Antonio Simón parla sobre Follia d'amor

Entrevista realitzada per Albert miret

Per començar i pensant en el títol. Alguna relació amb la pel·lícula de Juan de Orduña, Locura de amor?
He, he, he. Cap ni una.

Curiosament és la traducció literal del títol de la pel·lícula.
El que passa és que la pel·lícula d'Orduña, i fins i tot la nova versió de Vicente Aranda, té un cert aire o caràcter romàntic. La Follia d'amor de Sam Shepard -Fool for love en l'original- més aviat va per un altre costat.

Sinopsi de l'obra.
És la història d'una ex-parella que l'home, l'Edy, vol recuperar. Vol refer una història d'amor que va ser terrible, turmentosa, molt gran, i a partir d'aquí comencen a sortir fantasmes del passat i es van descobrint secrets que faran canviar absolutament la relació d'ells dos, però que acaba d'una manera molt oberta.

Els que vinguin al teatre basant-se en el títol i en la intuïció pensaran que vindran a veure un espectacle amb certa càrrega de romanticisme.
És una obra molt passional, de sentiments molt potents i molt salvatges, però no és ben bé una història romàntica. És una història de grans sentiments però no romàntica en un sentit sentimental.

La dramatúrgia nord-americana a l'estil Shepard o Williams és molt passional.
Sí. Són personatges i situacions tremendes, és a dir, al màxim de les passions. Penso que aquest és un dels punts forts de la dramatúrgia americana.

Hi ha hagut algun moment que el Jordi Figueres em recordava el Francesc Garrido de Ganivets a les gallines, el teu anterior muntatge.
Són dos actors que m'agraden molt i que segurament tenen un cert punt comú. Una manera americana que dic jo de treballar. Els personatges de Ganivets... i de Follia... són diferents. No té res a veure.

No hi ha cap connexió entre una i altra?
Potser l'única connexió que jo veig podria ser l'evolució del personatge de la dona. Tan en el cas de Ganivets... com en el cas de Follia... la dona va agafant força a mesura que transcorre l'obra fins que finalment pren una decisió potent en la seva vida d'autonomia i de llibertat. Les dues obres són dos textos de passions molt terrenals i potents i sobre tot de sentiments, que és el que m'agrada.

Per què aquesta mania d'alguns directors de fer esperar molts minuts el pobre actor damunt l'escenari, - en aquest cas el Jordi Serrat, mentre va entrant el públic a la sala?
He, he. En aquest cas diguem-ne que vaig parlar amb el Jordi Serrat i he de dir que ell preferia això. D'alguna manera s'està dient que no és un personatge real. Que és un espectador virtual i privilegiat que està més a prop d'una presència que no pas d'un personatge real. Que és una mica el personatge del pare a l'obra. En realitat només existeix en la ment de l'Edy i de la May.

Sobre tot pels americans, la família com a unitat social és sagrada. Shepard aquí la fa trontollar. Pura transgressió?
Si. L'obra de Shepard és molt autobiogràfica. Es repeteixen els temes. El desengany amorós, l'intent de torbar la parella que t’ha abandonat, la relació difícil amb els pares... és una constant en la seva obra. La família als Estat Units té una connotació molt diferent que als països mediterranis però també és molt important. L'obra explica, en definitiva, que de tal palo tal astilla. I per tant hi ha un punt que les nostres vides estan d'alguna manera prefigurades per el destí. Penso que l'obra té molt de tragèdia. Té un punt que connecta directament amb la tragèdia grega. No per l'estil de l'obra, perquè és un drama com a gènere, però sí aquesta cosa que tenen els personatges d'intentar refer i controlar la seva vida i quan justament intenten controlar-la molt més, tot peta molt més.

Personalment, crec que el moment més patètic és quan el pare insisteix al fill en que el representi.
Hi ha una relació kafquiana de matar el pare, que és precisament el que acaba fent el personatge de l'Edy. S'allibera d'una vegada d'aquesta figura paterna tan forta per ell. L'Edy guanya això a l'obra. Continua el seu camí, encara li resten molts obstacles a vèncer, però ha superat un gran problema que ell tenia: la relació traumàtica amb el seu pare.

