Marc Ribera i Joana Mora parla sobre Masticar hielo

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Marc Ribera i Joana Mora han posat en escena

Has fet una adaptació lliure de 'Qui té por de Virginia Woolf?', dius que vas triar-la perquè t'interessava parlar sobre el patiment humà. M'ho expliques?
Marc Ribera: Jo no sóc director, faig de director, és molt diferent. Jo sóc actor i sempre agafo els personatges des de la pena i el dolor. També sóc psicòleg i el patiment humà és una cosa que m'interessa moltíssim. No el dolor, sinó el patiment, els bucles en què entrem els éssers humans o en aquest cas, les dinàmiques de la parella en què estan patint tota l'estona i no surten d'allà. El dolor es converteix en patiment quan tornes a caure en la mateixa pedra, quan no ho pots evitar.

Vas agafar del text d'Edward Albee tot el que t'interessava per construir la teva versió.
M.R.: El Roberto Romei em va dir que no havia fet una versió, sinó una inspiració. Una versió és una adaptació, jo m'he inspirat, he agafat el material i he escrit una altra cosa, només hi ha dues frases que coincideixin, em semblaven molt boniques i volia que aparegués Albee d'alguna manera en aquesta obra.

Quines són?
M.R.: "En la fiesta de papá he mirado a hombres, hombres jóvenes que seguro que llegarán a ser alguna cosa y te he buscado con la mirada y no estabas. Y me ha dado igual que siguieras dando la brasa". I també "¡no te acerques a mí, hijo de puta!". És interessant perquè li diu la Marta (Mar Pawlowsky) al Jorge (Eric Balbàs), ell sempre utilitza la força i a ella només li cal una frase per deixar-lo petrificat.

També t'interessava parlar de la frontera entre veritat i mentida.
M.R.: Albee va fer una cosa brillant, plantejar què és veritat i què és mentida i com a actor, aquell mateix ritual que està passant al teatre, és veritat o mentida? On és la veritat i la mentida dramatúrgicament i on és la veritat i la mentida actoralment? I passa tot alhora, és molt 'guai'. El fill existeix o no? L'actor ho està fent de veritat o no? Quan un nen juga, no li pots dir que allò és mentida, el joc és veritat i quan es converteix en veritat apareix el dogma. Hi ha un compromís tan gran en Albee i en els actors amb la mentida que allò es converteix en veritat.

Estàs parlant del que ell crea?
M.R.: Del que ell crea i del que els actors representen.
Joana Mora: És una mentida dins d'una obra de teatre que en si és una mentida.
M.R.: Sembla veritat, però digues-li a un actor que és mentida, per tot arreu hi ha mentida i veritat. A l'escenari estem rodejats de quadres d'art contemporani que molts són mentida, no commouen res i d'altres són excel·lents. És tot mentida i tot veritat, on està la diferència? Cadascú que ho jutgi.

En el cartell de l'obra parleu de 'versió 'canyera'' de Qui té por de Virginia Woolf?. No era prou 'canyera' l'original?
M.R.: Albee era molt 'canyero', però la versió que es fa normalment als teatres, com la que va fer el (Daniel) Veronese, que és estupenda i en la que em vaig inspirar molt, està retalladíssima, l'obra original dura tres hores. Jo l'he fet molt més curta. És 'canyera' també en aquest sentit. El Sergi Pompermayer em va dir que he agafat l'obra i l'he concentrat, com si fos un suavitzant. També perquè no tinc eines de dramaturg, ni ganes, Albee obre moltes trames i jo m'he centrat en poques.

Una altra qüestió que t'interessava era la diferència entre el que és ordinari i provocador, amb aquesta obra clarament heu aconseguit provocar...
M.R.: M'agraden molt les diferències entre paraules; veritat i mentida, ordinari i provocador. Ordinari ve d'ordre, és una cosa massa normal quan es diu despectivament i provocador incita a fer alguna cosa. I la filosofia d'El Eje és aquesta i en aquesta obra especialment, és extraprovocadora. Però no en el sentit de provocar una agressivitat en l'altre sinó en el sentit de commoure'l, provocar emocions, és molt diferent. En les nostres obres, la gent riu, plora, en algunes funcions han ballat a la butaca.
J.M.: Es tracta de provocar una reacció.
M.R.: Evocar alguna cosa, no m'interessa empipar per empipar.

