Sergi Belbel parla sobre Forasters

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Com et va sorgir la idea de parlar de la immigració?
Jo tenia ganes de parlar de la immigració i fa dos anys vaig intentar fer-ho i no em va sortir res. Més tard em van fer un encàrrec del Fòrum i del Teatre Nacional i vaig reprendre el tema, però vaig dir: en lloc de parlar dels immigrants, faré al revés.

Vas donar-li la volta.
Sí. Vaig pensar, parlaré d’una família d’aquí i els immigrants seran una mena de personatges meteorits.

Tot i que al final acaben tenint bastant rellevància.
Bé sí, al final acaben introduint-se en la família. Però el que jo volia és posar el punt de vista en la família en lloc de posar-lo en els immigrants, d’aquesta forma vaig poder tractar millor de la immigració.

Has estat quatre anys sense escriure res, quan de temps t’ha portat escriure Forasters?
Vint dies.

Vint dies?! Per parlar de temes i personatges tan complexos.
El que passa que són vint dies, després de no haver escrit res.

I vint dies per una obra de llarga durada, són tres hores d’espectacle.
Sí, jo sempre dic que en aquests quatre anys vas adquirint coneixements, la creativitat es va alimentant. Es produeix una mica l’efecte de l’olla a pressió: vas omplint i omplint i aleshores el moment de l’escriptura és molt ràpid, com si traguessis la tapa de l’olla a pressió.

Hi ha alguna cosa autobiogràfica a Forasters?
Sí i no. A mi no m’agrada fer autobiografia perquè penso que la meva vida no li interessa a ningú.

Però sempre que s’escriu alguna cosa apareixen experiències pròpies, encara que l’obra no sigui un reflex de la teva vida.
Sí és clar quan escrius, apareixen vivències. És molt curiós perquè a vegades em surten coses del revés de com són...
Per exemple, jo sóc fill d’immigrants, però els meus pares van arribar abans dels anys seixanta. Però vull dir que la família que pinto té molt poc a veure amb la meva.

Com a fills d’immigrants, et sents identificat amb el que li passa al primer nen?
Sí, tot i que a mi no em va passar el que li passa a aquest nen. Però jo quan era petit els meus pares em van posar a un col·legi molt a prop de casa i era un col·legi a on hi havia molts pocs immigrants, la gran majoria eren de famílies molt catalanes del centre de la Terrassa burgesa. Aleshores, de cop, em vaig veure immers en un món que no era el meu. Vaig veure que tothom parlava una altra llengua i em vaig sentir una mica fora de lloc i vaig limitar-me a callar, escoltar i parlar com ells. Així amb quatre o cinc anys jo ja parlava català, va ser una forma d’integrar-me.

Algun cop t’havien molestat pel fet de ser d’altre origen?
Sí, ja més endavant. Ens donaven classe de català - unes classes una mica clandestines, perquè Franco encara era viu – a mi m’agradava molt i se’m donava bé escriure en català. Aleshores recordo burles d’algú, que utilitzava una paraula que no m’agradava: “xarnego”. Llavors jo responia: tu com em dius “xarnego” si jo parlo i escric català millor que tu.

Bona resposta.
Sí, i es picaven molt. Però no eren gaires, només dos o tres, de família molt tradicional catalana i els hi sabia molt greu que un nen foraster aprengués català i l’escrivís millor que ells.

I la malaltia del càncer?
Aquí sí, el meu pare va morir de càncer. No s’assembla a res del que mostro a l’obra, però sí que recordo molt bé l’entorn al voltant d’aquesta malaltia en el cas del meu pare i també a l’entorn d’altres famílies, són uns moments en què les famílies treuen el més bo i el més dolent, tot barrejat. Són moments molt crispats i molt definitius en la vida d’una família i és quan és veu realment qui està allà, qui se’n va, qui està al peu del canó, qui es sacrifica, qui és fa el despistat... Apart de que el càncer està reflectit com a malaltia darrera la degradació en vida, també està fent de metàfora del que són les relacions familiars. A vegades, en aquest context, les relacions personals es converteixen en presons. Les famílies és tornen irracionals i molt poc tranquil·les, això ve motivat per una malaltia o per una crisi.

