Clàudia Cedó parla sobre Una gossa en un descampat

Entrevista realitzada per Marta Armengol

La dramaturga Clàudia Cedó.


A Una gossa en un descampat parteixes d'una situació personal. Com et vas adonar que volies explicar la teva història en una obra de teatre?
El setembre de 2017 jo estava embarassada de cinc mesos i vaig perdre el meu fill. Aquest any era la dramaturga resident a la Beckett i havia d'escriure un projecte que havia presentat, però com que el 22 de setembre vaig perdre el bebè que portava a dins, de sobte tot el dia estava pensant en això i li vaig demanar al Toni Casares què li semblava si escrivia sobre això perquè era el que necessitava en aquell moment.

Senties que en aquell moment havies de parlar de què t'estava passant?
Més que res, que l'altre tema que havia proposat em queia tan lluny i aquest era tan real, que pensava que seria molt valuós si m'atrevia a fer-ho. Em van dir que sí, que podia escriure del que volgués, que és una cosa que vaig agrair molt perquè normalment els autors presentem un guió i te l'accepten o no, però que et diguin que confien en tu abans és un luxe. És molt d'agrair i significa creure en l'autoria realment perquè fa que neixin coses des de les entranyes.

I vas tirar endavant amb la història...
Al primer moment l'escriptura va sortir de manera instintiva, a mà, en una llibreta i després vaig fer la feina d'agafar tot allò i convertir-ho en una obra de teatre. Vaig fer dramatúrgia, vaig ordenar i vaig començar a passar-m'ho bé agafant aquella matèria primera.

Dius que el tema de l'obra, més enllà del problema personal, és el de trobar sentit als cops que rebem, a les tragèdies que patim.
Jo crec que l'obra parla de la mort perinatal, però va de trobar sentit a les coses que aparentment no en tenen. Trobar bellesa a aquelles experiències de la vida que són dures, per les quals hem de passar sí o si, tots tenim el nostre descampat. El meu és aquest, però el teu pot ser-ne un altre. Per a una persona pot ser la mort del seu pare, per a una altra, una separació, coses dures per les quals has de passar, no tens altre remei i no és que siguis un heroi quan passes per elles, senzillament, fas el que pots. I si intentes viure-les amb intensitat, en pots aprendre alguna cosa sempre. Això és del que parla l'obra i jo penso que té un to optimista en aquest sentit. I llum. Jo ho crec de veritat. Penso que hi ha bellesa en els llocs més obscurs. A mi em va passar. Quan vaig veure el meu fill, vaig sentir alguna cosa molt bonica que no puc explicar, molt dur, molt dur, però alhora és un moment que recordaré tota la meva vida, d'una intensitat molt gran. O el part. Això és la vida també.

En un moment de l'obra, el personatge de la Júlia diu que la por és 'l'aura de misteri que envolta una experiència que encara no has viscut'. També has volgut parlar de com ens enfrontem a aquestes pors?
A mi em va passar que quan vaig arribar a l'hospital, em van dir que perdia el bebè, que estava de cinc mesos i que allò no seria una regla gran, sinó que l'havia de parir, a mi em van venir moltíssimes pors. És com un terror, penses que no podràs passar per aquí, i les pors van molt relacionades amb què tu no has sentit mai cap història relacionada amb això. Jo no sabia que als cinc mesos havia de parir, això està relacionat amb el fet que no se'n parla. Si en parlem més, si trenquem aquest tabú i ho naturalitzem farà que hi hagi noies que si arriben a això, ho hagin vist. Igual que fa 10 anys era un tabú el càncer de mama i en canvi, ara, si et toca viure-ho ja saps quins passos cal fer, saps que hi ha perruqueries especialitzades on et rapen i et posen la perruca. Tot evoluciona. Aquest és un tabú que hem de trencar encara. I això d'afrontar les pors és un tema individual, però també social. I està relacionat amb això, que és un tema tabú.

A tu t'hauria ajudat conèixer altres experiències de mort perinatal?
A mi sí. M'hauria agradat haver-ho sentit. Per exemple, la meva iaia va perdre un fill i jo no en sabia res. I si la tingués aquí viva, li preguntaria. Crec que és bo parlar-ne. També tinc la faceta de psicòloga i penso que és bo afrontar pors. Si pots. Cadascú ho passa tot com pot, però en aquell moment, a mi la psicòloga em va recomanar veure'l, és posar una mica de llum en aquesta foscor.

