Victòria Szpunberg parla sobre Esthetic Paradise

Entrevista realitzada per Christian Machio

Et desagrada que la gent rigui durant la funció?
M’agrada molt que la gent rigui. Els temes més desagradables s’han de tractar amb humor, ni que sigui amb humor negre. Quan escric sempre em surt amb humor i no tenia ganes de fer un drama, i menys un drama naturalista. No em posaré a investigar científicament què li passa a una anorèxica i fer una còpia de la realitat. Volia portar-ho als extrems.

I quan el públic està fred?
També m’agrada perquè sembla que hi ha més distància entre el públic i l’obra. Dóna la sensació que el públic reflexiona més.

Però potser una cosa no treu l’altra...
No, però quan l’obra queda freda, m’han dit que transmet un punt ‘brechtià’. El públic es descol·loca i no sap què fer. L’obra no és d’un riure fàcil tampoc, però està bé provar coses noves que no tinguin una estructura narrativa convencional.

Mentre el públic s’asseu a la sala, la mare ja és a escena fent perruques... és una acotació teva?
Això és direcció. Però m’agrada. L’obra comença amb la mare a casa seva arreglant les perruques... no vaig especificar si el públic havia d’estar entrant.

La primera imatge que té l’espectador, doncs, és la d’un element postís: una perruca.
Exacte, el cabell artificial. És una imatge volguda per obrir l’obra. A més el text és simètric perquè si bé a la primera escena la mare crida a la filla, a la darrera és la filla qui crida a la mare. La imatge inicial és la mare en el seu infern: fer perruques.

És una obra de personatges amargats?
Una miqueta. No sé si diria amargats... són desesperats, que viuen una realitat molt cutre i trista. Alguns personatges creuen que la canviaran i d’altres ja saben que no podran, aquests són els més cínics. La mare és patètica. És patètic pensar que arreglant-se físicament serà més feliç, trobarà a algú i la filla li estimarà més. Què té a veure l’afecte amb l’aspecte físic? Res. He estripat aquesta idea: la mare que es pensa que la seva filla adolescent l’estimarà més si s’aprima i es tenyeix de ros.

Així que la mare busca l’afecte de la filla...
Sí, això no queda tant clar al text. Ho hem discutit amb la directora. El text diu que busca trobar una feina i arribar a la recepció del centre d’estètica.

Allà on volen arribar totes.
És el lloc on et veuen les clientes riques i poderoses. Si et veuen maca, et somriuen i et sents molt bé.

Així que la filla té un punt de desagraït?
La filla és bastant cruel. Sembla la víctima perquè és la protagonista en aquest maremàgnum.
Però aquesta frustració apareix a l’obra en personatges de totes les edats: mares amb una certa veterania i joves que encara no han acabat d’estudiar.
Jo he donat classes a instituts amb gent de 15 anys, i et trobes casos terribles. Depèn de a quines classes socials i a quins espais urbans he vist gent molt frustrada amb només vint anys. La Sofia no està frustrada, perquè ella pensa que arribarà a complir el seu somni: ser una top. Té dubtes, sí, però lluita. Aquests personatges els he col·locat intencionadament en un món embogit. El teatre és una metàfora de la realitat. He fet un estripament, una exageració...

I doncs què té de Paradise?
És una ironia. Tota l’obra n’és plena. Hi ha aspectes on l’obra no és tan exagerada. Fixa’t, a Barcelona hi ha un solarium per posar-se moreno cada dues. A la ràdio cada dos per tres passen anuncis de clíniques. Molts, que a més et diuen que entraràs d’una manera i sortiràs d’una altra. L’altre dia una dependenta d’una botiga de roba em deia que el 80% de les clientes estan operades.

Ja s’arriba a reconèixer qui ho està i qui no!
Des de que vaig escriure l’obra m’hi fixo molt pel carrer i llavis operats, estranys, hi ha molts! No ho condemno, a l’obra només pregunto què resol.

Les protagonistes s’acaben viciant...
Sí, perquè un dia t’operes una cosa i al dia següent et voldràs operar una altra. Tot passa per canvis externs, d’una manera accelerada i viciosa que crec que no porta enlloc. A sobre que és caríssim... que surtin les de la tele operades, molt bé, però la gent que no té ni per menjar! És un model de bellesa totalment artificial.

