Ferran Utzet parla sobre Sopa de pollastre amb ordi

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El director Ferran Utzet. foto: Marta Armengol

En el programa que mà dius que quan vas triar, ara fa un any, aquesta obra no sabies ben bé perquè...
Quan escullo una obra de teatre ha de complir diferents requisits que no sempre són fàcils de trobar. Primer, l'obra t'ha de produir un sacseig íntim, no estàs del tot segur de per què, però t'ha de provocar algun moviment. Després, has de detectar que interpel·la la societat, que dialoga bé amb el que tu perceps que està passant al teu entorn, al teu ecosistema proper, de ciutat, de país, de generació. I finalment, li ha d'interessar a la productora des d'un punt de vista comercial i d'encaix dins d'una idea de programació de temporada. Escollir els textos és de les parts més difícils de dirigir. A part, jo tenia el desig de fer una obra amb una dimensió política important. La situació al país no estava tan intensa com ara, però ho estava força abans de l'estiu. Em semblava interessant que això reverberés en l'obra i fins i tot, que tinguis alguna relació amb el comunisme. Havia trobat a faltar en les programacions dels teatres barcelonins obres on es parlés del comunisme. Finalment, les efemèrides i els aniversaris serveixen per ajudar a recuperar les coses. I la presència del comunisme en les obres de teatre a Catalunya havia sigut a través d'espectacles que havien vingut de fora. Jo n'havia vist un al Temporada Alta, Arde brillante en los bosques de la noche, de l'argentí Mariano Pensotti i després, Claudia, de La Conquesta del Pol Sud, també ho tocava.

A quina efemèride et refereixes?
Al centenari de la Revolució Russa. Sopa de pollastre amb ordi me la va recomanar el Llàtzer Garcia i reunia totes aquestes condicions. En un sentit íntim, em commovia el tema de la il·lusió i de la desesperació del Ronnie (Pol López) en veure que el món no és com l'havia somiat i que jo reconeixia com a pròpia. I aquest sentiment el podia vincular amb una certa decepció que sento en veure que el món del teatre no sempre funciona com penso que seria just que funcionés, amb una certa desil·lusió estructural. Al final, és molt anecdòtic en el muntatge, això és el que a mi em remou i el que detecto que remou al meu voltant és que la meva generació, jo en tinc 40, som els fills de la Transició i hi impera la sensació no tant de què ens hagin enganyat, però sí de què la construcció de la societat no ha complert les promeses tàcites que feia. I això és molt fàcil que es tradueixi en una desil·lusió o un desengany molt gran sobre com penses que ha de ser el món. A mi m'interessava molt això a escala col·lectiva, explorar la desil·lusió individual com a resposta al desengany. Jo sempre critico molt la paràlisi i ho faig quan veig que ve cap a mi. De cop, era una obra on aquestes preocupacions íntimes es posaven de manifest.

L'obra parla del desencís i la pèrdua dels ideals d'una família, encara que l'obra estigui situada a Londres a la primera meitat del segle XX hi trobem paral·lelismes amb la situació actual a Catalunya. Creus que ha arribat en el moment adequat?
A mi em va pertorbar molt això durant l'octubre. Jo estic a favor de la independència, vaig estar dormint en un col·legi electoral i de cop, tenia la sensació que fer aquesta obra era posar bastons a les rodes. Amb l'Oriol (Broggi) en vam parlar, ens semblava que era molt pessimista i aixafaguitarres fer aquesta obra, no tant perquè pogués condicionar o no, al final, arribes a 4.000 espectadors, però no deixes d'enviar un símbol, una lectura de la realitat, és el que fa l'art. I em va agafar molta neura en aquest sentit. Després, la mateixa obra m'ha reconfortat perquè em transmetia coratge, ganes de tirar endavant, superar les destrempades que hi ha hagut. I també la realitat catalana s'ha sortit de mare, és molt més complexa del que pot reproduir una obra escrita el 1958.

