Boris Rotenstein parla sobre Juliol del 36, Barcelona (La trampa)

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Aquest espectacle toca el tema de la Guerra Civil. Es sol pensar que aquest tema és un tòpic o un tema massa tractat.
Diuen que és el tema de sempre, però resulta que ningú parla damunt els escenaris sobre la Guerra Civil. Una cosa semblant va passar amb La cantatriu calva de Ionesco, tothom parlava del teatre de l’absurd, però resulta que no hi havia cap muntatge d’aquest autor en molts anys. Per això, em vaig veure en la obligació, com a creador, de fer dues versions: abans de fer la meva versió contemporània vaig voler explicar com s’havia representat aquesta obra durant quaranta anys. Vaig fer l’espectacle amb una primera part, com es solia representar tradicionalment i una segona part amb la meva versió i interpretació.

I en el cas d’aquest espectacle?
El mateix. Gràcies a Déu, al cinema ja ha aparegut el tema de la Guerra Civil, però em sorprèn que en teatre no hi hagi grans espectacles sobre aquest moment històric. Es pot dir que durant el període post franquista, només va aparèixer una obra teatral espanyola sobre la Guerra Civil: Ay, Carmela!, de Sanchis Sinisterra i res més.
Quan vaig llegir l’obra de Mercadié, em va atraure la seva objectivitat, perquè ell no va participar a aquesta guerra, perquè no defensa cap dels dos bàndols.

Però possiblement un autor espanyol podria parlar amb més propietat del tema
Sí, segur. Jo espero que algun autor espanyol em proposi una obra sobre aquest tema i jo estaré encantat. Però com no hi havia cap, jo vaig agafar allò que em va semblar una mirada telescòpica. Es parla sobre aspectes concrets d’una guerra civil - per mi, les guerres civils són les més terribles; s’enfronten ideologies germanes i es maten veïns i amics, gent coneguda -, m’interessa aquesta mirada “des de fora” d’aquesta guerra i al mateix temps és una mirada de la guerra en general.

Diu que ha buscat i no ha trobat obres de teatre que parlin de la Guerra Civil...
Bé, tampoc ho puc assegurar cent per cent, no he buscat exhaustivament.

...Tenia clar des del principi treballar amb el text de Mercadié?
No, aquesta obra va aparèixer per casualitat. Em va interessar i vaig decidir fer-la. En aquesta obra hi ha una posició que m’interessa, és la posició de la persona que està plorant per les víctimes de la guerra. És aquí on jo trobo un discurs completament contemporani.

Per què?
Avui jo estic plorant per les víctimes de l’onze de setembre, per víctimes estimades a Afganistan i Iraq. Jo estic contra la guerra, però no crido contra ella. La meva actitud és fer reflexionar a la gent que ha participat en una guerra o que poden arribar a participar-hi per la seva ràbia o per la seva vinculació amb determinades ideologies.

Què opina de les crítiques que s’han anat fent sobre l’espectacle?
En algunes crítiques se m’està acusant de no conèixer que va passar al juliol del 36 a Barcelona. Jo sóc molt conscient del que estic fent, sé el que volia i he intentat aconseguir-ho: jo convido a la profunda reflexió, de cap forma busco iniciar una guerra d’opinions. La meva intenció és convidar als espectadors a reflexionar sobre que va passar en aquesta ciutat en un determinat moment històric, però que pot passar en qualsevol altra lloc. L’espectador no ha de centrar el seu interès en el juliol del 36, sinó en què passa quan alguna cosa li provoca ràbia i a on aquesta ràbia el pot arribar a portar.

En aquest sentit, es podria dir que la mare és el personatge que millor sap controlar la seva ràbia, la més tolerant. Se’m fa molt paradoxal aquest personatge, em costa creure que una beata de l’època fos tan oberta als canvis.
La meva idea és que els personatges fossin contradictoris, perquè no volia personatges plans, havien d’evolucionar. Tots els personatges evolucionen en aquesta obra, sembla, al principi que tenen les seves idees molt clares, inalterables, poc a poc les aniran matisant.

