Càrol López parla sobre V.O.S. (versió original subtitulada)

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

A aquesta obra hi ha molta influència cinematogràfica.
Pertanyo a una generació que ha vist molt cinema i que tenim una cultura més cinematogràfica i televisiva que no pas teatral. Parlant del meu cas concret, he fet la carrera de Direcció i dramatúrgia, he llegit molt teatre, però he vist infinitament més cinema.

Has volgut incorporar el cinema dins el teatre?
La meva idea és fondre els dos llenguatges, però que l’espectador vegi una obra de teatre. No vull que l’espectador tingui la impressió de que ha anat a veure una peli, això per a mi seria frustrant, perquè si m’estàs fent una peli, que sigui una peli de veritat.

No vaig tenir la impressió d’estar veient una peli, però sí vaig tenir la impressió de presenciar una forma diferent de fer teatre...
A mi m’agrada simultanejar escenes , això és cinematogràfic, però al mateix temps també és teatral.

Soluciones la veu en off del pensament dels personatges (en cinema), solapant les converses (en teatre)
Aquesta feina me la prenc com un joc, hi ha altres feines a la vida que no pots escollir, que et toquen i punt i a mi m’agrada passar-m’ho bé. No estic gens a favor d’aquell sentiment que diu que al teatre s’ha de patir, per a mi el teatre és un joc i sempre dic als actors que el més important és el trajecte, no el resultat final o el destí del viatge, perquè no el sabem... Sí que tinc els meus patiment, òbviament, però a la vegada, també hem jugat molt i ens ho hem passat bomba, perquè els actors per a mi són còmplices del relat i penso que això es veu molt en aquest espectacle. Tot és provar...

Ha pensat fer algun treball amb el cine.
He fet d’auxiliar de direcció i un parell de curtmetratges abans de començar amb el teatre. De moment, no ho he pensat seriosament, però no és una cosa que tampoc descarti. De tota manera, estic més còmoda amb el teatre.

Busques que la gent es senti identificada amb l’ obra de teatre.
Tinc molt interès en arribar a un públic molt poc teatral, perquè públic de teatre hi ha molt poc. Conec molta gent que em diu que no ve al teatre perquè li sembla molt avorrit i no els hi puc portar la contrària perquè molts cops és avorrit.
La meva intenció és explicar històries i explicar històries que a mi m’agradaria veure, si aquestes històries arriben a un públic més ampli, perfecte; però l’important és la història que jo vull explicar. La meva pretensió és explicar històries i no avorrir.

A l’escenografia hi ha molt color, transmet molta positivitat, com l’obra, tot i que es parla d’un tema en què alguns personatges no surten molt beneficiats.
Sí, però es que és així; l’amor té dues cares: la grandesa i la misèria de l’amor és que té el millor i el pitjor. És a dir, quan et va bé és el més meravellós, però quan va malament és molt dur.

...i la traïció, en el cas del personatge de la Vicky
En el seu cas, ella pren la decisió de separar-se sola, però en el moment que ho diu descobreix la veritat, i aquesta veritat se li gira en contra i ella encara que ell no s’hagués enamorat d’altra dona pren la decisió de separar-se, el que passa que dramàticament funcionava millor.

De tota manera abans d’enamorar-se de l’altra ja no funcionaven com a parella, per què aquesta tendència a no deslligar-se d’una parella?
Perquè la gent té por, té un gran pànic a estar sol, és el pànic més gran que té el ésser humà i per això hi ha relacions de parelles que segueixen que són inaguantables. Moltes vegades observo i penso: “però què fan junts aquests dos”. Estar sol està molt bé, té les seves coses positives també...

Però s’ha de saber o aprendre a estar sol.
Clar, però hi ha gent que no ha estat mai sola, sé de gent que des de l’adolescència ha anat empalmant parella rera parella i clar als trenta-vuit es nega a quedar-se sol, pensarà que es un vertigen massa gran...
Penso que està molt bé tenir parella, però si tu estàs preparat per tenir-la. Perquè tenir parella és un esforç, un treball molt gran que ens podrien ensenyar al col·legi...

