Paco Mir parla sobre Coneixes en Prosineckty?

Entrevista realitzada per Christian Machio

Coneixes en Prosineckty és un espectacle obert, dinàmic, centrípetament excèntric, evidentment, des del minimalisme?
Je, je, je... aquesta frase la fem servir al començament de l’obra per definir el text que assaja una companyia: Rius de Carbó, d’un autor polonès que ningú coneix, Prosineckty. En realitat és una frase per dir molta cosa sense dir res. Només per provocar el riure... realment aquesta definició no té gaire sentit, però la intenció és aconseguir el to de comèdia.

És necessari un mínim d’experiència teatral per escriure aquesta obra?
El més fàcil és parlar del que saps. Si volgués parlar de la Boqueria, hauria d’anar a comprar cada dia com a mínim. Tothom ha de fer una inversió sobre el tema que vol parlar. Aquí parlem de teatre.

Volies venjar-te del sector teatral?
No! El text està compost per deu jornades, deu assaigos d’una companyia de teatre, i la primera jornada la tenia escrita de feia temps. No sé per què... no ho recordo. Potser tenia pensada alguna obra de teatre o simplement la vaig escriure per mi mateix. Un dia ho vaig retrobar i se’m va ocórrer continuar-ho. Primer vaig configurar una mena d’escaleta, és més fàcil per escriure. Així saps sempre per on han d’anar les coses. La vaig presentar en la versió original castellana al premi Lope de Vega de Madrid i vaig quedar finalista.

Els renecs del personatge de director teatral... els tenies al pap i no sabies com treure’ls?
M’agradaria pensar que aquest director no és el meu alter-ego! Mai crido als assaigos, sóc molt discret i intento prémer sense que els actors ho notin. (En to de broma) Prémer per a que l’actor cregui que ho ha tret ell. El personatge de director aquí està completament passat de voltes. Potser Josep Costa, que ha dirigit el muntatge, coneix directors d’aquesta mena... No conec directors que m’hagin dirigit, mai he tingut ni els he vist dirigit.

Per tant, el que ell diu no té per què ser el que tu penses...
No, en aquest director s’aglutinen tots els pensaments imbècils sobre el teatre.

Compares els productors teatrals amb vampirs, carregues contra els crítics de teatre dels suplements culturals, el teatre musical no surt ben parat i molt menys els actors de telenovel·les... algú es pot ofendre de debò?
Això depèn del grau de sentit de l’humor que tingui la gent. No és la meva intenció fer ‘dolenteries’ i exclamar: “Que dolent que sóc!”. La primera versió anava encaminada d’aquest mode, però vaig decidir adaptar-la per predominar l’humor. Pretenc fer riure. De fet també em ric de mi mateix: hi ha un moment de l’obra on es parla d’uns mims pijos que es forren amb obres de riure fàcil i amb formules trillades.

Les rèpliques del director són contradictòries: es queixa del teatre comercial però també de l’alternatiu i del teatre públic.
És un imbècil total! És d’aquestes persones que sempre parla i renega de tot. Però sempre canvia el seu discurs segons li convingui per tenir la raó. Al final de l’obra s’ha de menjar tot el que ha dit, perquè ‘poderoso caballero es don dinero’.

Però ell creu que les subvencions haurien de ser eliminades!
Sí. A tot això, hem suprimit un moment en que l’actor li pregunta al director: “Escolta... tu per què fas teatre?”

Els premis i els diners són el real objectiu d’aquest director de teatre?
És el típic que diu que no vol ser reconegut però és el que més li agradaria. També té el seu moment tendre. La resta de la companyia el suporta perquè tampoc és tan imbècil com sembla. En moments que nosaltres no veiem me l’imagino com un paio enginyós, simpàtic, d’aquests que diuen tantes bestieses que resulten divertits.

Les acadèmies d’actors i els Instituts de teatre també són blanc de crítica al teu text...
És que les acadèmies encarrilen vocacions, però si no hi ha fusta els actors ja poden anar a totes les acadèmies del món que seguiran sent dolents. Això sol passar amb la resta d’arts, com podria ser la pintura, que no enganya: o ets bo, o ets mínimament bo o ets dolent.

