Xavier Pujolràs parla sobre The Backroom

Entrevista realitzada per Christian Machio

L’obra comença amb la música de Kylie Minogue... homenatge personal?
No, ho diu el text. Les músiques que surten per la televisió estan acotades, s’han de posar. És una icona del món gay i és l’ídol del personatge de Madonna. Ell vol arribar a ser com la Kylie. És víctima d’aquella part de la societat que ens diu que ‘hem d’arribar a ser com...’ i si no ens apropem som uns desgraciats.

Has mantingut el text original?
L’he adaptat. L’obra compta amb un personatge més que jo he tret. Es deia Crey, però no l’he eliminat del tot. El personatge de Madonna pensava que era molt potent còmicament però sortia molt poquet. Llavors vaig mesclar el text del personatge eliminat amb el de la Madonna, passant-lo sempre pel seu caràcter. Ara Madonna té molt protagonisme.

El que sí mantens és el lloc de l’acció...
Sí, és a un barri de la part sud-central de Londres, Earls Court. Totes les localitzacions mencionades a l’obra es mantenen i no em vaig ni plantejar adaptar-ho a Barcelona. Això m’alliberava de molta pressió a l’hora de que la gent comencés a reconèixer llocs o personatges si passés aquí. Segurament els personatges no tindrien l’accent gironí que tenim nosaltres si l’acció fos a Barcelona.

És força contemporani aquest text?
Es va escriure al 1996, i vaig veure el muntatge sencer a Londres l’any 1999.

Era també de petit format?
Era molt petit format i va tenir molt d’èxit i crítica i públic. I no és que la recordi molt bé, però sí que tenia un to més dramàtic. La comèdia i l’humor no era tant present. Ara nosaltres tenim els drets en exclusiva per tot l’estat espanyol, i la podem fer tant en català com en castellà.

No presenteu una història amb una estructura convencional...
No, nosaltres ho veiem com un retrat. L’autor utilitza cinc dissabtes consecutius. En aquests dies passen certes coses i si n’hagués agafat altres cinc passarien d’altres.

L’escenografia és tan complexa com sembla?
És molt senzilla! Però dóna sensació de sobrecarregament d’elements i de detalls britànics com la cornisa, el sòcol, els colors que ha escollit l’escenògraf, Joan Galí... Ell va fer el disseny. Va dibuixar el decorat i nosaltres el vam construir. Els colors que va escollir són una mica ‘kitsch’ i claustrofòbica. Per a que tot tingués més sentit havia de ser i semblar un espai petit.

Una porta, una finestra, un sofà, un telèfon, un ganivet... totplegat un punt vodevilesc?
No és que sigui ‘un punt’! És un vodevil! És un vodevil contemporani, amb personatges que entren i surten. També es creen un munt de situacions histriòniques.

L’obra comença amb una il·luminació fosca i vermella...
La intenció era d’aconseguir il·luminació de bordell. El color vermell és el de passió, és el que té més a veure amb el sexe i amb el món de la prostitució.

Els nois que apareixen no són tan plans com un estereotip, però són identificables?
Sí, l’autor intenta dibuixar (i jo també des de la direcció) tipus diferents de personatges en tant que tothom pensi que a aquesta feina s’hi pot dedicar qualsevol persona. Independentment de l’origen social i econòmic del que provinguin, tots van a pel mateix. Pots identificar el personatge més marieta, el de Madonna, el personatge més xulo i més tonto que és el Dallas, el típic manager malalletat pels llocs, el noi més sensible, l’altre més intel·ligent... hi ha una mica de tot.

Què podrien tenir en comú?
Sobretot les ganes de fer diners per treure’s de sobre la frustració que és avui dia ser un jove i no ser lliure econòmicament, ser depenent d’altres coses. Avui dia sempre diuen que és difícil viure si no ets jove ni tens diner. El món de la prostitució és una manera ràpida d’aconseguir diners.

Mostreu un món, el de la prostitució, sense jutjar-lo en cap moment.
Molta gent diu que arriben a aquest món perquè no tenen cap altre opció. Crec que és mentida. Hi ha moltes altres opcions, et pots dedicar a moltes coses i si t’hi dediques és perquè vols.