Però el cartell on es mostra un cul no busca generar emocions, sinó que la gent s'hi fixi.
M.R.: També hi ha una qüestió de màrqueting i ho reconec perfectament. És una imatge que jo tenia claríssima i em semblava molt bonica.
J.M.: És provocadora, però no més enllà de la imatge en si, és una provocació de cartell, estètica.

Facebook van tancar la pàgina del teatre per considerar aquest contingut pornogràfic.
M.R.: Però es contradeia amb la seva normativa, diu que poden haver-hi culs si estan en un context de ficció i és el cas. No sé com s'atreveixen a censurar una foto d'una pàgina d'un teatre. Tu busques 'culos perfectos' a Facebook i hi ha vuit pàgines! Però com són dones cosificades, passa, perquè tenen molts seguidors.
J.M.: De la mateixa manera, també hi va haver polèmiques perquè es van pixelar grans obres d'art on apareixien nus, i això és no ensenyar l'obra d'art en si, és absurd. O quan en el Renaixement es van començar a posar fulles a retrats nus d'Adam i Eva.
M.R.: Més enllà d'això, crec que la censura el que fa és promoure la pornografia, veure un cul pixelat per a mi és més pornogràfic que veure un cul. Quan deixi d'haver-hi censura no hi haurà tant d' auge del porno. Censurar és tapar, l'erotisme és diferent, insinua. El punt pornogràfic té un impacte molt gran. Hi ha un escriptor que diu que si tapéssim els arbres, la gent es masturbaria mirant-los.

També has dit sobre això que en el fons, hi ha més pornografia dalt de l'escenari que en el cartell.
M.R.: Pornografia emocional. Pel mateix motiu de la censura. Els homes especialment estem molt reprimits emocionalment. Si tu i jo estem en un bar i tu et poses a plorar o m'hi poso jo, em miraran més a mi perquè sóc un home. Les dones, a part de ser més intel·ligents en la majoria dels casos, teniu més llicències emocionals. La pornografia emocional és destapar tots aquests tabús. És porno perquè ens està prohibit ensenyar les emocions, i els personatges no insinuen emocions sinó que les ensenyen i estan al límit tota l'estona.

Parlant de provocació i pornografia, a l'obra hi ha una fel·lació en directe...
M.R.: No és el primer cop que hi ha sexe oral en aquesta companyia. Vam fer una obra, Dani and the Deep Blue Sea, on també hi havia sexe explícit i allà sí que era performatiu perquè era de veritat, es feia en pisos, era com un microteatre però d'una hora i mitja. Allò va ser un gran rebombori. Aquí no és real, però és una imatge molt forta.

I això?
M.R.: Per a mi, forma part de la vida. És la provocació constant de la Marta cap al Jorge i arriben a uns límits exagerats, però forma part de la vida.
J.M.: En aquesta escena, no es fa servir com a eina sexual, forma part de les putades que es fan mútuament. La fel·lació no és el quid de la qüestió, sinó la provocació que això genera en la tercera persona que està a escena.

Més per provocar que per plaer?
M.R.: Però a ella li agrada. A la Marta li agrada el Nick (Jordi Samper) des del primer moment, li agrada i l'utilitza, no ho fa a contracor. Amb això vaig tenir molts problemes i m'ho vaig pensar molt, ella ho vol fer i ho aprofita per fotre al Jorge, però no és un acte desagradable per a ella.

Has comentat que la censura del cartell a Facebook al final us ha jugat a favor...
M.R.: Sí, però amb molta pena. Jo em vaig sentir culpable per haver ficat una imatge així i per haver deixat altres companyies que estaven programades a l'estacada. No se'ls podia promocionar com es mereixen. Però per la part d'empresari i companyia, ens va anar molt bé. Lamentablement bé. Al final, van tornar a obrir la pàgina i estem venent entrades.