Tampoc no tenim perspectiva per explicar tota aquesta complexitat.
Però per a mi, és molt bonic que s'hagi produït això, la densitat d'aquest silenci. Tu vas a veure l'obra i de vegades, notes el silenci del record, és com si aparegués allà, a escena, perquè als personatges els pega la policia en una manifestació, el tipus de decepció que viuen és similar a la que flota en moltes tertúlies i converses en relació a la independència. El teatre també és interessant quan dialoga tan fortament amb el present immediat perquè en un moment de vertigen com el que hem viscut, on tot ha anat tan de pressa, vas a veure una funció, que és una experiència una mica més ritual i et permet reflexionar sobre tot això que et preocupa. I no només això, a la gent per a la qual això no és tan important també crec que en l'obra hi troba una lectura de desil·lusió ampla, no està gens dirigida. Però si tu et preguntes què ens passarà, sobre el 155, si hi ha futur o no, assistir al desànim dels personatges pot ser estimulant.

Dius que finalment, calia representar-la per saber que no caminem sols, que queda gent com la Sarah (Màrcia Cisteró), que manté els seus ideals malgrat tot...
I que cal cuidar-se. Ho hem reforçat amb la cançó You'll never walk alone, però el discurs de la Sarah és ben bé aquest, de cuidar i estimar la vida, ser actiu preferiblement a ser passiu i el peatge per ser actiu és acceptar que les coses no són com voldríem que fossin i que tenen contradiccions. L'obra també planteja un xoc generacional en el sentit que les preguntes que es planteja el Ronnie són legítimes de la seva generació i segurament la seva mare no és la persona més adient per respondre-les, ell ha de trobar les seves pròpies respostes, com tots hem d'anar trobant les nostres respostes, però des de l'amor a la vida i no des de la renúncia i l'abandonament.

Com la frase que li diu la Sarah al Ronnie, "si no et preocupes per les coses, et moriràs".
És commovedor perquè el fill està enfonsat en aquell moment.

Comentes que hi ha moments de l'obra que ens retornen a l'1 d'octubre, de fet, abans de la manifestació, els personatges s'insten a no ser violents ni atacar els policies, tot això estava en el text original?
L'obra comença exactament així, amb els personatges reunits abans de la contra manifestació per impedir l'accés al barri dels feixistes i en la qual la consigna és no enfrontar-s'hi violentament. És Wesker i és històric. I és un cas com el que va passar aquí l'1 d'octubre, tot i que aquí no va tenir continuïtat, però és un episodi d'empoderament del poble, el moviment feixista tenia un líder i el poble va decidir que no volien els feixistes allà, i el fet de fer barricades, tirar-los verdures podrides i aconseguir una victòria comna, com van ser les urnes aquí, crec que és dels sentiments més bonics que pot tenir col·lectivament l'ésser humà. És la idea d'empoderament, d'adonar-te que sí que es poden canviar les coses a través de la unió, la cooperació, i a més, en aquest cas és una cosa constructiva, una idea d'amor, de defensar uns valors, no és destrucció. Allà a Londres va ser molt fort perquè després va venir la Guerra Civil Espanyola i per a molts va ser una prolongació; no deixem passar els feixistes al nostre barri, no deixem passar els feixistes a Espanya. Molts anglesos se'n van anar a les Brigades Internacionals i després, va venir la Segona Guerra Mundial. La història del segle XX pot ser llegida en part com la història d'aquesta lluita. I amb tota la consegüent desil·lusió quan el canvi social va ser molt exitós, però la tendència de la societat va ser anar girant l'esquena a aquesta gent que havia combatut contra el feixisme. Això l'obra ho explica bé.

Cada personatge agafa un camí diferent quan s'allunya d'aquesta lluita.
I aquest sentiment aquí hi era, jo ho tinc molt present i el revivim des de la meva generació com el primer record col·lectiu políticament important. Era aquella sensació que no sabies si era eufòria, por, vertigen, emoció, però era una sensació d'empoderament i de presa de control, una cosa que el capitalisme no tolera gaire, permetre a la gent que pensi que té poder per canviar la societat. Amb això hi hem de lluitar molt, no tot és immutable, cal molta perseverança perquè les coses canviïn, i aquí estan lluites contra xacres com el masclisme i el racisme per provar-ho. . I encara queda molt a fer. I l'obra entronca amb aquest moment de pensar que podem canviar el món, però realment, arriba un moment en què o et concentres molt o el món et canvia a tu.

