darrera, que exigeixen uns resultats, per molta llibertat que hi hagi per fer els espectacles. S’ha de respondre a uns barems establerts.

Al monòleg menciones diversos cops el poder, és a dir, les administracions: us donen molts mals de cap?
El poder és complicat. És més fàcil quan tens un teatre petit, com aquest, però quan tens un teatre que val molts milions cada temporada i aquests milions els posen les administracions, llavors directament o indirectament demanen un cert vassallatge, perquè tu serveixis o responguis a unes expectatives. Deixa de ser el teu teatre per passar a ser el teatre de les administracions.

Aleshores tu prefereixes aquell teatre més familiar.
Sí, per això jo he deixat de formar part de la junta de govern del Lliure. Les coses van cap a on van, però jo intento anar cap el lloc on jo em sento més còmode: he creat una petita productora, aquest monòleg és l’inici d’intentar fer el que jo vull fer, amb la gent amb qui jo vull treballar al costat. Al mateix temps, intento no perdre aquesta connexió amb el teatre, perquè si no

Tria entrevista