Jaume Villanueva parla sobre Con Belisa

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

No agafes un projecte a no ser que estiguis molt involucrat.
Em sentia implicat per l’autor i la història que explicava... Però em va agradar que Lorca no acabés aquesta obra. Ho vaig saber durant el treball de documentació. Vaig parlar amb la seva família: la Laura García Lorca, en Montesinos... Van dir-me que és una obra inacabada, que no es sap si està escrita per teatre de guinyol, si és una farsa o un drama. Es veu que Lorca tenia la intenció de fer una sarsuela amb aquest text.

També diuen que hi havia una intenció de l’autor de fer comèdia.
Sí, però acaba fent en to de comèdia només les dues primeres escenes. El segon acte és un drama acabat i el tercer acte és d’una tragèdia impressionant.

Per què aquesta obra i no altra més emblemàtica de Lorca?
El pressupost per muntar La casa de Bernarda Alba o coses així el tenien uns altres i no jo. Això és així de fàcil.

Però es nota que és una obra primerenca de l’autor.
El text és prim, inacabat. Està acabat perquè té presentació, nus i desenllaç. Diria que és una primera escriptura i això que el mateix Lorca la va estrenar a Madrid. Va dirigir a un grup de dones, van demanar-li que ho fes, durant la República.

Decideixes donar la teva interpretació del text.
Veia aquesta obra tan prima, llegint-la, estudiant-la... Però Lorca no és tan prim, per això vaig voler fer aquesta reinterpretació, ja que si profunditzes al text es descobreixen els ingredients i la temàtica lorquiana. La meva aportació va ser barrejar actrius amb titelles, actuant a la vegada sobre el mateix escenari, desdoblar personatges...

Si més no, els titelles reben molta importància.
Havia pensat fer el Retablillo de San Cristóbal, que saps que és un teatre per a titelles i llegint i rellegint i donant-li voltes a Belisa vaig veure, i així m’ho ha demostrat aquest muntatge, que aquests no eren diàlegs per a humans, que eren diàlegs per a boquetes de cartró. Hi ha coses que han de sortir per boca d’un titella perquè tenen aquesta personalitat i després tota la banda de la gelosia, del xantatge emocional, cau sobre les actrius.

Montse Morillo (Belisa) és catalana... Per què fas que parli en andalús?
Crec que la Belisa és dolça, i a mi l’andalús sempre m’ha semblat la manera més dolça de parlar el castellà. La Belisa havia de semblar una colometa ferida, per això va amb les crosses. Volia demostrar la fragilitat d’aquest personatge, una nena que fiquen en una situació que ella no vol, casar-se amb un vell. És com un ocellet que no pot volar.

El desig frustrat sempre condueix a un càstig?
A l’obra de Lorca sempre apareix la sang. Pensava que a aquesta li fallava alguna cosa, perquè només hi ha sang al final, molta sang. Vaig decidir començar amb l’escena final: així l’obra ja arrancava en aquesta tessitura.

També es parla d’estimar l’ànima o el cos.
És un cercle fantàstic que es tanca. Marcolfa vol el cos de Belisa; Belisa no vol a Marcolfa i vol altres cossos, però dins d’aquest context, Belisa s’enamora d’una ànima, d’una quimera, s’enamora de la mateixa Marcolfa, del personatge que aquesta criada ha creat: el Caballero de la Capa Roja.

En definitiva, s’enamora del que no vol enamorar-se.
Això és molt shakespearià. Ens indica fins a quin punt l’amor no té res a veure amb cap cosa racional. S’enamora d’una capa vermella i d’unes paraules i per això és capaç de tot, vol matar el seu marit, vol fugir amb l’amant... I la paradoxa és que l’home de la capa vermella és Perlimplín o Marcolfa, és el mateix. Al matar-se Perlimplín i al matar al cavaller , és ell qui es suïcida. El suïcidi dóna tal sentiment de culpabilitat a Marcolfa i a Belisa, que les unirà en la desgràcia, tancades en aquell caseró .

Això recorda molt a la posterior Casa de Bernarda Alba
Aquí trobem tots els antecedents de l’obra de Lorca i, a més, això és el surrealisme precisament. La relació entre aquestes dues dones són antecedents de La casa de Bernarda Alba. Per això he volgut fer aquesta història així.

Prescindeixes d’homes en aquest muntatge.
Volia una història de dones, em semblava més cruel la història i volia veure una dona enamorada d’una altra. Llegint l’obra vaig veure una cosa més forta, que Marcolfa era la que estava enamorada de Belisa i aquesta és la idea que vaig voler portar fins el final.

Els personatges de Lorca estan marcats pel destí tràgic.
Clar, aquí més que mai.

Què diries a aquells qui no creuen en el destí?
Penso que existeix el destí, però no com l’imaginaven els grecs. La vida és com una reproducció i si avui es pot veure en el genoma humà les malalties que has de tenir, m’imagino que al món està escrit el destí de les coses, segur.

Dius que no podem escollir?
Clar, no podem escollir. Només podem escollir amb el que ens trobem, però sols en certa manera.

No podem lluitar, perquè fem el que fem no canviarà aquest destí tràgic que ens espera, segons Lorca.
Això és així. Els que estaven en un camp de concentració a Alemanya, fessin el que fessin, estaven condemnats a un destí. Quan naixem, com va dir Freud, la única finalitat de la vida és la mort. Estic convençut que hi ha un destí matemàtic que no és el destí platònic que s’explica. D’alguna manera estem ficats dins d’una fórmula matemàtica en la qual tot coincideix.

Hi ha molt surrealisme en aquesta obra.
Tot és surrealista. Tot és deixar-te portar, que la intuïció ho marqui tot, com si es tractés de fer una aposta. Si algú vol anar al teatre perquè li expliquin una història em sembla terrible, una màquina tan sofisticada d’expressar sentiments i de crear sensacions, com és el teatre, no es pot fer servir per explicar una història.

Qui explica avui les històries?
La història explica tal i com estan les coses i això avui en dia és feina dels periodistes. La història és una cosa molt simple, no crec que Madame Bovary sigui una història. No hi ha històries, totes estan explicades.

I si no anem a veure històries al teatre, què proposes?
Que cada espectador es faci la seva història i tregui les seves conclusions, aquesta és una cosa molt més rica. És una cosa que funciona des de fa cent anys en la música, en la pintura i en la literatura i en el teatre, tret de poquíssimes excepcions no es fa mai i això és possible. Sempre he volgut exposar situacions, una història forma part d’una narrativa i això no és teatre, al teatre no s’ha de descriure res.

Amb quina actitud hauríem d’anar al teatre?
Quan estem asseguts a les butaques sempre ens preguntem què està passant i què és el què em volen dir. S’ha d’anar al teatre pensant que no et volen dir res, si vas a un concert o al ballet no vols que et diguin res; sotmetre el teatre a una història és absurd, no té cap sentit.

Tria entrevista