Manel Dueso parla sobre El beso de la mujer araña

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Feia temps que tenies pensat fer aquesta obra.
No, la veritat és que no, jo vaig llegir la novel·la al 76 o al 77 i em va agradar molt per la carnositat que tenen els personatges, però és una història que tenia allà aparcada i a tots els amics els hi regalava aquest llibre.

Amb els anys l’autor va fer una adaptació teatral.
A principis dels anys 80 i es va muntar a Barcelona, al teatre Regina, ho feia el Pepe Martí i l’Ovidi Montllor, però jo en aquells moments feia una altra obra i no la vaig poder veure.

I quan van fer la pel·lícula?
Tampoc vaig voler anar a veure-la.

No tenies curiositat?
Era com quan una novel·la t’agrada molt i jo prefereixo quedar-me amb el record i el que he imaginat.

Aleshores la idea de muntar aquest espectacle va ser una proposta?
Si, m’ho va proposar el Miquel (Garcia Borda).

Després de regalar-li el llibre?
A ell no li vaig regalar, perquè ho regalava a aquella època dels anys 70. Aleshores em va trucar per parlar-me de El beso de la mujer araña i va ser quan em vaig sorprendre perquè és tractava d’una obra important per mi.

Va ser una casualitat.
Si, una coincidència fantàstica.

L’adaptació amb que treballeu és íntegrament del Manuel Puig o heu fet algun canvi?
Vam partir de la que va fer el Puig, aquesta adaptació està plena d’argentinismes, es parlen de vos i un continu de referències argentines.

Diguem que heu fet una adaptació de la de l’autor.
Si, però a la vegada hem recuperat coses de la novel·la. El moment en què s’escriu aquesta obra hi ha una realitat concreta, és el moment de la dictadura argentina i una sèrie de coses que explicades al 2005 poden quedar descontextualitzades, perquè la nostra realitat és diferent. I en aquest sentit jo he volgut llimar el pes polític.

Quedaria pamfletari.
Si, i arquetípic. Per això he canviat coses de l’adaptació i he recuperat d’altres de la novel·la que anaven més pel sentit humà, cosa que ha suposat un treball molt artesà i concís.

D’aquesta forma també aconsegueixes que l’obra sigui més universal.
També, no tan concreta la temàtica, perquè sinó crea distància en el teatre, l’espectador s’allunya i pensa “si, bé, però això passa allà”.

Podríem parlar d’aquesta obra com una història d’amor.
Si, jo ho he parlat amb els actors. Nosaltres tenim la capacitat d’estimar i la necessitat de ser estimats, evidentment. El plantejament seria que si estiguessis perdut a una illa amb altra persona, al final l’acabes estimant, no queden moltes més possibilitats.

Penso que encara que no estiguessin tancats en una cel·la aquests dos personatges s’haurien entès.
És molt possible.

En realitat no són tan diferents.
No, són dos personatges que es veuen obligats a crear el seu propi món, perquè la realitat és molt dura, això li passa al Molina, i el Valentín vol canviar el món perquè la realitat és hostil.

El Valentín té necessitat d’analitzar-ho tot.
Viu obsessionat amb la idea de lluita i intenta negar-se els seus propis sentiments. Analitzar-ho tot i és impossible, i al final es demostra. Tots dos aprenen una gran lliçó de l’altre.

Els dos acaben fent coses que no pensaven que farien.
Exactament, i això és el fantàstic d’aquesta obra.

Sobta llegir en informacions i publicitat sobre l’obra que un dels dos protagonistes està a la presó per abús de menors, quan es veu l’obra no dona aquesta impressió.
Es que cal matisar això, en el cas del Molina, ell ens parla del tipus d’home que li agrada i en cap cas es tracta d’un menor, es suposa que és l’excusa per la qual ha entrat a la presó, però aquest fet s’ha de matisar i això es veu a l’obra, el Molina ha entrat a la presó, oficialment, per abús de menors, però ell no parla en cap cas del menor com el seu tipus de relació sexual.