A l'obra també mostres aquest teatre dins del teatre, has volgut fer-li un homenatge?
Per a mi, és un homenatge al teatre. L'obra passa a l'hospital i al teatre on treballa la parella de la Júlia. En paral·lel vas veient la història de la parella que perd el fill i a una companyia que està a punt d'estrenar i que estan intentant trobar sentit a les seves vides. El director explica que ell fa teatre perquè per a ell la vida no té sentit però en canvi, en el teatre les coses estan ordenades i sí que en tenen. I això ho parla el text, però l'obra a mi m'ha servit per trobar més sentit a allò que em va passar. El fet d'escriure m'ha anat bé per ordenar-me les idees i m'he obligat a fer que la protagonista aprengués alguna cosa, sortís una mica més sàvia d'aquest descampat i jo, de retruc, també he après. L'obra ha fet per mi el que es diu dins de l'obra.

També defenses el valor del teatre com a eina per expressar i compartir el dolor dels altres...
Per a mi, veure la Vicky Luengo i la Maria Rodríguez interpretant allò que jo vaig viure és tant de sanador, és com una mena d'alliberament. Ho diu a l'obra, 'el dolor baixa pels teus peus, puja per les cames de les infermeres', a l'obra també hi ha un gran homenatge al personal hospitalari que està allà quan et passa alguna cosa, i segueix; 'puja per les cames de les actrius que interpreten el dolor dels altres i per les cames del públic que plora el dolor dels altres'. És aquesta cosa comunitària que té el teatre, i en aquest cas, molt de dones, penso que m'agafo aquí per salvar-me d'aquest descampat, m'hi he agafat molt. I de fet, tinc un projecte que es diu Escenaris Especials, porto 12 anys fent teatre amb persones amb risc d'exclusió social, amb diversitat funcional o que estan superant una drogoaddicció i dient que el teatre era terapèutic, però realment, ara ho he entès.

Com se t'acut la idea de desdoblar la protagonista en dos personatges?
Vaig veure que la història necessitava un conflicte, però no era de parella perquè nosaltres no vam tenir cap conflicte, sinó que era en la mateixa protagonista. I necessitava que fossin dues perquè poguessin dialogar i per poder posar forma a les pors, al sentiment de culpa, a aquesta veueta interna optimista que et diu que tiris endavant. Jo em vaig dividir, una part de mi em deia 'assumeix que això està anant malament' i l'altra em deia 'no et rendeixis'. I aquest diàleg el van fent elles dues. I el Sergi Belbel ha dirigit l'espectacle, per a mi, de forma magistral. Jo el veig pujat, és el que jo tenia al cap, m'emociona cada vegada que el veig. És un muntatge molt poderós, surto forta cada vegada que el veig. No tinc la sensació de veure quan he patit, surto una mica més empoderada.

És doblement terapèutic per a tu, doncs...
Sí. M'agrada molt. Per a mi, ha fet un muntatge d'una gran intimitat i d'una plaça de toros al mateix temps, tinc aquesta sensació.

Vas proposar tu que el Sergi el dirigís?
Jo vaig dir que no el volia dirigir, no m'hi veia en cor. Primera, pensava que a la peça li aniria bé distància i segona, per la meva salut. La Beckett em va proposar el Sergi i jo menfilava per les parets de l'emoció. Jo he après un piló amb ell. I la idea que les dues actrius s'aprenguin els dos papers i els vagin intercanviant cada dia és del Sergi. És molt 'xulo' perquè tenen energies molt diferents i connecten amb el personatge des de llocs diferents i és preciós perquè t'adones que cada dona viuria aquesta experiència d'una manera diferent. I simbòlicament, també és que totes podem ser la Júlia.

D'on surt la imatge del descampat i de la gossa?
En aquesta primera escriptura més intestinal era el concepte que més es repetia, el que més sortia a la llibreta. Jo intentava explicar com m'havia sentit i vaig tenir una sensació com d'abandó, com d'estar perduda, com una gossa en un descampat. Sortia moltes vegades el tema del descampat i el tema de l'animalitat també m'agradava molt que hi fos.

Ja has comentat que, tot i ser la primera obra teva que no dirigeixes, estàs satisfeta amb el resultat final.
Tinc la sensació com quan veus un bon final d'una bona pel·lícula, en què no te l'esperaves, però saps que no podia acabar d'una altra manera. Em sorprèn i, alhora, penso que havia de ser així.





Tria entrevista