Manuel Veiga parla sobre 16.000 pessetes

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Aquesta obra està dins del Projecte T6, del Teatre Nacional de Catalunya.
La vaig escriure al desembre del 2003, vam, al llarg de la temporada passada vam tenir reunions periòdiques.

T’avisen des del Nacional (TNC) o sou els autors els qui us oferiu per aquest projecte?
Ells tenen unes llistes d’autors, i d’entre ells estava jo, juntament amb la Beth Escudé, l’Esteve Soler, el Rodolf Cirera i el Gerard Vàzquez i tota la temporada passada ens hem anat reunint. Hem anat fent lectures de textos que no eren nostres i cadascú anava dient els temes de què volia parlar o com pretenia que fos la seva obra. Treballem sols a casa, però anem fent reunions periòdiques. Aquests cinc autors i jo, juntament amb el Sergi Belbel i el Ramon Simó, que són els coordinadors del T6.

Seria una barreja de treball en grup i individual.
Sí, sempre hi ha una valoració en grup i cadascú fa cas del que l’ interessa i del que creu que pot beneficiar la seva història. Actualment encara ens estem reunint perquè la propera temporada s’han d’estrenar els textos de la resta dels autors.

16.000 pessetes, és una obra que està tallada amb molts salts temporals. És una idea que ja apareix al text?
Sí, perquè aquesta és una obra que parla de la memòria i del record, aquest seria el gran tema de la funció, l’obra es situa a l’any 2002, que és l’any de l’entrada en vigor de l’euro i és la nit de l’aniversari de la Soledat , que és la protagonista de la funció i el seu nét li porta un regal sorpresa. Llavors aquesta nit de Sant Joan, la Soledat rememora moments importants de la seva vida.

És només a partir d’aquesta nit que ella rememora el passat o ja és la forma de ser de la Soledat?
Ella d’alguna manera el que no vol és oblidar una sèrie de coses del passat, és una dona que ha viscut una guerra, una postguerra, una dictadura, una transició i per a mi aquesta dona és un homenatge a aquella gent que ha viscut tots aquests fets i sobretot a les dones, que segurament tenien encara més difícil que els homes poder aconseguir el que elles volien; com en el cas de la Soledat; una dona que volia ser mestra i no ho va poder ser.

Veient l’obra em va fer l’efecte que es fa una distinció entre la gent que viu arrelada al record i els que volen tallar amb el seu passat i partir de zero.
Són dos visions diferents, dues formes diferents d’entendre la vida.
La Fina no pot es construir una nova vida sense trencar amb el passat i en canvi l’àvia té una visió semblant al nét, que per mirar cap al futur cal recordar, cal no caure en els mateixos errors. L’experiència és un grau i no sempre hem de començar de zero.

Amb quina manera d’entendre la vida et quedes tu?
Amb la de l’àvia, evidentment. Tot i que entenc també la filla. És una dona que es queda prenyada als setze anys, viu a un quart de pis a on no hi ha ni dutxa i pensa en quin futur pot donar al seu fill, vol fugir de la pobresa per donar un futur millor al seu fill.

Fa l’efecte que a aquesta obra hi ha bons i dolents i la Fina seria la dolenta de l’obra. Buscaves provocar aquesta impressió en el públic?
Jo no crec que sigui dolenta, jo entenc la seva reacció, perquè ella no només està mirant per ella sinó també per al futur del seu fill: es tracta de la decisió d’una dona soltera embarassada als setze anys, a l’any 62.

La seva actitud seria molt defensable.
Jo crec que absolutament.

Faries responsable a la Fina del que li passa a la Dolors?
No, jo no la faig culpable, jo penso que no hi ha bons i dolents. La meva intenció es que ens qüestionéssim què hauria passat si aquestes 16.000 pessetes les hagués tingut la Dolors, potser hauria obtingut un pis de protecció oficial, potser hauria pogut estudiar...

