Sergi Belbel parla sobre Les falses confidències

Entrevista realitzada per Albert Miret

He llegit les crítiques de Les falses confidències. Un èxit de públic a un Teatre Nacional no acaba de ser políticament correcte. Com és possible?
No és incompatible tenir èxit en un teatre públic. És evident que el criteri no ha de ser que facis allò per tenir èxit. La paraula èxit no vol dir res. Hi ha espectacles que tenen una dinàmica que no són espectacles comercials i acaben tenint molt de ressò. Hi ha espectacles que tu montes descaradament comercials que no tenen èxit. Tot és molt ambigu. És evident que en la programació d’un teatre Nacional, d’un teatre públic, el criteri de l’èxit no és el criteri bàsic. Però sí es veritat que dintre d’un teatre com aquest hi ha tres sales, cada una amb una dinàmica, i és evident que la dinàmica de la Sala Gran –pel tipus d’arquitectura, de condicions físiques…- no és que demani un èxit de públic, es que jo crec que demana un tipus de teatralitat que estigui d’acord amb aquella cabuda d’aquella sala. Si vols fer una obra amb matisos, amb una delicadesa, no vagis a la Sala Gran perquè no t’ho permet. Les condicions físiques d’aquesta sala no t’ho permeten. Si tu fas un Txèjov, o ho fas amb un aire operístic, o millor que el posis en un altra sala perquè no s’hi adiu allò amb aquesta arquitectura. És un espai per a grans comèdies, per a grans obres de teatre clàssic, per a grans tragèdies, però no per subtilitats de segons quin tipus de dramatúrgia.

Però per sort, en aquest teatre hi ha dues sales més en les que sí és possible aquesta altra teatralitat. En la sala Tallers es pot experimentar i anar més enllà de la norma etc. El fet que un creador vulgui que el seu espectacle sigui vist per més gent millor, no sé per què ha de ser negatiu. No ho acabo d’entendre. Moltes vegades tu fas teatre i la gent vol venir a veure que fas, independentment de si és comercial o no. Desconfio una mica dels dramaturgs que diuen ‘m’importa poc si els ciutadans van o no van al teatre’. A mi sí m’importa si la gent ve o no al teatre. I m’importa molt perquè al teatre, quanta més gent vingui, millor. No a costa de segons què, però sí és important veure una platea plena. Que la gent tingui interès pel que es fa. I que gaudeixi del que es fa. A vegades parlem de xifres i no parlem de sentiments. A mi m’agrada parlar de sentiments. M’agrada veure la cara de la gent quan surt. Observar quina cara fan. Quin sentiment han tingut. Que els ha provocat: riure, emoció, plorar. Aquestes coses són les importants.

El dia de l’estrena algú amb criteri reputat em va dir que aquestes Falses confidències són massa comercials, que no poden ser ofertes per un Teatre Nacional, sinó pel sector privat. Veient com està el panorama escènic del país, creus realment que la iniciativa privada hauria engegat per iniciativa pròpia aquesta producció?
El muntatge que hem fet de Les falses confidències, amb una voluntat clara d’acostar-lo a l’espectador -que això no ho relaciono directament amb comercial, per a mi és una altra cosa, en tot cas jo li diria popular, no comercial- no es podia haver fet a cap altre escenari. Jo crec que d’Espanya, segur, i fins i tot el director tècnic del Teatre Nacional creu que d’Europa. I hem aprofitat els recursos tècnics del TNC d’una manera que dubto molt que l’empresa privada els pugui aprofitar per la infraestructura mateixa, per la quantitat de metres quadrats que tenim o per la pròpia dinàmica de l’escenografia. Tenint l’equipament que tenim, si no li donem un rendiment al cent per cent l’espectador es quedarà a casa seva. La meva idea del teatre és oferir a l’espectador un producte que no trobi assegut a la butaca de casa seva. Hem de fer que la gent vingui, que deixi el cotxe, que pagui el sopar, que pagui l’entrada... li demanem un esforç per venir. Si no li oferim una cosa diferent, una cosa que només pugui trobar aquí, no vindrà.