Parles del tema dels fills dins la parella
Parlo de la generació dels trenta als quaranta anys, i en aquesta franja d’edat la maternitat és un tema molt latent.

És més injust per una dona que per un home
Sí clar, els homes poden ser pares quan vulguin. Respecte aquest tema a l’obra vaig decidir que fos el Paul qui desitgés ser pare.

És més estrany que l’home tingui ganes de ser pare.
Clar, el Paul em deia Carol, però si en la vida jo puc ser pare quan vulgui; li vaig dir: “però es ficció i s’ha de jugar”; de la mateixa manera que jo jugo amb l’apatia sexual en l’home...

Em va costar creure aquesta relació d’amistat, sense desig sexual i amb un fill en comú...
Ja però jo la defenso.

Potser perquè ets una dona.
Bé, es que jo penso que pot ser la parella del S.XXI, perquè les parelles no es porten bé i en canvi els amics sempre hi són i llavors per què no dos amics de diferent sexe poden decidir ser pares. Seria més fàcil decidir ser mare amb l’ajuda d’un amic que no pas anar a un camp de semen, per exemple. Em sembla una aposta defensable i valenta, encara que sembli irreal.

Però seria molt difícil: mantenir una relació d’amistat, sense sexe i a més compartint un fill, i sense que cap dels dos s’enamori...
Sí es veritat, per això jo a l’obra també jugo amb aquesta ambigüetat, és cert que és molt difícil. Però si poguéssim assegurar que cap dels dos s’enamora és una relació ideal. Perquè tu a un amic li perdones tot i a una parella no. Es que la parella és molt complicada.

És molt complicada, però la busquem
Crec que la paradoxa de la parella és aquesta. A vegades la gent s’enamora més de les ganes que té de sentir aquest sentiment, que no pas de la persona.

Has volgut explicar una història en quatre versions diferents?
Sí però d’una forma molt puntualitzada, tots aporten la seva visió, però realment la visió és des dels ulls de l’Ander.

Has canviat moltes coses al text?
Es que jo no anava amb un text, jo vaig escriure una idea: que és la fórmula que apareix al programa, aquestes frases que surten al programa, es tracta d’una obra de creació on a partir d’improvisacions dels actors, surten els diàlegs que surten i jo he decidit què es posava i què no, algunes escenes estan escrites i d’altres no.
El text està escrit a partir d’un treball previ d’improvisació.
Per això surt d’aquesta forma tan fresca i natural.

Al final esculls el “happy end “
Però és ficció, és el que s’inventa l’Ander, perquè el final real no seria aquest, al final real no es parlaria ni Déu allà.

I si saps que en realitat no acabaria bé, per què poses aquest final?
Perquè tota la funció és un to de comèdia, encara que hi ha hagi un rerafons una mica agredolç, és comèdia, jo volia que el públic sortís de “bon rotllo”. No volia una obra en la que t’haguessis de trencar el coco al sortir, no expliquem una història súper profunda.

Està molt bé la barreja lingüística que feu.
Sí, és molt natural. Això a Barcelona s’entén molt, no sé què passarà si la portem a altre lloc.
L’ Andrés Herrera és de Múrcia i aquí ha treballat molt l’accent basc i sembla més basc que el Paul (Berrondo).

Teniu una embarassada de veritat.
Sí, vaig trucar l’Àgata ( Roca) perquè treballéssim juntes i em va dir que estava embarassada, vaig dir-li que no era cap problema, jo ja necessitava una dona embarassada... La veritat és que l’Àgata ha tingut un embaràs molt bo, si l’hagués tingut dolent haguéssim patit. Ens fa molta il·lusió perquè també és una nena i penso que també és la primera estrena d’aquesta nena.

És la primera entrevista que faig a una directora d’escena.
Ah si? Es que som molt poques! Jo crec que ho tenim una mica més difícil que ells. Però, en general, la dona ho té més difícil sempre, en tots els camps; perquè una dona ho ha de demostrar més, no entenc per què. Si un home de sobte despunta, tothom l’alaba i reconeix el seu èxit.
Crec que en aquest país n’hi ha de m

Tria entrevista