Joan Ollé parla sobre La plaça del Diamant

Entrevista realitzada per Christian Machio

La manera més fidel de traslladar al teatre La Plaça del Diamant era convertir-la en monòleg?
La novel•la és un monòleg. No obstant, tota traducció és una traïció. Aquí els personatges que no són la Colometa no tenen vida. Només els recolza la paraula.

La novel•la comença amb una mitja taronja dibuixada a una cafetera... l’obra no.
Les obres de Rodoreda són d’un preciosisme detallista exacerbat, sembla que aquesta senyora no tingui ulls, que tingui lupes. Ella busca reflexos de la vida en els petits objectes. Reduir una novel•la a una hora i quart de teatre necessita deixar coses pel camí, com ara aquesta capacitat d’observar de la Rodoreda.

Existeix la Maria de que parla en Quimet?
Crec que una de les coses més precioses de qualsevol art narratiu és l’ambigüitat. No sabem si existeix la primera novia que va tenir en Quimet. Quan la novel•la està molt avançada, la Colometa li pregunta a Mateu si va existir, ell li respon que no. Pot ser per dues coses: perquè realment no va existir mai i el Quimet es va fer el fantasma, o bé perquè en Mateu estima a la Colometa i no li vol donar cap disgust. Borges deia que el poble sempre prefereix un heroi que un traïdor. Si per silenci Colometa és més feliç no sabent-ho...

Quina relació hi ha entre en Mateu i la Colometra?
És una de les tres persones a qui Colometa estima amb qui no té cap relació sexual. En Pere, per excés de virtut, Mateu, per perill de transgressió i l’adroguer, per diners. Amb aquestes tres persones, per un motiu o per un altre, no hi ha cap relació sexual. És la relació ideal de l’home i la dona.

Hi ha molta Bíblia... la Maria, la fusteria del Quimet...
Ell no és Sant Josep... és una mica burro, però no es diu Josep. Per mi la fusteria és molt important en tant que Quimet és un home que fa. Fa mobles, fa la revolució, fa l’amor... Potser ho fa malament tot, però fa. El segon marit de Colometa, el botiguer, no fa res. És un home que només és un intermediari. Ni somia pàtries noves, ni fer un llit molt ben fet. Només compra pèsols i els ven una mica més cars. Un és un idealista i l’altre és un home conformat.

Però Quimet és tan superficial com sembla?
És un retrat molt irònic, a vegades amable, a vegades sagnant, d’una manera molt particular de ser home i comportar-se amb les dones. Crec que Rodoreda, amb una delicadesa extrema, explica a través de petits detalls que poden semblar insignificants, el masclisme d’una època. El món està ple de Quimets avui dia.

A Natàlia quan li pregunten si estima en Quimet, ella respon: “No ho sé, però sortim junts”... és una tòtila?
No, no ho és. És que a casa seva mai li havien parlat dels homes. A casa seva no hi havien paraules i no sabia el que era un home. Mai havia decidit res. En tot cas, quan va al ball ella es diu Natàlia i surt d’aquest ball rebatejada en Colometa. Aquí si que vaig olorar un factor bíblic.

Quin?
Hi ha un canvi de nom. I sap el que és un home, sap el que és una manera de ser home. En Pere, l’anterior parella, és una altre manera de ser home, potser més femenina. Ella descobreix potser el gust de ser esclava per un home.

Ella sempre diu que tot li passa per no saber dir que no...
Ella diu que no volia anar a ballar. Aquesta és la primera frase. Si no hagués anat a aquell envelat, tota la vida li hauria canviat.

Quina seria la triada que definiria a Colometa?
Dona, dona i dona.

Fins a quin punt és important el context del barri de Gràcia...
Vàrem passejar per Gràcia per veure tots els llocs que descriu la novel•la: el cinema Smart, el possible local del Quimet que ara ocupa una granaria, sabem que el pis que es van comprar era al carrer Montseny. El radi vital de la novel•la deu ser d’uns 300 metres. És una vida que només s’escapa una mica d’allà, per anar a la travessera de dalt a treballar a la casa dels rics (perquè a Gràcia no hi havia cases amb jardi) i al Parc Güell.

Tot i això, Rodoreda estava a Ginebra quan la va escriure...
Sí, i ella explica que això li permetia una distància, una ironia. Diu que es va divertir molt escrivint la primera part de la novel•la i va patir molt acabant-la. És com una vida superada... ella no és la Colometa, perquè Rodoreda tenia instrucció, cultura... Suposo que emocionalment devien tenir alguna cosa a veure l’una amb l’altra. I l’escriptura llunyana, des de l’exili, es nota molt en aquest viatge. Alguns crítics també parlen de literatura parlada. És a dir, de la transcripció escrita d’una manera de parlar. Això li provocava grans discussions amb l’editor. Ell li volia corregir paraules perquè són incorrectes però ella s’entossudia en que les havia de deixar com estaven escrites.

A l’espectacle no he vist les balances...
Si t’hi fixes molt, molt, molt... i estàs a les primeres files, potser les veus.

La mort és present fins i tot al naixement d’en Toni, el fill de la Colometa neix fart de viure.
Una noia molt jove em parlava del seu cansament acumulat. Que darrera de la seva joventut hi ha molt dolor. El Toni potser no volia néixer perquè ja veia el que l’esperava.

Per què aquesta obsessió de la Colometa de passar el dit per les coses?
Suposo que també bíblicament per Sant Tomàs. Ho fa per deixar traces. Per tocar o per pensar menys. El tacte és un sentit molt maco. Ella estima les coses. Colometa viu a través dels objectes, d’una tassa de porcellana o de la textura d’una paret on graba el seu nom. Té molta organicitat: excrements de coloms, fusta vella gravada amb unes claus... hi ha molta intervenció orgànica.

La Colometa un dia decideix engegar-ho tot, desmuntar el colomer i fer fora els coloms...
Perquè no pot més. Arriba un dia a la vida que prens una decisió. Un colom, és el colom de la pau però com diu Woody Allen, són rates amb ales. És un animal de doble sentit. Els coloms del pis són l’ou de la serp, és el germen. Suposo que és la possessió de Quimet portada al paroxisme. En els coloms sempre veig una premonició de la Guerra Civil. No m’estranyaria que a El Guernika de Picasso pogués haver un colom de la Rodoreda.

La Guerra és constant en les obres de Rodoreda... com afecta a la Colometa?
Les dones pareixen i els homes maten. És l’absurd terrible! Es fa un gran esforç per tirar endavant i per culpa d’una decisió arbitrària, tot l’amor que has posat a les coses se’n va en orris.

És un error anar a veure l’obra amb el text acabat de llegir?
No! En tant que gran part de la gent de Catalunya ha llegit el text, espero que vingui a veure l’obra per recordar-lo. El text es llegeix en solitari i anar al teatre és un fet col•lectiu. Crec que La Plaça del Diamant parla d’una col•lectivitat, d’un temps i d’un país. Crec que són dos percepcions absolutament diferents llegir un llibre a soles o compartir-lo amb d’altres espectadors. I ho dic per experiència a l’estrena de l’obra Peralada. Jo no havia vist mai en teatre la gent plorant. I plorar vol dir que el del costat et veu i tu veus com plora ell.

Rodoreda expressament va cloure el text amb una paraula: “Contents...”.
En una entrevista ella diu que ho va fer per optimisme. Jo no m’ho crec. A les actrius els hi dic que, malgrat que pronunciïn ‘contents’, pensin molt fort: “Resignats”.

Tria entrevista