D'on surt el títol de Masticar hielo?
M.R.: Ho vaig tenir molt clar per diferents raons. Si vols aigua en aquella casa, l'única cosa que pots fer és mastegar gel. A més, resulta desagradable. El gel pot tallar, el líquid s'adapta a tot, però concentrat en estat sòlid, ja no s'adapta. Aquí podem enllaçar amb Zygmunt Bauman, l'amor líquid i la societat líquida que s'adapta a tot i que se'n va, si tiro un got d'aigua a sobre de la taula, cau, es perd, però allà està tot compactat, menys l'alcohol, que flueix.

Has canviat el món universitari del text d'Albee pel món de l'art. Per quin motiu?
M.R.: A mi em fa molta ràbia l'art contemporani, no és que no apreciï certs artistes, però avui en dia tot es considera art. Jo faig una foto del tallat que m'estic prenent i ja es considera art. I en aquesta mentida que viuen els personatges constantment m'interessava molt afegir-hi l'art contemporani. Tal com parla i com vesteix la Marta, dubto que li agradi gaire l'art contemporani, encara que en sigui una experta. En canvi, a la Nuna (Maria Hernández) se la veu molt, és una 'bienqueda' tota l'estona.
J.M.: A mesura que hem anat preparant l'obra, ens hem anat adonant que el món de l'art contemporani viu envoltat d'un discurs i d'una mentida que es pot metaforitzar molt bé en les relacions que tenen els personatges entre ells. Són una mentida sobre una mentida. I dóna una dimensió a l'escenografia que enllaça molt bé amb l'argument de l'obra. A més, la selecció de peces que hem fet dona molta canya a l'escenari.
M.R.: Es pot veure l'exposició a l'escenari abans de començar i molta gent que puja, tria els quadres que li agraden i els que no.

I coincideixen?
M.R.: No. És el que té l'art contemporani, va a gustos. La crítica d'art Avelina Lésper diu que l'art contemporani vàlid és aquell que no necessita explicació. Mentre que normalment, ve acompanyat d'una explicació d'un quadre blanc amb un punt blau perquè allò no hi ha qui ho entengui.
J.M.: O s'acompanya d'una explicació completament críptica que fa que o bé et trobis amb una barrera o si tens la capacitat, sentis que formes part d'una elit que entén una cosa que els altres no. Això també passa en el teatre moltes vegades. Començant pel preu, que no és accessible per a tothom, i a més, de vegades et presenten un producte críptic. Crec que l'esperit d'El Eje és arribar a tothom, el que hi ha és el que es presenta. Per això l'art contemporani és una metàfora perfecta de la mentida que rodeja els personatges de l'obra. Per a les pintures, hem jugat amb artistes professionals i amb d'altres que no i els hem barrejat. Vam contactar amb escoles de pintura de la ciutat i ens van cedir algunes obres. Em sembla molt interessant barrejar un quadre d'un artista consagrat amb l'obra d'un senyor que està fent un curs en un centre cívic. És com una espècie d'exposició col·lectiva de crítica d'art contemporani. Ets capaç de distingir les peces professionals de les que no ho són?

Com se us va acudir aquesta idea de convertir l'escenografia en una exposició d'art?
M.R.: Jo només vaig tenir clara l'escenografia, volia quadres penjant de dalt a baix. La Joana, com a experta en el tema, i l'escenògraf (Sergi Cerdan Aguado) van fer realitat la meva idea. Les parets sembla que siguin transparents, de vidre, hi ha forats entremig i s'hi veuen els actors quan no estan a escena. Això també és una metàfora de què els límits d'aquella casa no estan clars i es poden traspassar. Les poques barreres sòlides que hi ha són mentida, són art contemporani. Viuen rodejats de mentida.
J.M.: Recordo que la premissa que ens vas donar al principi era que et venia a la ment la pel·lícula de Lars Von Trier, Dogville, on en comptes d'un escenari hi ha unes marques a terra on diu 'casa de no sé qui', 'armari' i tot i que l'escena succeeix en un espai, pots veure el que està passant en un altre. Jugar a fer parets transparents on els límits no queden clars ens va semblar molt divertit.