He vist que es critica la interpretació del capellà.
No és una excusa, ell està criticant amb els seus motius i les seves causes, però en realidat per altres motius i altres causes. El dia de l’estrena va estar força accidentat, a causa del nervis i per raons internes del grup (no és fàcil fer una obra sobre la guerra, sense enfrontaments interns al grup). Jo valoro molt el treball d’aquest actor, ell va començar treballant amb una visió molt diferent del personatge i poc a poc va anar evolucionant, ha evolucionat molt i això és molt important en un actor. Jo crec que aquest actor ha donat molt de sí mateix. A l’estrena van haver-hi massa nervis, per això els crítics potser tenen raó en part del que han dit, però les crítiques van per altre camí. A mi se m’acusa de fer un teatre vell, un teatre d’altra època. Jo penso que la crítica que se’m fa és vella, una crítica que mira des del passat. Entrem en el tema de que la societat no ha parlat d’aquest problema quan això estava passant. Jo l’únic que faig en aquest espectacle és convidar a l’espectador.

Pensa que potser a una part de la societat li pot molestar que dos estrangers parlin de la Barcelona del 36?
No, no crec. Però sembla que inquieta.

Això no és dolent...
No, és molt bo i és la meva intenció. Ara mateix estic en una situació curiosa: porto aquí molts anys i tinc una bona relació amb els crítics: quan m’han valorat positivament un espectacle, el públic no acudeix i al contrari quan deixen malament un espectacle el públic sí acudeix.

M’està dient que quan més critiques rep de l’espectacle, més omple la sala?
No, no. Vull dir que és el primer cop que faig un espectacle per a un públic majoritari, perquè jo he passat molts anys fent un teatre estèticament i temàticament per a espectadors “avançats”, que tenen capacitat per a jutjar la qualitat de l’obra. En canvi, aquest espectacle està fet per a la majoria d’espectadors. També es fa al·lusió al caràcter mediterrani dels espectadors: no poden aguantar més de quaranta minuts veient una obra de teatre, la qual cosa em sembla una bestiesa.

Les opinions dels crítics insisteixen en les dues hores i trenta minuts que dura l’espectacle.
Jo vaig gairebé cada nit a veure l’espectacle i regna el silenci i l’interès a tota la sala, això és per a mi una satisfacció, una prova que em fa veure que hem trobat una forma de despertar l’interès del públic.

L’escenografia és original, em va sobtar el teló negre del principi amb una mena de tela de mosquitera al mig, a través de la qual veiem la interpretació de les actrius.
Hi ha coses que prefereixo no explicar o desvetllar. El subtítol de l’obra és La trampa, per això hem fet una escenografia com si fos una ratonera.

Aquest inici d’obra és impactant, però hi ha moments en que no es veuen les actrius, per què decideix fer això?
La meva intenció és que l’espectador decideixi per sí mateix per què això està fet així. Això està molt subratllat, vull que l’espectador es faci aquesta pregunta i ell mateix la respongui.

A l’escenografia apareix a un cantó la bandera espanyola i a l’altre la republicana.
Estic d’acord amb tota l’escenografia, tret de l’aparició de les banderes, jo volia que a totes dos bandes apareguessin les dues banderes.

Per què?
Perquè fet com està ara es una mica partidista, o una banda o una altra, no és aquesta la meva visió. Es pot dir que aquestes banderes són més decoratives, que significatives.

Tenieu clar que l’espectacle seria bilingüe?
Jo ho tenia claríssim. És molt important dir que cada llengua no pertany a una ideologia concreta; la llengua és el tresor de tot poble.

Em va cridar l’atenció que el personatge del capellà es passa tota l’obra parlant en castellà i acaba l’obra parlant en català.
I jo vull que aquest fet cridi l’atenció de l’espectador. Torno a repetir el mateix, vull que el públic pensi per què he fet això.

Quina ha estat la part més difícil d’aquest muntatge?
El més difícil va ser unir elements molt dispersos i de diferents nivells; és a dir conjugar la feina dels actor

Tria entrevista