El que passa és que aquesta imatge mamotrètica que se li dona a alguns espectacles de la Sala Gran, potser hi ha intel•lectuals que haurien preferit veure-la aplicada a textos d’escriptors diguem més marginals.
No és incompatible veure un text d’aquestes característiques amb la seva representació a la Sala Petita o la Sala Tallers. I si és una obra que permet un tipus de teatralitat i que té una cabuda popular, doncs també pot veure’s a la Sala Gran. Tot depèn de la mirada que tu apliques en el producte.

O sigui que podem veure el Fernando Arrabal més trencador i marginal a la Sala Gran, per exemple...
El més trencador mai a la vida. Em cites un autor de l’absurd, però un autor com Ibsen té obres que poden anar a la Sala Gran i té obres que no poden anar a la Sala Gran. Espectres millor que la facis a la Sala Petita, perquè és una obra de sentiments, de quatre o cinc personatges que has de veure el detall. Depèn. També hi ha en joc un criteri artístic personal. Et vindrà un altre i tindrà un altre criteri que jo el respecto personalment. Em conec molt bé la Sala Gran. No és la primera cosa que he fet, conec les dimensions, conec que pita i què no pita i això condiciona moltes coses. Hi ha moltes obres que es poden fer a la Sala Gran, però també condiciona la lectura del director.

A Les falses confidències la gent riu molt, sobre tot del servei, especialment de Quimet Pla en el seu paper d’Arlequí. Això a la critica no li ha agradat. Aquesta accentuació de la comèdia l’has provocat tu?
A mi m’apassiona Marivaux M’apassiona moltíssim. Fa molts anys que m’agrada perquè entre altres coses té una dimensió popular. Cal fer una mica d’història del teatre. Quan es va estrenar Les falses confidències va ser, no un fracàs: un escàndol. La van haver de retirar. Això que una vídua –ser vídua volia dir que ja sap què és el sexe i què és l’amor, teòricament- descaradament diu ‘aquest tio el vull’ i tots els entrebancs del món els va superant fins que obté el que vol, que és aquell home, a l’època va ser vist com un escàndol.

Però després la conjuntura va canviar una mica, i al cap d’un any o dos Marivaux la va reposar amb actors nous i, perdona, el dia de la reposició va ser un èxit tan sonat que la representació va durar nou hores, dels riures del públic, del guirigall que es muntar a la sala, dels bisos que els van fer fer als actors... i justament Marivaux era criticat per això: per voler agradar massa als espectadors. Ara jo torno a ser criticat per volar agradar massa al públic tal i com a Marivaux li va passar en el seu moment. Em sorprèn molt que els crítics ara no s’hagin documentat prou com per esmentar aquesta anècdota. És fantàstic que quan Marivaux va estrenar Les falses confidències ell mateix, el propi autor, de l’èxit esclatant que va tenir, de les riallades de la gent, la funció es va estirar nou hores.

Acusacions de text trivial, sense interès...
La gent que diu això deu ser gent d’un nivell intel•lectual molt alt que aquest tipus d’històries no l’interessen. L’obra està parlant d’una cosa molt vigent avui en dia com és destapar-se. Es tracta del procés d’una dona que està encotillada a nivell afectiu, i que fa una alliberació. Ho podríem posar en paral•lel avui en dia amb la sortida d’un armari per part d’un gay. En aquest cas es tracta d’una dona que accepta lliurar-se a l’amor, al plaer i al sentiment. És una obra per una moral per sota que té un punt que està ratllant l’amoralitat perquè està dient ‘en l’amor tot és possible, llença-t’hi’. En aquest sentit és una obra valenta.

Pel que fa a l’argument, jo també conec una tira de pel•lícules que són boníssimes que quan comencen ja sé com acaben. Aquí, l’argument està per sota del tema. És una dicotomia entre tema i argument. Sí que l’argument és trillat perquè de bon principi ja saps que la noia es quedarà amb el noi, com a totes les comèdies clàssiques. A La fiera de mi niña, tu dubtes que la Katherine Hepburn no acabi amb el Cary Grant? Ho saps des del primer fotograma.

I alterar els finals dels textos? Ho hauries fet aquí?
No, no volia. A mi m’agrada aportar lectu

Tria entrevista