A què creus que fa referència aquesta sopa de pollastre amb ordi del títol?
Vam estar molt de temps plantejant-nos si podíem posar un altre títol perquè no em convencia gens. La Sarah al final de l'obra revela que en un moment complicat de la seva vida, on el marit va mig desaparèixer, ella estava embarassada i la seva filla tenia diftèria, es van salvar perquè una veïna els va donar menjar, sopa de pollastre amb ordi. Crec que és la solidaritat entre iguals, el principi comunista, la idea que per sobre de tot, has d'estimar les persones. Tot i que està escrita l'any 58, l'obra ja té una anticipació a l'hora de detectar que l'enfrontament entre capitalisme i comunisme, clarament guanyat pel primer, ha tingut com a conseqüència la hiperindividualització de la societat. No és que Wesker sigui un autor totalment posicionat, és una persona en crisi que escriu l'obra i explica la seva vivència, però deixa clar que té una nostàlgia pel moment en què si tu tenies un problema, el teu veí et podia salvar. Segurament, a Espanya això s'ha donat molt durant la crisi, les xarxes de solidaritat s'activen quan hi ha pobresa, però cada vegada també costen més d'activar.

Perquè no t'agradava el títol?
Quan li parlava a algú de l'obra em preguntava si era una comèdia. Fa pensar en Sopa de ganso. I creia que era erroni que no et conduís cap al gènere, però a la vegada t'hi vas acostumant i cada cop m'agrada més.

És l'obra més autobiogràfica d'Arnold Wesker, un autor que forma part dels angry young men, et sents identificat amb aquest grup?
No especialment. De fet, dels angry young men no m'agraden gaire, llevat d'ell. Els hi reconec un paper molt important com a baula d'una cadena, ells van ser els que van obrir la idea del realisme social, van començar a retratar joves de classe obrera molt enfadada amb el sistema. I aquesta obra de Wesker per a mi té un interès molt específic perquè intenta buscar històricament els motius, no ser només local, sinó intentar retrocedir i això la fa especial. L'evolució d'aquests autors és el cinema social anglès, que és una mica millor pel meu gust que les obres d'aquest col·lectiu, les pel·lícules de Ken Loach són una evolució d'això. La problemàtica local social és molt diferent ara que als anys 50 i és molt més interessant que et parlin de com està el capitalisme avui que no fa 60 anys. Veus les pel·lícules de llavors i són una mica naïf, o el capitalisme s'ha fet molt més pervers. En canvi, aquesta obra, com que poua en les arrels de la desil·lusió, crec que és més universal. Parla del cicle de la il·lusió i de la desil·lusió i del traspàs generacional d'aquesta il·lusió, els joves l'han d'agafar dels grans i transformar-la. Si això no es produeix bé, hi ha un problema. Ara fa temps que no es fan obres dels angry young men, tot i que d'autors anglesos se'n fan molt, crec que n'hi ha tants perquè tenen aquests fonaments. L'altre dia comptava la quantitat d'obres d'autors anglesos que hi ha aquesta temporada a Barcelona i són més de 10. No és anecdòtic, és el fruit d'una tradició i també d'una por dels programadors d'aquí a treballar amb autors locals. Però està clar que la dramatúrgia anglesa és molt sòlida i a cada dècada ha sabut apuntalar un nou pis de l'edifici. Nosaltres mai no gosem fer-ho, comencem un nou pis i el tirem a terra.

Quan comença l'obra, a escena veiem una cuina pràcticament despullada que es va omplint d'objectes al llarg del temps. Quina finalitat tenia aquest joc?
La veritat és que és una idea escènica que no és del tot planejada i de la qual no en tinc un control total. En un cert moment se'ns va acudir i ens va semblar que podia acompanyar bé el que estàvem explicant, però sense que nosaltres en tinguéssim un control absolut quant a la lectura, és una metàfora una mica oberta. No està encaminada, però tot l'equip tenim el convenciment de què pot explicar alguna cosa, pot ajudar a comprendre de manera més intuïtiva allò que està passant. Jo vaig partir abans de la idea de treballar la mímica, per exemple i tampoc no sabia exactament quina metàfora era, però em semblava interessant. I si vols fer un muntatge a quatre bandes en un espectacle realista, on guardes les coses? No pots posar armaris. Però se'm poden acudir moltes explicacions de per què és interessant; n'hi ha de més poètiques, com que el capitalisme substitueix les idees per objectes, i de més pragmàtiques, com la idea que envellir és acumular objectes, just em vaig mudar durant el procés dels assajos a un pis que era de la meva àvia i estava ple de coses i vaig tenir la consciència molt íntima de què en una vida un acumula molts llençols, molts gerros i molts pots de galetes. I que expliquen bé el pas del temps. I després, hi ha moltes altres explicacions que a mi no se m'han acudit, però segur que encaixaran perquè donen dinamisme a l'escenografia. Jo dono classes a un màster d'escenografia i sempre els dic als alumnes que és bo que les escenografies evolucionin amb l'obra.