Els personatges de l’obra són extrapolables a altres gremis no artístics?
Sí, s’hauria d’adaptar una mica però segur que també tenen els seus pros i contres.

Prosineckty no posa nom als seus personatges... això és una moda?
Sí, és una tonteria ramplona que hi ha darrerament. Hi ha una línea molt clara d’autors que mai posen noms als seus personatges... jo prefereixo que la gent tingui nom.

Si, segons es diu a l’obra, tot està escrit i pensat… com és que encara hi ha autors?
Per recordar. No sé qui va dir que en l’art tot estava dit, només cal recordar les coses perquè la gent ja les ha oblidat. El que no és traïció és plagi.

Presentes un director que fulmina l’autor... és experiència personal?
Són els riscos de donar la teva obra. Sí que m’ha passat, però com ets l’autor tens la potestat de protestar. Però també m’ha passat el cas contrari! Tamzim Townsend va reunir en un espectacle al Llantiol tots els monòlegs que jo escribia per a ‘Lo + plus’. Vaig quedar flipat! De cop i volta uns textos de quaranta segons, tots seguits havien configurat una obra de teatre interessant. A mi ni se m’hauria acudit!

I el director té dret a deconstruir, construir i tornar a refer el text?
Té el dret de discutir-ho amb l’autor en tot cas.

T’has deixat algun aspecte teatral al tinter sense criticar?
Algun, però no gaires. De primer tenia por que l’obra fos curta i després va resultar massa llarga. Si alguna cosa no menciono segur que és perquè em vaig veure obligat a retallar.

L’obra de Prosinectky que assagen els personatges, Rius de Carbó, és una excusa, però... potser no seria estrany veure-la programada a un teatre de la ciutat?
Podria ser. Qualsevol autor de fora sembla més bo que un de casa. Aquí també hi ha bons autors!

Rius de Carbó es podria qualificar d’obra concurs: al final es pregunta als espectadors que han entès?
És una paròdia de la corrent actual del teatre. No m’interessen massa aquests textos de diàlegs abstractes, oberts... personalment prefereixo que l’acció avanci i que entenguis les coses. Hi ha gent molt bona, evidentment, però les còpies acostumen a ser dolentes. De vegades veus textos que són una armadura on darrera no hi ha res.

Has comprovat l’acústica del Nacional?
Com a públic a vegades sí que se sent malament. Però quan a l’obra ens referim a aquest problema concret del Nacional, podria ser qualsevol teatre. Si l’obra es fes a Soria, s’entendria com una crítica a l’ens públic.

Però aquí a Catalunya queda bastant explícit...
M’ha vingut facilitat. Hi havia coses pitjors a la primera versió!

Però per molt que es despotriqui... ningú mai rebutjaria una trucada del Nacional?
Ningú ho faria sobretot pels mitjans que t’ofereixen. Poques vegades en tindràs tants. D’altra banda, els directors són gent que treballa. Un fuster també haurà de fer la taula o l’armari a algú que no li agradi. Criticar al Nacional és una ‘pose’.

Ens presentes a uns actors obligats a obeir... un actor no pot dir la seva?
Això depèn del caràcter del director. Crec que és d’intel·ligents obrir-se a tot tipus de punts de vista. Això ho dic com a director i com a autor. Hi ha opinions que poden engrandir el que tens. A vegades els actors fan propostes idiotes però d’altres poden ser intel·ligents. Com a mínim les pots triar. Si et tanques d’entrada mai les sentiràs.

Els actors d’aquesta obra són la prova de que sovint el teatre es fa, literalment, per amor a l’art?
És estrany... l’actor és una persona que acostuma a oblidar fàcilment les dificultats. Poden arribar a oblidar que en un temps descarregaven ells mateixos els decorats de la furgoneta. S’ha d’assumir que aquesta feina és un pujar i baixar constant. A vegades els fums també s’haurien d’abaixar per tornar a la realitat. L’actor sempre hauria de ser generós fins i tot amb els productors.

L’escenografia de l’obra és precisament l’absència d’escenografia?
Sí, tot l’escenari despu

Tria entrevista