Perquè està lliure d’impostos?
Per exemple. Però vull dir que pots fer altres feines. Pots fer de cambrer, que no és gens denigrant. Entrar en la prostitució, i parlo en el terreny masculí, és un fet totalment voluntari. No perquè t’hi hagi portat la vida. Potser t’hi ha portat pensant que ho faries durant un mes per aconseguir diners ràpids i després no pots sortir.

El noi principiant, en Charlie, en una setmana de feina es compra un pantalons versache... això li passa per tenir molts diners de cop?
A la societat en que vivim tenir diners crea frustració, però tenir-ne també en crea si no tens tot el que t’agradaria comprar. Si entres en aquest cercle vas malament. El Charlie veu que en una setmana de feina pot comprar-se un munt de coses, i s’adona que si es queda al bordell, podrà tornar a comprar-se moltes altres coses.

És el personatge més misteriós?
Sí. El Charlie fa que es desencadeni l’acció en aquest muntatge. No sabem ben bé qui és o què li passa. Després descobrim que és un mentider i que fa el mateix que tothom. Es tracta d’un món molt individualista, tal com ho és la societat avui dia. Tothom va a salvar la pell per ell. La gent farà servir tots els mitjans que calgui, i poden haver moltes punyalades per l’esquena a la mínima. Fins i tot el personatge més entranyable, el de Madonna, a la mínima que pot també clava punyals i menteix.

L’habitació és un petit reflex del món capitalista, doncs?
Penso que sí. És la llei de la selva, de la competitivitat, de qui és el número u, qui no ho és. També de la corrupció... el gerent té tractes amb alguns treballadors i amb d’altre no.

En aquest bordell una setmana és molt de temps?
És una deducció que també hem fet els actors. Vivint d’aquesta manera els esdeveniments es multipliquen per molt. Sense fer interpretacions errònies, és com quan els concursants de Gran Hermano deien que dins de la casa les emocions sortien d’una manera més intensa. Doncs a l’habitació del darrera també passa el mateix.

Al bordell hi ha unes normes, entre elles la prohibició de mantenir relacions entre els empleats... és el més difícil de complir?
No ho sé si a la vida real passa als bordells de debò, però aquí se suposa que professionalment parlant no està ben vist que tinguin relacions entre ells. És una manera de que rendeixin més a l’hora de treballar. És una cosa purament d’ètica i a l’obra veiem dos personatges que realment els hi costa no trencar aquesta norma.

Però el gerent, que sempre va per feina, és el primer que la incompleix.
Sí, ell va sempre de cara als diners. Però és un corrupte. Aquí no se salva ningú.

Hi ha un moment en que un noi demana a l’altre que l’abraci.... manca d’autoestima?
Sí, tenen una manca d’afecte molt gran. Dintre del seu món intenten buscar l’estima dels altres o dels clients. O l’estima dels diners, o del manager, o del propietari... És un altre dels subtemes seriosos.

Però l’obra té forma de comèdia...
Des del començament vam intentar treure-li tot el dramatisme possible. N’hi ha, però l’obra l’hem fet per a que la gent s’ho passi bé, a més de donar a conèixer unes realitats. És una manera d’alliberar la tensió que ocasiona veure una vida tan puta.

Quan al gerent sembla agafar-li un atac de cor, el públic riu...
A mida que la gent entra en la clau de comèdia i se li dóna al públic el permís per riure, qualsevol acció que semblaria molt dramàtica acaba desdramatitzant-se.

La paret és plena d’inscripcions, pòsters, grafits, fotos retallades de revistes, dibuixets...
Tot el que hi ha és suposadament escrit pels personatges. Hi ha un cor on hi posa Kylie, que segurament va escriure la Madonna.

Al fons de l’habitació hi ha un mirall per on els clients trien quin noi volen... a la part superior del mirall algú hi ha escrit: “L’autèntica puta és a l’altre costat”.
Sí, és com si els nois es justifiquessin: “Nosaltres no som putes, ho són ells que fan això per diners també!”. És un punt de victimisme. En e

Tria entrevista