És divertit l’aclariment que fa el Molina sobre el seu tipus d’home.
Si, si, ell vol un “hetero”, “no jueguecitos de homosexuales”, jo penso que està molt bé perquè escull un extrem de la homosexualitat

S’ha parlat de la “ploma” del Molina, alguns l’han considerat exagerada.
Mira, en aquest cas ens vam arriscar. Als primers assajos jo no li deixava fer res d’això, perquè jo no sabia quin grau d’amanerament tindria aquest personatge, a mi no m’agrada fixar aquestes coses d’entrada. La meva intenció era anar treballant per descobrir aquest personatge i veure què passava. De mica en mica, va anar sortint aquest tret, però no perquè el fabriquéssim externament, sinó que es va anar convertint en això, que jo personalment trobo fantàstic. Hi ha persones que actuen així tot el dia, forma part de la seva manera d’expressar-se.

A mida que vas coneixent al Molina entens més la seva expressió corporal: ell és així.
Clar, al principi et sorprèn, però després es veu absolutament normal.


La meva impressió és que el Molina és una dona atrapada en un cos d’home.
Dins de la desgràcia que és estar vivint tancat en una cel·la, el Molina està encantat perquè pot cuidar a un home, pot fer alguna cosa per un “hetero”, es sent feliç. Està a la seva caseta mimant a un home, i això li encanta. Quan anem descobrint tot això, pensem que és lògic que es comporti d’aquesta forma.
Em sembla curiós perquè encara hi ha molta gent amb molts perjudicis sobre els amaneraments. A la societat que vivim s’està potenciant cada cop més la diferència, és a dir, que no ens podem entendre tots, penso que és un moment terrible i la meva intenció amb aquesta obra era explicar el sentit de la tolerància, vull dir que per molt diferents que siguem els uns dels altres, ens podem entendre. Però d’entrada, no podem jutjar a l’altre. Cada cop la societat ens apropa més a aquest punt, jo soc el primer, perquè ens veiem imbuïts en aquesta informació continua.

És molt fàcil parlar de la tolerància, sempre que no ens toqui d’aprop.
Fer discursos és molt fàcil, altra cosa és ser capaç de portar-ho a la pràctica i precisament aquí està la grandesa de l’obra, que ens dona una lliçó de moltes coses, però sobretot de tolerància, d’admetre a l’altre, d’admetre la diferencia.

Tots dos personatges troben a faltar a la seva mare.
Sobretot el Molina.

Si, però també el Valentín, encara que d’altra forma i a més li avergonyeix admetre-ho.
Clar, ell pensa “jo he escollit viure d’aquesta manera, no vull que la meva mare em porti menjar”, ja que seria contradir els seus ideals.

En canvi cap dels dos fa menció a la figura del pare.
No, no hi ha pares en aquesta obra. Bé, el Molina no té pare. Però és cert, té rellevància la figura de la mare. S’ha d’aclarir que en el cas del Molina, al ser homosexual, era difícil, en aquells moments, viure la homosexualitat d’una manera oberta com ara i molts vivien tota la vida lligats a la mare, tenien les seves histories, però enganxats a la mare.

Molts dels problemes d’aquesta obra avui ja no serien tals problemes, com per exemple el tema de la homosexualitat, no creus que pot quedar fora de temps?
La grandesa d’aquesta obra és que està parlant de l’ésser humà, de la capacitat d’estimar i ser estimat, ara es podria parlar d'altres tipus de problemes, si vols, però penso que el fons, allò que transcendeix és el mateix, per això penso que és atemporal, ja que ens està parlant de l’essència de l’ésser humà.

Una de les millors coses d’aquesta obra és la capacitat que té de fer-te riure i plorar, és com la vida.
Si, això és el que fa que les coses siguin humanes, evidentment, tots passem per èpoques bones i dolentes i a tots ens ha passat alguna cosa millor o pitjor. És evident que no podem viure sense poder passar per tot, si riguéssim o ploréssim tot el dia seria insuportable, i això és el que hem de traslladar al teatre, perquè això és la vida: patir i passar-ho bé.

El mateix passa a l’escena final.
Jo no volia fer una escena tràgica, ja és tràgic el que els ha passat a tots dos. El final de l’adaptació em semblava molt tràgic i molt fosc, amb una veu en off. I la meva idea era que e

Tria entrevista