Òscar Molina parla sobre Jocs d'Escena

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Bé, espero que tu no tinguis la mateixa opinió que l’Hortense sobre els periodistes...
No, en absolut, jo penso que la premsa ens ajuda molt.

Aquest autor no és molt conegut a Barcelona.
Aquí no és molt conegut, però és una llàstima, al seu país d’origen ha guanyat diversos premis de teatre, és un autor amb una sòlida trajectòria teatral, penso que és una bona oportunitat per que aquells qui no el coneguin comencin a fer-ho, a més Jocs d’escena és guanyadora del Premi Molière 2003.

Què és el que fa que un autor sigui més conegut que altre?
No sempre vol dir que el text sigui millor que altre, depèn de molts factors. Per exemple, fa anys treballar amb un text de la Yasmina Reza (autora d’Art) no era difícil, avui resulta molt costós treballar amb qualsevol text d’aquesta autora. És imprescindible el reconeixement del públic, però també és molt important que els diferents professionals del teatre es fixin i s’interessin per un text determinat, l’èxit vindrà més tard o no. La clau de l’èxit suposo que es troba en la mateixa obra.

En el cas de Jocs d’escena, què et va interessar del text?
D’aquesta obra m’agradava aquest joc del teatre, una dramaturga i directora tancada amb l’actriu que haurà de fer realitat el seu projecte, m’interessava el procés de gestació d’una obra de teatre, aquest partir de zero, tenint només la base del text i unes quantes idees esbossades al cap.

L’escenografia no implicava grans dificultats.
Estan assajant l’obra. Això m’ajudava també a no veure’m obligat a comptar amb un gran pressupost, podia treballar amb una escenografia senzilla: quatre elements desordenats, les butaques, caixes... que ens ha cedit el TNC.

... D’aquí els agraïments al Teatre Nacional de Catalunya que citeu al programa de mà.
Decidiu dibuixar el pati de butaques.

Vaig pensar que la presència del pati de butaques era important i jugo amb la distribució d’aquest teatre, ja que l’escenari queda al centre dels espectadors, ells veuen l’obra asseguts a les seves butaques com si estiguessin espiant a aquestes dues professionals entre bambolines, com si es tractés d’un teatre a l’italiana.

En aquesta obra la tensió entre aquestes dues dones va en augment.
Sí, en un principi elles intenten adaptar-se mútuament, perquè tenen una finalitat comuna: fer l’obra, però són dues persones molt diferents i amb una trajectòria professional diversa.

“La necessito, per tant m’adapto”
Sí, és una frase que es repeteix diferents cops, però al final la diplomàcia, no les permet treballar, han d’explotar i ser autènticament sinceres, perquè l’obra comenci a funcionar.

Fins a quin punt pot ser aquesta tensió real, per exemple, en aquest muntatge, tant costa posar-se d’acord a l’hora de treballar?
Nosaltres no hem tingut problemes de comprensió, però sí hi ha hagut molts dubtes o fragilitats físiques de les actrius. A mi m’agrada treballar mitjançant el diàleg, penso que és important, exposar tots els dubtes i problemes sobre la taula, fer una revisió i lectura prèvia del text, després tot ha de fluir.

Com actor i director que ets creus que és bo que un actor opini sobre la seva visió de l’obra?
Crec que és molt bo que l’actor opini, però sobretot l’actor ha de buscar el perfil del seu personatge, treballar sobre el seu personatge i tot el que li envolta, la visió global i totalitzada l’ha de tenir sens dubte el director, és la seva tasca, ell és qui veu l’obra des de fora, massa opinions podrien entorpir el muntatge, la visió de l’obra és cosa del director.

Què et motiva més, treballar com actor o com director?
El treball en solitari de la creació d’un personatge per part de l’actor és molt interessat, però a mi em motiva molt més aquesta visió global de la que parlàvem. Jo no penso que hagis d’haver actuat molt per ser un bon director o ser un molt bon actor per poder dirigir; en la meva opinió, això de dirigir es porta dins, és un interès que sempre he desenvolupat. Ja quan estudiava i ens dividien en grups sempre hi havia tres o quatre que prenien la iniciativa de dirigir cada grup, la resta no en tenien cap interès en dirigir.

Tu eres un d’aquests tres o quatre.
Sí, estudiant teatre ja vaig apreciar el meu interès per la direcció i alguns professors també ho van observar, em van recomanar que treballés la meva part actoral, però que no abandonés la direcció.

Tria entrevista