O potser no hauria sabut aprofitar aquests diners i hagués acabat de la mateixa forma que sense els diners...
Exacte, la meva intenció era deixar obertes aquestes dues possibilitats, però com no ha tingut la possibilitat de provar-ho, no sabem què hauria passat...

Però veient l’obra sembla que la Fina tingui la culpa de les desgràcies de la Dolors.
Jo no crec que tingui la culpa, en tot cas la Dolors no ha tingut aquesta oportunitat.

En realitat, sembla com si li anés millor la vida als que obliden el passat, materialment parlant.
Sí, però perquè la Fina va tenir un cop de sort que li va permetre millorar a la vida, les 16.000 pessetes que segurament va saber aprofitar.

Va poder donar al seu fill tot allò que ella no va tenir.
Mentre que la Dolors ja va néixer amb les cartes de la vida marcades, una nena filla d’una prostituta que assassinen a la platja, que viu a un barri de barraques, que després passa d’hospici a hospici, les seves oportunitats a la vida són mínimes.

Per això demana una oportunitat a la Soledat, és la seva última esperança.
Clar, i la Soledat és una dona molt íntegra, amb un sentit de la justícia molt fort i per això la vol ajudar i de fet ho aconsegueix a través del seu nét.

Hi ha una sèrie d’elements que es van repetint al llarg de tota l’obra: el "Cola Cao", els “Juegos Reunidos Geyper”...
Estem parlant d’una família pobre, que tenen dificultats per tirar endavant i tant el "Cola Cao", com els “Juegos Reunidos Geyper” eren un objecte de luxe en aquesta època i en concret per a aquesta família. Uns objectes que no han pogut tenir elles però sí el seu nét. El Man és l’únic personatge que ha pogut gaudir d’una vida més fàcil.

Has volgut mostrar al públic les bombones de Butano que fa servir la Soledat a casa seva.
Sí, perquè aquests pisos encara funcionen amb Butano i si et passeges per la Barceloneta i mires els balcons, sempre veuràs ampolles de Butano. Hi ha un moment a l’obra en què es diu: un balcó que és un jardí amb bombones de butà. És una cosa molt típica.

Imaginaves alguna escenografia quan escrivies aquest text?
M’imaginava una escenografia com aquesta, molt realista. L’escenografia està molt a prop del que jo pensava. Tot i que jo en un principi havia pensat que tingués parets, però ells van proposar una cosa que penso que està molt bé: el balcó dins la casa, que té molta rellevància en aquests pisos.

Pensa que algú agafa el teu text i vol fer-lo sense escenografia, només amb la interpretació dels personatges.
Penso que seria més difícil, el que caracteritza aquesta quarts de casa és aquest espai petit i farcit de coses petites, perquè és un lloc a on hi viuen famílies des de fa molt de temps. L’obra demana això, els actors s’han de moure per aquest laberint de mobles. Una escenografia minimalista penso que no tindria sentit.

L’estufa té una bombeta que mostra als espectadors que està encesa, heu tingut cura de l’últim detall...
Sí, això passa a l’escena de la gran nevada i s’encén l’estufa perquè fa molt fred.

Tries el nom de la “Quatre Conys” per provocar la rialla del públic?
No, aquest nom ve perquè a la Barceloneta hi havia un personatge real que li deien la “Set Conys” i al buscar documentació sobre la Barceloneta vaig trobar això.

Estàs molt vinculat amb aquest barri o t’has documentat?
Jo no sóc d’allà, tenia un amic de petit que era d’allà i era l’enveja, perquè vivia al costat del mar. Jo m’he documentat per escriure, volia fer un melodrama social i buscava un barri que em donés peu per desenvolupar aquesta temàtica. És un barri eminentment obrer i a més amb la singularitat de tenir el mar com a protagonista del barri i al mateix temps en el passat havia existit un barri barraquista, el barri del Somorrostro.

Tria entrevista