I aquí has predicat amb l'exemple.
Vaig voler complir-ho.

L'obra transcorre al llarg de 20 anys, has apostat per no envellir els actors ni fer que físicament vagin semblant més grans. Trobaves que no era necessari per entendre'ls i seguir la seva evolució?
És curiós perquè aquesta temporada, a Barcelona hi ha tres obres en què es parla del pas del temps de manera molt clara; Les noies de Mossbank Road, Un cop l'any i aquesta. Em fa pensar que aquesta és una preocupació que està en l'aire i que comparteixo amb altres directors. Cada muntatge estableix les seves pròpies normes per explicar-ho i a mi, per nombre d'actors i per la rapidesa en les entrades i sortides i inclús, per una qüestió del meu propi gust, em va semblar que no calia, que era més interessant no treballar-ho, que tu t'adonessis que el que canvia són les idees. És una obra sobre com evolucionen les idees dels personatges a partir del que passa a l'exterior. Ahir era d'una manera i avui sóc d'un altre. Posar tot l'èmfasi en això. Al final sí que m'he permès alguna llicencia en el canvi de vestuari, però més per explicar el canvi d'idees que no l'edat.

Com en el cas del Monty (Ricard Farré).
I el del Ronnie, passa de vestir més bohemi, més lliure a més trist i més seriós. Finalment, la gent de teatre sabem a què estem jugant i el que proposem a l'espectador. Crec que el públic necessita que li proposem jocs als quals pugui accedir i que s'adoni que no pot trobar-los enlloc més que en el teatre. I això requereix una actitud molt sistemàtica de reflexió sobre la recepció i de com sorprendre'l, ser complex sense ser complicat, desafiar-lo a jugar i a participar amb tu. Explotar tot allò que té d'específic el teatre, que és molt. No perquè la competència sigui HBO i Netflix ens hem de desanimar, al contrari, ens ha d'exigir fer-ho millor.

Busques que l'espectador s'adoni que en el teatre pot trobar coses diferents de les que li proporcionen les sèries?
Les hi has de poder trobar. De vegades, feliçment les trobes. El teatre sempre està en crisi, però mai no morirà. Sempre es pot reinventar una mica més. Pot no ser igual a l'experiència de veure una sèrie en una tauleta.

Com passa sovint en els teus muntatges, aquí la música és molt present. Com vas triar-la?
És una fase que a mi m'agrada molt, és molt plaent buscar les músiques que intuïtivament associo a l'espectacle. Faig una playlist a Spotify sense gaire filtre, després li passo al dissenyador de so, que em proposa cançons noves i jo en vaig afegint d'altres.

El Ronnie té dos moments relacionats amb la música, la direcció d'una simfonia de Beethoven i la interpretació del Time Is On my Side, dels The Rolling Stones, hi ha algun lligam entre els dos?
Jo trobava interessant que el personatge del Pol, que és qui acusa més el pas del temps perquè és un nen al principi, un adolescent després i un jove al final, tingués un paper actiu a l'hora d'orquestrar aquest pas del temps, una mena de mestre de cerimònies. I el Pol és un actor amb una gran capacitat per fer-ho bé tot. Respon a una necessitat que el públic segueixi el pas del temps a través d'ell, que és qui més canvia. Amb Beethoven expliques els somnis de grandesa que té i amb Time is On My Side expliques la idea de l'adolescent enfadat amb la família que es tanca a l'habitació, cantant i plorant i acaba marxant de casa.

El cartell de l'obra mostra una persona amb el cap ple de llambordes, quina idea hi ha al darrere?
El cartell l'hem fet amb una dissenyadora, l'Andrea Gusi, que treballa en col·laboració amb un artista gràfic, l'Albert Cano. El que els va inspirar és aquesta persona que a dins del cap hi té les llambordes, un símbol de la revolta, reivindicant el desig de canvi com una cosa intrínsecament humana i aquestes ganes de revoltar-se per transformar el món com una tendència que si s'amaga, condueix a la frustració. L'ésser humà necessita avançar. La imatge és una persona molt polititzada. A mi m'agrada molt, és molt inquietant i impactant alhora.




Tria entrevista