Carlota Subirós parla sobre Marie i Bruce

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

És el segon cop que tries aquest autor, Wallance Shaw, què és el que més t’interessa d’ell?
És un autor que jo moltes vegades dic que és com un autor secret, molta gent el coneix només com a actor, la seva escriptura no és tant coneguda. Des de que la vaig descobrir em vaig quedar molt fascinada perquè és un autor que s’atreveix a ensenyar les coses més difícils d’explicar: les relacions personals del món en què viu i la intimitat de les persones..
En aquesta mateixa casa, El Lliure, es tracta també el tema de les relacions de parella. Deu ser molt complex parlar d’aquest tema.
És un tema molt complex, perquè d’una banda es pot parlar d’aquest tema d’una forma banal i estereotipada, i de l’altra segueix sent un dels temes que més ens preocupa.
Es tant difícil viure en parella?
(rialla) Em faig moltes preguntes al respecte, no ho sé... Suposo que l’amor ha sigut un tema que des de sempre ha estat un dels motors de la vida humana, però també una de les fonts més grans de frustració, inquietud. És al mateix temps ànim i desànim.
L’amor en molts moments et dóna molta força i en altres te la pren tota. Trobo que aquesta obra ensenya la cara negra d’una relació.
Sí, en aquest sentit és una obra molt dura.
És dolorosa. De vegades, tinc la sensació que amb aquesta obra ensenyo sobretot les ferides, per això és dura de veure, perquè no és agradable veure el dolor, però alhora l’obra és terriblement emocional, fins i tot et cura d’alguna manera, perquè tothom es pot reconèixer en alguna d’aquestes ferides.
Amb aquesta obra queda un mal sabor de boca.
Aquesta obra des de que la vaig llegir se m’ha quedat clavada dintre, penso que parla d’alguna cosa que és important mostrar: El desassossec, la frustració, els dubtes, l’agressivitat i la infelicitat que portem dintre. Molts cops, no volem veure tot això en nosaltres mateixos i llavors quan hi entres i comences a estar malament amb tu mateix, treus la teva inseguretat en contra de la persona amb qui convius i que segurament és la persona que més t’estima. Penso que reconèixer això és molt important.





Penses que la Marie i el Bruce encara s’estimen?
Sí, nosaltres hem dit molts cops mentre assajàvem que aquesta història només tenia sentit si ells dos s’havien estimat molt. I fins i tot, en alguna part de sí mateixos seguien pensant que podien tenir alguna cosa junts, perquè sinó no tenia sentit.

Bé, però des del principi de l’obra la Marie ja insulta al Bruce, parla molt malament d’ell.
Sí, és una obra molt extrema, moltes vegades la gent la llegeix en clau realista i per a mí és hiperrealista, és a dir, que va més enllà de la vida, que no és un retrat real. En tot cas, espero que no hi hagi moltes parelles que es tractin d’aquesta manera, no crec que les situacions que aquí s’ensenyen siguin reals, sinó que és la visió poètica d’un autor que ens vol mostrar un viatge cap a l’inconscient i el que vol mostrar realment és el món interior dels personatges, que revelen els seus dubtes i les seves pors, que normalment sempre queden amagades. A vegades, podem odiar a la persona amb qui vivim, però és molt difícil que arribem a dir-ho.

És a dir, que el Bruce sigui tan tranquil, amb tanta paciència i reaccioni tan bé a les provocacions de la Marie, la crispa encara més.
Exactament, és una cosa que també hem parlat nosaltres: si en realitat tota aquesta agressivitat no és més que provocació, és a dir, ganes de que passi alguna cosa: parlem trenquem o decidim alguna cosa.

La Marie retreu molt la mediocritat al Bruce.
Ens hem preguntat moltes vegades si aquests dos personatges seguiran junts o no, el text queda obert i hem volgut deixar-ho així perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Jo crec que segueixen junts.
Si segueixen junts potser també és perquè un gran desamor només pot continuar quan hi ha un gran amor i un gran amor ha de saber viure també amb un desamor.