Perquè has escrit l'obra en castellà?
El castellà té una música molt més contundent que el català; "comemierda" sona molt diferent a "capsigrany".

Els insults sonen millor en castellà?
Més durs, més contundents. Em va sortir així i vaig seguir així. I també estem encantats amb el panorama teatral de Catalunya, però no surten bolos i volem anar a Madrid i a Buenos Aires, que allà sí que ens esperen.

Has parlat de la implicació dels actors, com has treballat aquest alt nivell d'intensitat emocional amb ells?
Ells coneixen molt bé com treballo jo com a actor. Normalment em criden per anar a tope, amb papers molt estripats, còmics o dramàtics però donant el màxim, i ells m'entenien molt fàcilment. No vaig donar-los cap antecedent psicològic, no és una obra psicologista, jo deia a les actrius 'aquí plores', elles em demanaven explicacions i jo no els hi donava. I ara les estan trobant. Crec que l'emoció és il·lògica, no té sentit, jo puc estar content i de cop i volta, enfadat i de sobte, excitat. I això no té una lògica. O se'm pot morir un familiar i posar-me a riure al tanatori. Els sentiments són més lògics.

L'emoció pot tenir una explicació, però no una lògica...
M.R.: Exacte, són aleatòries. Sense ser una bogeria com a persones sanes, però són força aleatòries. La meva premissa era que anessin a salts.
J.M.: I és molt interessant treballar al revés, de l'emoció cap a la raó. El resultat és molt diferent.
M.R.: És com la vida, jo sóc pacient de psicoanàlisi des de fa molts anys i hi vaig per intentar entendre les meves emocions, però no al revés. Al teatre ens posem molt seriosos: la Julieta està enamorada, sí, però també està 'catxonda', enfadada, contenta i té por.

Aquest interès pel patiment humà està en sintonia amb els teus estudis de psicologia i psicoanàlisi. Creus que el treball d'actor és una via per aprofundir en el comportament humà?
M.R.: Sense dubte. Una cosa m'ha ajudat en l'altra i viceversa. Per a mi és exactament el mateix. No exercir com a psicòleg, que no ho he fet ni vull fer-ho de moment, però per a mi és el mateix estudiar la psique humana que pujar dalt d'un escenari perquè estàs imitant la vida, no estàs imitant el teatre, això molts actors ho confonen. Com a actor, has d'observar la vida i imitar-la, però no racionalitzar-ho tot. Si vull trobar explicacions, ja ho parlaré amb la meva psicoanalista, però això que em passa, plasmem-ho, si em passa a mi, us passa a vosaltres i a tots. No arribem a cap conclusió, és el que m'agrada d'Albee. No decidim si existeix el fill o no. Tu mateix, si vols pensar una cosa, és vàlida i si en vols pensar una altra, també.

Al final, Albee no conclou ni moralitza...
M.R.: No conclou. És el que hi ha. I quan em deixa la meva parella, quedo amb els meus amics per intentar entendre-ho i cadascú em dóna la seva opinió, però ningú no té la veritat absoluta. En canvi, pugem a l'escenari a intentar buscar solucions. Molts actors et demanen el perquè de les seves emocions i jo no ho sé, fa tres anys que em faig psicoanàlisi i encara no he descobert moltes coses.
J.M.: El teatre i la psicoanàlisi com a estudi de la condició humana ajuden a fer que en obres de teatre com aquestes l'espectador se senti identificat, que no s'acomodi a la butaca i es distanciï. A Masticar hielo et passa que de cop i volta, un detall, un comentari, una reacció, et recorda que un dia li vas armar un cacau al teu xicot per una bajanada. T'arriba perquè trenquem aquesta barrera, estàs treballant sobre la vida i no sobre una ficció.












Tria entrevista