D’on vas treure la metàfora del voltor i del tigre?
Amb aquest monòleg vam tenir algun problema. El vaig posar perquè com a autora tenia ganes de recrear-me en l’escriptura metafòrica i no tant en la trama dels personatges.

Però encaixa a la perfecció...
Sí, hi ha com un element animal de la ‘llei de la selva’. A les empreses veus gent amb tratjo, molt arreglada i maquillada (molt extern), però per dins es barregen instints voler salvar el territoris, menjar-se els uns als altres... molt animal. La directora ho ha resolt bastant bé, perquè és molt complex. No el volia treure. Hi ha gent que m’ho ha criticat perquè no té res a veure amb el to de l’obra, però en aquest fragment s’hi troba tot l’ambient.

Què té la Linda per pujar tan amunt i tan ràpid?
És un personatge que no l’he construït internament. És l’ideal que potser ni existeix. Jo em vaig plantejar la seva existència! ¿I si és una pantalla que han posat els de l’empresa per a que tothom vulgui ser com ella? Potser només és una imatge amb la intenció de que les empleades vulguin ser com ella, una cosa que no existeix. Un amic que treballa de fotògraf em va assegurar que totes les fotos de nus femenins es retoquen. Per tant, no exiteixen. La Linda és una que aguanta molt.

Hi ha un moment on es diu que quedar-se al mig és de mediocres...
És el lloc de l’escèptic. És el lloc de qui mai es mulla, mai diu res, es queda com un equilibrista, per no molestar ni de més ni de menys. És el més còmode. Però aquesta frase la diu la Carme, que és qui ja està de volta de tot. És molt cínica. Li diu a la Dorotea, que es manté en una bona feina com una equilibrista, espiant què fan els voltors i sense deixar que ningú trepitgi el seu terreny.

Això que totes les noies del centre d’estètica adoptin la mateixa postura amb el cos... és de direcció?
Sí, i molt ben trobat.

Fins a quin punt t’has documentat per parlar d’aspectes com, per exemple, l’estructura de l’edifici del centre?
No m’agrada escriure teatre com si fos un document... confio molt en la imaginació, no obstant, he visitat un parell de centres. En un d’ells em va sobtar que els pisos es classifiquessin per llavis, cames, ulls... Aquesta jerarquia em va sobtar.

I el sòtan les vendes...
Sí, és com una idea que tinc de camp de concentració. També vaig treure informació del cas d’Argentina. En plena crisi econòmica, una de les úniques empreses que es mantenien bé eren les clíniques d’estètica. Venien clientes d’altres llocs del món, com ara Miami, i des de l’aeroport les portaven directament a la clínica.

Hi ha un moment on les dues nenes miren directament al públic i diuen: “Tot quisqui està xungo”...
Això també és de direcció. Jo no faig cap mena d’indicació al text de com s’ha de tractar al públic. Penso que això és una ironia... ho diuen unes nenes.

Per què la Pili vol ser astronauta?
Això té molts significats. Astronauta vol dir que t’envàs del Món. Vol ser astronauta per tot el que té d’aventura, però també com a metàfora de que vol marxar bastant lluny.

I poder trobar-se amb l’amiga a la lluna...
Clar, perquè jo m’imagino que l’Esthetic Paradise està situat en un descampat molt pobre, horrorós... L’edifici és luxós, artificial... però tot el voltant és xungo.

La Sofia és admirada en el fons?
Per les nenes sí.

Però elles són les primeres en criticar-les.
Quan estan soles. Però és típic de l’escola, on els petits tenen als gran idealitzats. És aquesta relació entre els adolescents d’amor i odi, enveges i falsos ideals.

“Qui no està bé és perquè no vol!”, diu la mare en un moment.
I una merda. Ho dic amb molta ironia. La majoria de gent que no està bé és perquè no pot. Per què no té recursos per estar bé, perquè la societat no els ofereix o són molt efímers.

Quina relació hi ha entre la Sofia i la Carme?

Tria entrevista