Imagino que amb el tema del càncer volies fer l’obra més universal.
Sí clar, és la intenció. Pensa que a l’obra mai es diu que allò sigui Barcelona, els personatges no tenen nom.

Ja, però l’escenografia recorda molt a un pis antic de l’Eixample.
Sí, ja. Els escenògrafs em van preguntar que si volia que recordés a un pis de l’Eixample i jo vaig estar d’acord.

Com pot l’espectador sentir-se identificat amb una família tan peculiar?
No ho sé, però tenim molta gent que diu haver-se sentit identificada, o bé per algun moment puntual, o bé per moltes coses. L’obra tracta de molts temes, encara que és una història capitanejada per aquesta mare-filla, al voltant hi ha tota una sèrie de personatges als que els hi passen moltes coses, llavors surten molts temes i el fet de ser una obra que no tracta una única cosa, sinó que hi ha molts conflictes, fa que els espectadors ens diguin que en un o a altre punt s’han sentit identificats. Evidentment, molta gent amb la malaltia del càncer, però també amb el tema de l’immigració.

Molta gent entre el públic s’escandalitzava del consell que la mare dóna als seu fill abans de morir ( que es quasi per aparentar, que no demostri ni reconegui la seva homosexualitat).
Bé això és una mica aquesta cosa tan catalana de “la roba bruta es renta a casa”.

Sí, però també té a veure amb l’època.
Clar, els anys seixanta. Ara és molt diferent, per sort. Per això a l’obra es veu com aquest noi al segle XXI ja ha sortit de l’armari i té una filla que ho sap i ho ha acceptat. Però sí que és un tema amb el que molta gent patia, gent que quan era gran entenia la seva homosexualitat i estaven casats o eren capellans, casos molt curiosos. Em fa molta gràcia que siguin ells els qui s’oposen a aquestes lleis i el setanta per cent dels capellans del meu col·legi recordo que eren homosexuals. Era un motiu de vergonya i escàndol, perquè a aquells moments hi havia la llei de “malechores y maleantes” , i als que eren homosexuals els tancaven, era tot molt diferent. D’aquí el consell que dóna aquesta mare al seu fill.

En realitat l’únic que la mare pretén és ajudar al seu fill, encara que el consell avui sembli contradictori.
I tant que el vol ajudar. La mare està molt enfadada perquè ella ve d’una situació idíl·lica d’abans de la guerra, aleshores la guerra li talla tot i la fa una amargada. Ha d’intentar mostrar que manté a la família encara que estan enfonsats. Ella sap que la seva malaltia la porta a la mort segura, llavors vol recuperar aquell paradís perdut en el futur dels seus fills. I apart del tema de la vergonya de tenir un fill homosexual s’uneix el tema de la descendència: aquest fill no li donarà un hereu. I no hi haurà ningú que torni a tenir la oportunitat de ser feliç.

I el fill li acaba fent cas.
Sí, es casa i té una filla. És el personatge més positiu de la funció.

A més es salva la seva filla, és la que acaba sortint més ben parada, si més no la més comprensiva i tolerant.
Clar, d’aquí l’escena dels miralls entre elles dues, perquè la neta d’alguna manera salva la família i la fa tornar a una certa normalitat, és un moment a on es confonen i s’uneixen les tres dones.

La dona és pregunta quina de les tres és.
En el moment de la mort es produeix la identificació dels personatges. La filla, la neta, l’àvia.

La caixa de cigars ve a ser un símbol, marques una diferència entre el primer nen (anys seixanta) i el segon nen (any 2000).
El primer nen respecta la caixa, no vol que el seu germà la toqui perquè és una cosa que pertany a la casa; en canvi el segon agafa la capsa, la fa seva i la pinta.

La transforma.
És una diferència entre els dos tipus d’immigració. Jo crec que la immigració dels anys seixanta tenia una pàtina de “estem aquí envaint el territori”, la immigració actual no té aquest problema, en té d’altres.

La diferència cultural també és més gran.
Exacte.

Aquest nen petit quan

Tria entrevista