O potser no existeix ja aquest amor i simplement és por a sentir-se sol.
És possible, però precisament una cosa que inquieta molt a la gent és que l’obra no explica totes aquestes causes, als assaigs hem parlat molt de tot això, d’aquestes possibilitats però en realitat no s’explica el perquè. Jo defineixo aquesta obra com El crit de Munch, una pintura que és un pur crit, res més; doncs aquesta obra igual, t’explica un dia en el qual sorgeixen una sèrie de fets desesperants, per això deia al principi que és com una ferida: Es mostra una desesperació, sense explicar ni les seves causes, ni les seves conseqüències. Tenim indicis, però res més..

Els somnis surrealistes també diuen molt del món intern de tots dos personatges.
A mi, personalment, és això el que m’agrada d’aquest autor, va realment a allò més fosc de la nostra personalitat i les puncions més crues que tenim a dins i no té por a ensenyar-nos tot això, però a la vegada és un autor amb una gran capacitat lírica per ensenyar-nos amb móns onírics tota aquesta foscor.

Aprofundeix en allò més lleig de tots nosaltres i que acostumem a amagar.
Pensaments que a tots ens passen pel cap i que no hi posem ni paraules, ni noms; ell s’atreveix i ens dóna aquestes imatges.

En què creus que han canviat o han evolucionat les parelles d’avui dia en relació a les de fa trenta anys?
Moltes vegades he pensat en la revolució que va haver-hi ja fa més de trenta anys: l’alliberament de les relacions amoroses i sexuals i el trencament del matrimoni com a institució, jo crec que segur que ha fet millorar moltíssim la qualitat de les relacions. Però per contra, s’han perdut d’altres coses com la idea del compromís, vivim en un món inestable “d’usar i llençar”, tant amb les feines, les relacions, les amistats i també les parelles.

Quan exprimim tota l’energia de l’altre, busquem altra font d’energia.
Sí, vivim en un món en què s’està constantment buscant coses noves i en la recerca del plaer i l’eufòria; i això no sempre pot ser així i menys en una relació de parella...

A l’obra hi ha un moment en què un personatge a la festa fa menció a la pèrdua dels valors.
Les obres d’aquest autor són com un enigma, no són didàctiques... Està retratant uns abismes que tots tenim a dintre i crec que aquí està enviant un missatge al públic com volent dir: “Alerta, perquè si deixem sortir la bèstia que tenim a dintre, tots tenim una bèstia molt negra i cruel...”
Però l’autor tampoc aprofundeix en aquesta idea.
Aquests personatges, però estan presentats des d’un punt de vista bastant irònic, són molt superficials, parlen de problemes del món real: de la gent que passa gana, la gent que no pot accedir a la cultura... Però també tal com s’està tenint aquesta conversa, enmig d’una festa a on no falta de res, resulta una situació molt estúpida..

Això connecta amb la situació de la Marie i el Bruce.
Imatges d’una parella que dorm junta, que són matrimoni a la vista de tothom, però que en realitat tots dos es senten molt sols. Falta un compromís real, falta cuidar-se, anar amb més alerta els uns amb els altres. Cal cuitar d’un un mateix i dels altres.

Amb l’escenografia fas una aportació original: Apart de l’actuació en viu treballes amb imatges enregistrades.
Era una dificultat molt gran haver de fer aquestes escenes corals amb personatges que són tan petits, però les ganes de muntar aquesta obra van ajudar a trobar la manera de solucionar-ho. Aquesta és una de les coses amb les que acabo més contenta amb aquesta funció, perquè penso que la relació entre l’escena i el vídeo és molt difícil, i va costar aconseguir que l’escena fos realment dramàtica i que sigui viva, però després de patir crec que al final ho hem aconseguit.



Tria entrevista