Josep Maria Benet i Jornet parla sobre Salamandra

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

L’obra de arrenca al desert de Califòrnia per acabar al casc antic de Barcelona.
Si, és un lloc molt llunyà i acaba a un lloc molt proper a nosaltres; volia parlar de coses que desapareixen per això vaig pensar en un lloc molt llunyà i de mica en mica em vaig acostant a una cosa més propera a nosaltres.

Es parla de la memòria.
Si, però el tema més fort de l’obra és el de l’extinció, tot el que es tracta a l’obra està relacionat amb la possibilitat de l’extinció, a molts nivells i entre ells el de la conservació de la nostra identitat i la nostra pròpia cultura, com si fóssim animals.

Al final acabes parlant de la cultura catalana.
Al final és quan es veu que l’extinció pot arribar aquí, és parla de l’extinció en general i a diverses cultures. No només d’una extinció d’aquí sinó de tot el món: egipcis, jueus, nazis...

Apareix la relació d’amor - odi entre dos amics que són com germans.
A totes les meves obres hi ha punts de vista oposats, que lluiten entre sí. En aquest cas, són dues maneres diferents d’entendre el cinema o l’art. Però això parteix de la idea que tinc de que la gent que s’oposa és necessita i aquesta idea la he desenvolupat a diverses obres. Hi ha maneres d’entendre diferents, però són oposades perquè són alhora complementàries.

Es tracta d’una confrontació entre la manera de veure les coses del Claud i la del Travis.
El Travis té una forma més directa de parlar de les coses que el rodegen i el Claud, en canvi, parla de la realitat a través d’històries imaginades, jo penso que totes dues formes de treballar es poden complementar, tot i que això no ho veuen els protagonistes, no ho viuen pas. Però aquestes dues formes d’entendre l’art poden coaparèixer en un mateix procés creatiu.

Tenies clar que el Toni Casares dirigiria aquest projecte?
Si, era una obra que si ell la volia, era per ell. El conec i és el meu amic, m’agrada com treballa i vaig dir-li que l’estava escrivint perquè un dia la fes ell.

Has estat dos anys escrivint Salamandra.
Jo sóc lent escrivint, no soc ràpid. El normal és que com a mínim un any tardi en escriure, s’ha de preparar molt bé.

Estàs content amb el resultat del muntatge?
Estic molt content, tinc el director que volia que ho ha fet tan bé com m’imaginava i esperava, uns actors excel·lents que pel meu gust no han fet cap fallo, al contrari, donen més força al text i hi ha un espai escènic que m’agrada també molt, sembla una cosa aparentment senzilla però en realitat molt complexa. A més jo he estat molt implicat des del principi i ho he viscut molt de dintre i s’han creat unes relacions humanes molt maques. En general, tot molt bé, estic molt content.

Què opines de les crítiques que han sortit als diversos diaris?
Jo les llegeixo i miro de veure si el que diuen té interès i em pot servir per obres futures, per mirar de no caure en coses que ha esmentat la crítica. Al cas contrari, si han parlat bé de mi doncs intento entendre si he de seguir per aquest camí o no. Jo sóc dels que fan cas a la crítica.

Amb quina crítica es quedaria?
Em quedo amb totes. No voldria senyalar cap en concret, no em molesten les crítiques. D’altra banda el que passa és que han aparegut la meitat. No tinc encara tot el ventall de crítiques per dir aquesta m’ha agradat més o menys.

S’han dit coses com “ La avaricia rompe el saco”.
Ara el Benach ha dit això, però ha parlat tants cops bé de mi, que si diu això està molt bé i em porta a la reflexió.

Després de llegir algunes de les crítiques canviaries alguna cosa d’aquesta obra?
És difícil perquè dos anys de treball, és molta feina, t’has de posar amb altra cosa, aquesta obra ja està feta, s’ha acabat un procés. Tot això es podria aplicar a futures obres. De tota manera, tot això és estrany i relatiu, perquè a vegades obres que tenen males crítiques omplen i al contrari, hi ha obres amb bona crítica que no funcionen en quan a públic. Molt sovint no té res a veure una cosa amb altra. També es pot donar el cas que els estudiosos de teatre donen valor a una obra que ha tingut mala crítica o al revés. Jo sempre dic que tinc un problema molt greu, perquè mai sabré el valor de les meves obres, perquè sempre acabo fent el que m’agradava i em semblava bé, però els altres poden pensar que no està bé.

Les crítiques són relatives?
Potser no tenen raó quan diuen que no els ha agradat una cosa i potser tampoc la tenen quan diuen que els ha agradat, és molt difícil saber això, perquè llavors jo només faria cas a aquell que sé que està en lo cert, però això és impossible saber-ho. Però jo els llegeixo a tots i els respecto a tots, per això no sabré mai què és el que he fet bé i què el que he fet malament. Del que estic segur és que algunes coses les he fet malament, però si n’hi ha alguna que és bona tampoc estic segur. Si procures ser objectiu és més difícil veure què és lo bo de la teva obra.

Penses que hi havia massa expectativa sobre aquesta obra? Es vivia amb molt entusiasme l’estrena d’aquesta obra.
No ho sé. És normal que la gent esperi alguna cosa de tu i que després es trobin amb coses diferents, sempre existeix aquest risc, és perillós. Però jo recordo que quan ningú em feia cas, volia que em fessin cas, doncs ara que és així, encara que a vegades em renyin una mica tampoc em puc queixar.

El temps dirà?
En principi sí, però és molt difícil determinar què és bo o dolent, pensa que Shakespeare al moment que feia el seu teatre era molt ben considerat, després quan va morir va ser un temps valorat i més tard es deia que era un autor espantós, durant un parell de segles va ser considerat com un autor que no valia res i fins el S.XIX no va tornar a ressorgir l’obra del Shakespeare per arribar a ser considerat l’autor més important de l’historia del teatre, però aquest autor durant dos segles no va estar considerat per ningú i potser d’aquí dos segles tornarà a passar el mateix amb aquest gran autor, hi havia una sensibilitat diferent que rebutjava aquest tipus de teatre, no sé...

Els barems per valorar els autors van canviant?
Clar, però ara també hi ha uns barems i qui et diu que són millors aquests barems i no pas els altres, arriba un moment en què no tens ni idea. Només pots tenir idea de que en un moment determinat la cosa t’ha anat bé o no, ara saber si allò és realment bo o dolent aquí si que no entro.

Tot i així no tots els autors van poder veure estrenades les seves obres en vida.
Si, la veritat es que em considero una persona molt afortunada. Per crear el que m’apassiona és el teatre. Només faria algun llibre de memòries, però el que m’interessa realment és escriure teatre.






Tria entrevista