Aquesta obsessió de l'Edy per la May converteix el seu desig en amor fou.
Totalment. Es tracta d'un excés d'amor que fa que sigui impossible una convivència terrenal amb aquest tipus de sentiments. Penso que els personatges s'estimen moltíssim en aquesta obra, però no poden conviure junts. Va molt més enllà de desavinences domèstiques. És una cosa molt més profunda.

Un home que fa tres-mil nou-cents quilòmetres per venir a veure la seva estimada ha d'estar molt enamorat.
Ha d'estar molt enamorat i ha d'estar molt segur que la teva vida està canviant. L'Edy ha arribat als quaranta anys i està en la crisis total dels quaranta. Vol fer un replantejament de la seva vida i va a tope. Si ha de fer quatre-mil quilòmetres els fa perquè ell se n'adona que ha d'intentar capgirar la seva vida i reconduir-la. Moltes vegades l'error és intentar forçar les coses, perquè després arriba el destí i surt per on mai ens esperem.

La May, la primera part de l'obra insisteix en que l'Edy se’n vagi però quan ell surt per la porta canvia d'opinió i li suplica que es quedi. Curiosa contradicció.
Una cosa és el que pensen els personatges i una altra cosa és el que els està passant per dintre. La May li diu a l'Edy que l'odia i que no vol saber res més d'ell però alhora està enamoradíssima. Jo penso que ella està molt més enamorada d'ell que no ell d'ella. L'amor de l'Edy per la May és excessiu, possessiu. Ell la necessita per no caure. En canvi ella ha estat capaç de refer la seva vida d'una manera humil. Per tant no el necessita, però l'estima. El que passa és que sap que viure amb ell és destrossar-se la vida.

Però tu creus que era necessari que Shepard introduís el cinquè personatge de la comtessa -l’amant de l'Edy- i que el seguís fins a la porta de casa de la May?
Sí, perquè l'Edy és la còpia del seu pare. Ell està entre dues dones. Entre el seu amor de tota la vida que és la May i la comtessa. Per això és important el personatge de la comtessa.

Sí, però fins el punt de seguir l'Edy fins a la porta de casa de la May, provocant el que provoca i que no direm aquí?
Es clar, perquè la comtessa està enamorada d'ell. També se l'estima. Quan li diu a la May que la comtessa és una puta i que només és un rotllo és fals perquè està molt excitat. En realitat ell es troba entre dues dones. La mateixa història del pare.

Hi ha un moment que situes els personatges en diagonal, posant el pare al fons de l'escenari i en línia recta finalitza amb la May en primer terme.
Sí. D'alguna manera tots tres estan situats en la mateixa línia del destí. Estan units i alhora estan separats. No és que volgués fer cap cosa simbòlica però va sortir assajant. Vaig trobar que aquesta diagonal tenia molt força.

Sí, però el quart personatge, el Martin -el nuvi oficial de la May- queda descol·locat en aquest ordre aparent.
De fet no està ben bé en aquesta diagonal. És un espectador. És el típic americà mig, ingenu, bon home i que està assistint a un espectacle completament al·lucinat. Ell pensava que s'havia enamorat de la cuinera del restaurant del poble i està descobrint tot un món impressionant que el sobrepassa absolutament.

L'espectacle s'inicia amb el soroll ensordidor d'un fuet esclatant contra el terra de fusta de l'interior d'un motel. Era necessària aquesta demostració de força per part de l'Edy?
El que he fet és ampliar el que diu el Shepard. L'acotació del Shepard indica que ell està netejant un fuet mentre la mira a ella. De fet vam començar assajant així però un dia, provant coses vaig pensar que potser podíem canviar el joc i comprovar com rep el públic aquest inici. Per nosaltres, en realitat l'inici de l'obra és el final. Ell torna a buscar-la. De fet li diu -surto un moment- i ella pren per primer cop la iniciativa de deixar-lo. El fet del fuet és una manera de començar l'espectacle perquè després hi ha el fosc

Tria entrevista